A banda d’explicacions sociològiques, culturals i demogràfiques, ens interessa posar el focus sobre l’urbanisme, l’habitatge i el mercat immobiliari com a factors de cohesió social a la ciutat o, al contrari, de segregació social.
Construcció d’un bloc d’habitatges protegits a la Via Favència, l’any 2010.
Foto: Vicente Zambrano
Viure a les ciutats és desitjat per una part molt important de la població –el 74 % de l’europea i el 77 % de l’espanyola– i ho és de forma creixent. Els motius d’això són molt diversos, però sabem que entre els més significatius hi figuren la necessitat de companyia, la facilitat en l’obtenció de serveis, la riquesa que suposa l’establiment de llaços de relació amplis i l’obertura al coneixement d’altres; però també el desig d’anonimat, de privacitat o de preservació de la intimitat. En definitiva, respon a una voluntat de fugir de la soledat, de l’aïllament i del gueto, guanyant al mateix temps, però, llibertat de moviment i d’acció. Per tant, la cohesió de la ciutat es basa a assegurar que tots aquests desitjos són atesos o que ho són d’una manera com més satisfactòria per a tots millor.
Com a principals obstacles per a la cohesió apareixen tots aquells processos que porten una o diverses parts de la població urbana a situacions no desitjades d’aïllament, de solitud, de tancament, d’exclusió, de dificultat de relació o de presentació impúdica de les diferències. És per aquests motius que convé distingir clarament entre diversitat, que és la font fonamental de riquesa humana de les ciutats, i desigualtat, quan comporta incapacitat de superar les diferències –inevitables en el punt de sortida– i, per tant, la perpetuació o fins i tot l’agreujament de la diferenciació d’estatus al si de la població urbana.
La constatació del creixement de la desigualtat –especialment econòmica–, sobretot en l’etapa de crisi que estem vivint des del 2008, preocupa perquè fa més difícil la cohesió. A banda d’explicacions sociològiques, culturals i demogràfiques que influeixen, òbviament, en els processos de generació de desigualtat, interessa aquí posar el focus sobre l’urbanisme, l’habitatge i el mercat immobiliari, en tant que són artífexs o responsables destacats de la cohesió o, al contrari, de la segregació social.
L’urbanisme és, en efecte, una eina de doble tall: pot ajudar a dibuixar ciutats ben cohesionades, integrades i mixtes o, al contrari, pot alimentar processos d’exclusió en determinar zones especials per a capes socials diverses, generant compartimentació i segregació espacial.
Tots coneixem ciutats exemplarment dissenyades que han esdevingut referents de cohesió, ja que aquesta voluntat era implícita en el planejament. La voluntat democràtica reflectida en plans urbanístics integradors facilita la vida cohesionada i solidària. I, al contrari, coneixem també ciutats en què s’ha volgut mantenir clarament allunyats entre si els diversos grups de població configurats per motius econòmics, d’origen o de classe social. Són ciutats insolidàries que no s’adonen que la fractura, a més de rebutjable moralment, és un dels riscos més importants de desestabilització, de conflicte i de lluita social.
Una variant del desenvolupament de ciutats no cohesionades consisteix a créixer –totalment o en part– no d’acord amb una planificació sorgida d’una reflexió prèvia, sinó seguint un curs espontani, desordenat, sense control, amb unes pèssimes condicions estructurals urbanístiques i uns requeriments de qualitat constructiva escassos o nuls. Molts dels nostres barris presenten unes situacions negativament diferenciades perquè arrosseguen uns vicis d’origen que han determinat tot el seu desenvolupament, malgrat que sovint hagin viscut processos de regeneració urbana.
Però el mercat immobiliari –inevitablement vinculat a les característiques urbanístiques i constructives dels habitatges– també ha contribuït a perpetuar i exacerbar les diferències territorials. La mala qualitat dels parcs d’habitatge, bé sigui per la pèssima construcció originària, bé sigui per l’antiguitat i el manteniment insuficient dels edificis, és una de les ferides per on s’infiltren els virus de la desigualtat: la població que viu en els barris degradats vol marxar-ne i ho fa tan aviat com en té l’oportunitat, i hi dona entrada a nous residents que, normalment, estan encara en una situació pitjor. El fenomen, a més, es veu potenciat per altres causes, com ara que l’arribada de població nova, difícil d’integrar, esperona encara més la sortida de la població originària. Aquests barris esdevenen guetos de facto, que fàcilment cauen en una espiral negativa que els fa empitjorar.
Pancarta de protesta contra els excessos del turisme.
Foto: Vicente Zambrano
Anunci d’un pis de lloguer a la Barceloneta.
Foto: Vicente Zambrano
El preu de l’habitatge, nou factor d’exclusió social
Els darrers anys estem assistint d’una manera clara a l’agreujament de les desigualtats dins de les ciutats, primer a causa de la bombolla immobiliària i després per la crisi. La bretxa que es va obrir entre preus de l’habitatge i salaris de les famílies durant el creixement de la bombolla no s’ha tancat durant la crisi, ja que l’efecte benèfic que hauria tingut el lleuger descens dels preus dels pisos (tant de compra com de lloguer) s’ha vist anorreat per la caiguda dels ingressos. I, com que es constata una forta correlació entre ingressos més baixos i una incidència superior del cost de l’habitatge, aquest darrer s’ha convertit en un nou element d’exclusió social i de desigualtat en la mesura que s’ha anat allunyant dels nivells assumibles econòmicament per les llars, sobretot als barris o zones on hi ha més precarietat laboral i uns nivells inferiors de renda.
La manca d’una política d’habitatge que equilibri els efectes pertorbadors del mercat immobiliari amb una oferta d’habitatge assequible per als que no poden seguir la dinàmica del mercat fa que alguns barris o zones concentrin una població sotmesa a una doble penalització: recursos econòmics més baixos i més atur, i, simultàniament, un cost relatiu de l’habitatge més alt. Porta, en definitiva, que s’hi concentri població amb un major risc de pobresa.
La Comissió Europea defineix com a situació de risc d’exclusió social la de les famílies que suporten un sobreesforç en habitatge, és a dir, que destinen més del 40 % dels ingressos a pagar l’habitatge i els subministraments. Doncs bé, a Espanya la taxa de sobreesforç en habitatge és avui del 10,3 %, però baixa al 0,2 % en el cas de les llars situades en els trams més alts d’ingressos, mentre que puja al 41 % en el de les llars amb ingressos més baixos. En el cas de les llars que ocupen habitatges de lloguer a preus de mercat (el 99 % de totes les llars en règim de lloguer a les nostres ciutats), el sobreesforç arriba al 50,4 % –la taxa més elevada de tots els països europeus.
No serà possible aplicar plantejaments realistes a la lluita contra la desigualtat social si no se situen al centre del debat la precarietat de l’allotjament i les dificultats per accedir a l’habitatge, per motius econòmics, d’una gran part de les llars. La igualtat d’oportunitats queda absolutament vulnerada no només segons els paràmetres més comunament acceptats, com l’educació i el mercat laboral, sinó també per la falta d’habitatge a un preu assequible.