A la nostra ciutat el treball per la pau s’ha de traduir en polítiques adreçades a disminuir els nivells de violència directa, estructural i cultural. Per elaborar-les cal comptar amb el saber que prové de l’experiència de les dones.
Manifestació de les Madres de la Plaza de Mayo, el 24 de març de 2013, aniversari del cop d’estat dels militars argentins.
Foto: Alejandro Pagni / AFP / Getty Images
Virginia Woolf va ser la primera autora a desvelar les profundes connexions entre el patriarcat i el militarisme al seu assaig Tres guinees, publicat l’any 1938. Palesava que la por generada a l’espai públic pel feixisme i el nazisme era la mateixa por que a l’espai privat generava la dominació patriarcal, i que el referent de la masculinitat patriarcal, el qui es considerava l’home per antonomàsia, responia a la imatge i els valors del militar.
Des d’aleshores el feminisme ha aprofundit a bastament en aquestes connexions i ha arribat a establir l’existència del que s’ha anomenat el contínuum de les violències. Amb aquesta figura creada per Caroline Moser (2001) emergeix la complexitat de les interaccions entre violència i sistemes de gènere presents a les nostres societats en els àmbits econòmic, social, polític i simbòlic i en les relacions interpersonals, familiars i comunitàries, a escala estatal i internacional. Al seu torn, els estudis sobre la construcció de la masculinitat en relació amb els valors i els comportaments militars assenyalen com el militarisme ha creat un model d’heroi hipermasculí que es caracteritza pel menyspreu vers allò femení, la criminalització d’allò diferent i la desvaloració de la vida pròpia i aliena.
En un pla més profund, la recerca feminista ha indagat els fonaments del sistema sociosimbòlic patriarcal que atien i justifiquen la guerra. María Milagros Rivera Garretas, al seu article “La cólera masculina hacia lo otro” (2005), remarca com en el patriarcat la relació amb l’alteritat es tradueix en cosificació i insignificança, els ingredients de deshumanització necessaris per confegir una imatge d’enemic a qui es pot agredir i matar sense càrrec de consciència. També des de l’ecofeminisme s’ha evidenciat la banalització que el patriarcat ha fet de la natura i dels cossos en considerar-los recursos inesgotables que es poden explotar i violentar sense cost. Les dones, que són l’altre de l’home per excel·lència, coneixen bé la còlera masculina i el seu menyspreu pels cossos en els contextos de violència armada i també en temps de pau.
Un concepte que ha ajudat a entendre, i a denunciar, els mecanismes de la dominació patriarcal ha estat el gènere entès com a construcció social bastida sobre la diferència dels sexes traduïda en desigualtat. El sistema de gèneres assegura la reproducció de les relacions de dominació dels homes sobre les dones per mitjà de la repetició de rols, comportaments i imaginaris que estableixen i confirmen què és ser dona i què és ser home, sense deixar marge a la significació lliure del fet d’haver nascut amb un cos sexuat en femení o en masculí. El gènere en intersecció amb la classe, l’ètnia, l’opció sexual, l’edat o altres elements de diversitat que construeixen l’alteritat respecte a l’home, blanc, occidental que s’ha instituït com a subjecte únic i universal, multiplica els efectes de la discriminació, la marginació i les violències.
Creativitat i resistència
Però la capil·laritat de les violències que es fan omnipresents en l’esmentat contínuum i els ressorts que activen la violència i la reprodueixen troben resistències en les pràctiques i els espais de relació que creen més dones que homes, de manera que es genera i manté una lògica de la cura i el respecte vers els éssers humans.
Campament antinuclear de la base anglesa de Greenham Common, el desembre de 1987.
