El potencial de la ciutat multilingüe

Visitants de la Sagrada Família pujant a l’autobús turístic.
Foto: Pere Virgili.

La llista de les llengües més parlades a Barcelona evidencia que les llengües són transfrontereres i que la diversitat és la norma. El fet pot facilitar els intercanvis i constitueix un actiu més del futur econòmic de la ciutat.

Des de Linguapax Internacional ens hem proposat contribuir a fer aflorar la diversitat lingüística present en la societat catalana i barcelonina com una manera més de posar en valor la riquesa de la diversitat i el potencial de totes les llengües per a la cohesió social i el diàleg intercultural.

Cada cop disposem de més dades quantitatives i qualitatives sobre la vida a Barcelona. Sabem força bé com són les persones que viuen a la ciutat; d’on vénen, on van néixer, quants anys fa que hi resideixen, el gènere, els estudis… Desconeixem, però, una informació important: quina o quines són les seves llengües familiars. La sociolingüística ha tendit a parlar de manera preferent de llengua familiar o llengua materna. La realitat, però, és que les famílies plurilingües han estat una constant en països amb una gran diversitat lingüística (el continent europeu segurament en seria l’excepció) i, avui, ja no en són l’excepció al nostre país.

No sabem quines són les llengües amb què els ciutadans nascuts a l’estranger se senten identificats i reconeguts. I no ho sabem perquè no els ho hem demanat. En el moment de l’empadronament es demana el lloc de naixement i la nacionalitat, però no quines són les llengües familiars. Si el nombre d’estats al món és d’uns dos-cents i el nombre de llengües al voltant de les sis mil (dades recollides al web de la Linguistic Society of America), sembla evident que dins els estats la diversitat de llengües és la norma i no pas l’excepció.

La celebració de l’Any Nou xinès al passeig de Sant Joan, el febrer del 2015.
Foto: Pere Virgili.

Aquest desconeixement no deixa de ser curiós des de la perspectiva d’una societat com la catalana, altament sensible a la situació de les llengües. Tot i que no disposem de dades oficials i precises, s’han fet algunes aproximacions per saber quines són les llengües de les persones d’origen estranger residents al país i a la ciutat. Per exemple, el Departament d’Ensenyament disposa d’informació sobre les llengües familiars dels alumnes i també sobre quines són les llengües dels alumnes de les aules d’acollida. Per la seva banda, el Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona ha fet una tasca d’identificació de les llengües dels catalans i ja n’ha comptabilitzat més de tres-centes; una altra font d’informació (de tipus qualitatiu) es pot obtenir gràcies a les entitats de cooperació i d’immigració i, finalment, s’han dut a terme estudis sobre algunes comunitats.

La pregunta no s’ha fet i, quan es faci, s’ha de precisar bé. No hem d’oblidar que els prejudicis o estigmes associats a les llengües viatgen amb els parlants i això és especialment rellevant per als de llengües sense reconeixement oficial. Aquest podria ser, per exemple, el cas del panjabi, llengua habitual entre els habitants del Panjab pakistanès (i també del Panjab indi), però sense reconeixement oficial al Pakistan, país que atorga a l’urdú la categoria exclusiva de llengua nacional; és freqüent que pakistanesos parlants de panjabi, quan se’ls demana quina és la seva llengua, esmentin l’urdú (que és la llengua de prestigi, de l’escolarització, dels mitjans de comunicació…) i no vulguin ser identificats com a parlants d’una llengua encara sense reconeixement. Sens dubte, aquest fet s’ha donat o es pot donar amb parlants d’altres llengües sense estat, com per exemple en el cas dels amazics d’origen marroquí o dels quítxues peruans, equatorians o bolivians.

Una botiga d’alimentació regentada per ciutadans pakistanesos al carrer de Lepant.
Foto: Pere Virgili.

