Els animals exòtics pateixen l’antipatia extrema o la cobdícia insultant dels humans. Però encara sofreixen més per la manca de reconeixement com a éssers vulnerables. Cal aturar aquest tràfic que no aporta cap benefici.
Una mamba verda a l’exposició “Enverinats”, que es va poder veure al Museu Blau entre desembre de 2013 i abril de 2015. La mamba és un gènere de serps que viuen als arbres, són extremament verinoses i poden superar les persones en velocitat de desplaçament.
Foto: J.M. de Llobet / Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Es diu que el temps posa cada cosa al seu lloc. Qui ho va dir es va oblidar del factor humà. Barcelona, que em va adoptar fa divuit anys, és una ciutat on això de gaudir de l’anonimat de caminar pel carrer tan sols és posible per als que no volem cridar l’atenció; ningú no et veu encara que et mirin.
Fa vint-i-dos anys que em dedico a la protecció d’animals; en concret, d’aquells que pateixen l’antipatia extrema o la cobdícia insultant de part nostra. Amb tot, del que realment més pateixen és de la manca de reconeixement com a éssers vulnerables i, per això, també, de no tenir on caure ni vius ni morts, quan el factor temps no pot exercir el seu dret propi a deixar cadascú al seu lloc. Animals exòtics, en diem.
Barcelona és una ciutat cosmopolita, amb un poder adquisitiu alt i que sempre ha estat porta d’entrada de capricis d’allò més originals. No fa gaire anys podíem passejar per la famosa Rambla i espantar-nos o hipnotitzar-nos amb una varietat d’animals exòtics pròpia d’un mercat tailandès. Ara per ara continuo pensant que, amb aquest impressionant aparador, era poc probable que ens deslliuréssim del problema que se’ns ha acabat plantejant: un comerç salvatge d’animals difícils d’entendre i encara més de mantenir.
A aquelles persones que encara es pensen que el problema dels animals de companyia exòtics és menor i que no cal “posar-se així”, simplement els recordaria –recorrent a la nostra legislació– que des de 2011 tenim un Reial decret de fauna invasora. Els reials decrets són com lleis exprés aprovades per aplicar-les amb caràcter immediat; en concret, aquest va néixer per disparar bales de canó contra animals exòtics que, abandonats sistemàticament per culpa d’un comerç salvatge, s’han adaptat al medi natural amb tots els suposats perjudicis subsegüents i les altres vicissituds exòtiques per a les quals la nostra ciutat no està preparada. La llei que confirma la teoria del caos.
Insisteixo en això del comerç salvatge, un món en què la legalitat no sempre va lligada a la moralitat, i en què el nostre veí pot comprar una serp de quatre metres i quaranta-cinc quilos i després abandonar-la sense que ningú li digui res. Perquè, tot i disposar d’un marc legal per regular la tinença de gossos potencialment perillosos, la tinença d’animals realment perillosos no s’ha regulat mai, de manera que ens anem trobant amb caimans sense xipar a Collserola, o amb pitons de l’Índia al mig del carrer, sense saber qui els ha abandonat. Si proliferen, segurament acabaran en aquesta llista negra que ens ha fet retrocedir socialment i que diu que cal tornar als temps de sacrificar animals de companyia.
Un grup d’escolars observa una tortuga als jardins de l’Institut Botànic, a Montjuïc, durant el BioBlitzBcn de 2016. Aquesta activitat consisteix a identificar el màxim nombre d’espècies al lloc on es desenvolupen.
Foto: J.M. de Llobet / Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Així doncs, el tema dels animals exòtics sí que ha esdevingut un problema per “posar-se així”. D’una banda, tenim l’abandonament en general d’animals que no tenen on anar, perquè, encara que el comerç està permès, el pla ètic de contenció davant la irresponsabilitat de la gent no s’ha traçat mai. On posarem tots els conills que acaben en els nostres parcs i jardins? D’altra banda, ens trobem amb un problema d’invasió del medi natural; el control tampoc no existeix realment i volem creure que, tornant a aquelles èpoques fosques d’atrapar i sacrificar, dominarem la situació. No direm res sobre la crueltat exercida contra uns animals que no han demanat arribar aquí; ens ho estalviarem per a les xerrades d’estar per casa.
Pel que fa al descontrol sanitari derivat de la demanda creixent d’aquest tipus d’animals, per desgràcia és un tema que queda circumscrit en àmbits massa tècnics i que només s’aireja quan sorgeixen casos d’alarma sanitària. La majoria de la població està desinformada respecte d’això, i és vulnerable a malalties pròpies dels animals exòtics.
Davant aquesta apocalipsi exòtica, privant el temps del seu dret a endreçar la casa –i deixant-lo, per tant, en un ridícul espantós–, què farem?, què farem per controlar aquests animals? És fàcil. El mateix que fan ells: observar, unir-se i copiar. Agafar les lleis que han afavorit els uns i aplicar-les als altres. Identificar, censar, crear centres d’acollida integral…, totes aquelles coses que un dia vam posar en marxa per a només dues espècies, els gossos i els gats, però que hauríem d’haver aplicat a les més de quatre-centes (400) que hem destinat a animals de companyia. Deixar de banda la síndrome del barret de copa –fer sortir un conill d’un copalta, i després fer el joc de mans perquè ningú no es pregunti on ha anat a parar l’animal durant l’espectacle–, ser conscients de les limitacions personals i institucionals, i aturar aquest tràfic que no aporta cap benefici. Recordem les pèrdues econòmiques –de les quals se’ns informa tan sovint– causades per la invasió d’espècies foranes, aquests animals que arriben aquí amb bitllet d’anada, però sense el de tornada.