Foto: Sahm Doherty / The LIFE Images Collection / Getty Images
Hi ha una resistència oberta que es tradueix en creativitat social a l’espai públic, que obre nous mons simbòlics i fa que sigui possible allò que semblava impossible. Ho van fer les dones del campament pacifista de Greenham Common (Berkshire, Anglaterra), que durant la dècada de 1980 i al llarg de vint anys van contraposar els cossos desarmats i l’acció imaginativa al desplegament de míssils nuclears de l’OTAN, fins a aconseguir el tancament de la base militar. També sabem que les Madres de la Plaza de Mayo van obrir les primeres esquerdes de la dictadura argentina donant per segona vegada a llum els fills i les filles que la repressió havia volgut eliminar. I és ben propera a nosaltres l’onada de l’objecció de consciència al servei militar obligatori al nostre país que va aconseguir acabar amb la mili i va contribuir a soscavar les connexions entre la masculinitat i el militarisme.
Les pràctiques de dones per la pau s’activen des de la relació i s’alimenten de la força mobilitzadora dels vincles afectius. Ens ho han mostrat les mares de Soacha que, en la recerca dels seus fills, han desemmascarat les polítiques contrainsurgents de l’estat colombià en els casos dels anomenats “falsos positius”. En altres situacions, les dones porten a la pràctica polítiques transversals creant lligams que els permeten de travessar les divisòries dels conflictes, com han fet les dones turcoxipriotes i grecoxipriotes de l’organització Hands Across the Divide.
Hi ha altres formes de resistència a les violències que s’han desenvolupat i transmès al llarg d’innumerables generacions de dones. Consisteixen a frenar l’avenç de la violència i la seva capacitat destructiva fent i refent les condicions d’humanitat i els vincles entre les persones. Aquesta resistència, que s’entesta a prioritzar la cura dels cossos i la dignitat de les criatures humanes perquè es desenvolupin i despleguin les seves capacitats, la practiquen sobretot dones en els contextos de guerra i de postconflicte armat, així com en qualsevol situació en què perillin la vida i la convivència. “Entre matar i morir hi ha una altra alternativa: viure”, deia Christa Wolf a la seva obra Kassandra. Aquesta és l’opció profundament política de què ens parlen l’experiència i les pràctiques de dones davant la guerra.
La pau nostra
Si haguéssim de cercar algun indicador de construcció de la pau des de l’experiència de les dones, aquest no hauria de fer sols referència a l’absència de guerra, sinó a l’absència de violència, perquè per a les dones quan s’acaba la guerra no s’acaba la violència. El lema creat per Dones de Negre contra la Guerra –aquí, Dones x Dones–, “Per una pau que sigui la nostra”, demana un funcionament social que desbarati la dominació patriarcal i el militarisme, persones amb capacitat d’afrontar els conflictes transformant-los i evitant la violència, i comunitats humanes que treballin per la justícia tenint cura de les relacions i la vida en comú. Demana “pau de vida”, tornant a Christa Wolf.
Manifestació de Ruta Pacífica de las Mujeres –entitat colombiana membre de Dones de Negre contra la Guerra– en suport de les víctimes de la violència al seu país, el novembre de 2007.
Foto: Ruta Pacífica de las Mujeres / CooperAcció
A la nostra ciutat el treball per la pau s’ha de traduir, doncs, en polítiques adreçades a disminuir els nivells de violència directa, estructural i cultural. Per dissenyar aquestes polítiques cal comptar amb el saber que prové de l’experiència de les dones. Avui, a més, tenim una tasca urgent: l’acollida de població en desplaçament forçós que fuig dels escenaris de guerra de l’Orient Mitjà. Una acollida, particularment a les dones, amb què donem resposta a les seves carències i necessitats i escoltem alhora els seus projectes i desigs. L’acolliment de dones desplaçades és una oportunitat de rebre els sabers que duen amb elles, de deixar que germinin les seves capacitats i iniciatives a la nostra terra. Propiciar el treball de la relació entre dones és una bona manera de resistir enfront de les violències, però sobretot d’activar la creativitat per acostar-nos a formes de vida més pacífiques.