Les persones canvien les ciutats

La transformació econòmica, urbanística i sociològica de Barcelona ha estat important i decisiva al llarg del segle XX i és ara, al segle XXI, quan les conseqüències dels canvis es concreten de maneres diferents. Una de les transformacions més visibles és la demogràfica. Catalunya i Barcelona han crescut gràcies a l’arribada de persones d’arreu del món. A Barcelona, la població nascuda a l’estranger ha passat del 7,8 % l’any 2000 al 22,26 % el 2015, mentre que, pel que fa a la nacionalitat, la població amb nacionalitats diferents de l’espanyola ha passat del 6,34 % el 2001 al 17 % el 2014. Són dades de l’Institut Municipal d’Estadística (IME).

Conèixer els països i les regions d’origen, juntament amb dades d’altres fonts consultades (Departament d’Ensenyament, GELA i IME), ens permet fer una certa aproximació a les llengües amb més parlants: alemany, amazic, anglès, àrab, basc, castellà, bengalí, francès, gallec, guaraní, hindi, italià, occità, paixtu, panjabi, portuguès, quítxua, romanès, rus, tagal, ucraïnès, urdú, wu i xinès mandarí.

Si volem, però, ser més precisos, ens cal ampliar la llista de nacionalitats i incloure-hi grups amb unes 1.500 a 2.000 persones. En aquest cas, la llista la podríem ampliar amb: búlgar, ful (Camerun, Nigèria, Senegal, Sudan…), georgià, igbo i ioruba (Nigèria), mandinga (Senegal, Gàmbia, Guinea Bissau), soninke (Mali, Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Mauritània i Senegal) i wòlof (Senegal, Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Mali, Mauritània).

La llista posa en evidència que les llengües són transfrontereres i que la diversitat lingüística és la norma. I, també, que aquesta gran quantitat de llengües és una possible font d’intercanvis de tota mena (comercials, culturals, turístics…) i un actiu més per al futur econòmic de la ciutat. Barcelona es consolida com una capital més cosmopolita i diversa encara.

Dins l’espai públic la diversitat lingüística és desigual. Per exemple, les persones amb nacionalitat italiana ocupen una de les tres nacionalitats amb més presència en vuit dels deu districtes. Per aquest volum i distribució, l’italià hauria de ser una llengua amb presència destacada en molts àmbits i segurament no és així. Potser no totes les persones amb nacionalitat italiana tenen l’italià com a llengua familiar, ja que el seu lloc de naixement pot ser lluny d’Europa des de fa més de dues generacions.1 Aquesta és també una de les paradoxes que la paraula “nacionalitat” oculta.

Bona part dels pakistanesos es troben al Raval (Ciutat Vella) i al Poble-sec i el Parc de Montjuïc (Sants-Montjuïc); cada cop és més habitual poder escoltar urdú i panjabi en converses privades i també als establiments regentats per ells. Per a la comunitat filipina (present també en aquests barris), l’anglès és un dels seus actius, especialment valorat en les activitats de servei domèstic i de cura dels infants, i el tagal ocupa un espai limitat als àmbits privats. A Fort Pienc i a l’Esquerra de l’Eixample la comunitat xinesa és especialment nombrosa, tot i que la seva presència es va estenent a tots els barris per mitjà de basars i bars. Al Turó de la Peira i a la Ciutat Meridiana  equatorians, bolivians, hondurenys i dominicans hi són majoria i segurament en l’àmbit privat el quítxua, l’aimara i el guaraní mantenen el seu espai. A l’extrem oposat, l’anglès és la llengua més visible a l’espai públic després del català i el castellà.

Les llengües que viatgen amb les persones avui busquen el seu espai per viure dignament dins Barcelona. És una responsabilitat compartida vetllar perquè el patrimoni que aporten esdevingui un motor de riquesa i d’oportunitats. Des de Linguapax treballarem en aquesta direcció.

Nota

  1. Dades de 2014 per a tot Catalunya. Persones amb nacionalitat italiana nascudes a Itàlia, el 49 % del total; a l’Argentina, el 25,5 %; a Espanya, el 6,9 %; a l’Uruguai, el 6,2 %, i a Veneçuela, el 2,4 %.

Mercè Solé i Sanosa

Vocal de Linguapax Internacional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *