L’impacte de la gentrificació en les dones

Les dones pateixen especialment la violència immobiliària generada per la gentrificació. La regulació pública del mercat immobiliari hauria d’incorporar el gènere com a indicador de vulnerabilitat; alhora, caldria canviar la legislació laboral per protegir les feines reproductives i de cures.

Foto: Vicente Zambrano

La tensió habitacional en les ciutats és cada vegada més violenta, i aquesta violència és sentida sobretot per les persones més vulnerables socialment i econòmicament. Si a qualsevol indicador de vulnerabilitat s’hi afegeix el gènere femení, ascendim a les cotes superiors de vulnerabilitat.
Foto: Vicente Zambrano

La gentrificació és un tsunami que violenta les ciutats i n’expulsa la població resident i, per tant, reconfigura la vida, les relacions i les dinàmiques socioeconòmiques i culturals preexistents. Canvia el tipus de persones i, doncs, també els usos a la ciutat; així mateix, pot arribar a tenir un efecte encara més depredador, fins a desertitzar-la.

Els factors principals d’aquest tsunami són d’arrel econòmica i els seus efectes en l’estructura urbana arriben fins i tot a les economies més fortes. La gentrificació és la conseqüència de diferents activitats extractives del turisme i del conegut com a “efecte caixa”: les inversions a escala global s’adrecen a l’habitatge en comptes de fer-ho als actius financers, cosa que provoca canvis d’usos dels habitatges o els deixa buits. La gentrificació també és conseqüència de les plusvàlues que es regalen als propietaris dels barris on s’han fet millores urbanístiques amb capital públic, les quals permeten increments dels preus dels lloguers, i això afecta tant l’habitatge com el comerç. Els beneficiaris de la gentrificació tracten d’extreure el màxim rendiment econòmic a la ciutat directament o indirectament.

La gentrificació funciona centrífugament: elimina del centre les partícules menys denses, les persones econòmicament més fràgils. A mesura que augmenta la velocitat de la centrifugació, dissocia completament els “líquids” –les persones– dels “sòlids” –la ciutat construïda. Aquest efecte col·lideix frontalment amb la tendència demogràfica imperant i universal d’habitar en grans ciutats i d’abandonar el camp. Per tant, la tensió habitacional en les ciutats és cada vegada més violenta.

La violència impacta més sobre les persones més vulnerables socialment i econòmicament. Socialment, perquè sense una xarxa de seguretat (amistats, veïnatge i/o familiars) el risc d’expulsió de la ciutat és més gran, i econòmicament, perquè la limitació dels recursos no permet quedar-s’hi.

Si a qualsevol indicador de vulnerabilitat hi sumem el gènere femení, ascendim al top ten del rànquing de vulnerabilitat. Per què? Perquè a les dones se’ls pressuposa dues condicions biològiques que determinen el seu rol social. La primera condició, ineludible, en la construcció d’una dona és la submissió. En paraules de Virginie Despentes a Teoria King Kong, “la feminitat és l’art d’ensenyar a les nenes a ser submises”, a esperar en lloc de demanar. I la segona condició, de la qual és més fàcil escapar, és la de “cuidadora perfecta”; a les dones se’ns pressuposa la capacitat innata per a les cures. Una condició va intrínsecament lligada a l’altra, ja que sense ser submises i entregades als altres no podem ser les millors cuidadores.

Violència immobiliària i rols de gènere

A partir del rol social que s’atorga a les dones com a cuidadores es configura per al gènere femení una situació econòmica personal més fràgil. El mercat laboral penalitza aquesta atribució social de quatre maneres: establint per a les dones salaris inferiors per les mateixes feines (bretxa salarial), imposant-los feines a temps parcial perquè es puguin fer càrrec de les cures, promovent-ne la desaparició de la part superior de l’escala laboral i fomentant-ne la intermitència de la vida laboral; és a dir, que el fet d’ocupar-se de les feines reproductives i de cures de la gent gran porta com a conseqüència, per a les dones, un moviment d’entrades i sortides del mercat laboral.

Aquestes condicions generen una precarietat que augmenta encara més en la jubilació. Els nivells inferiors de cotització, sumats a la discontinuïtat de la vida laboral, fan que les pensions no contributives siguin molt més baixes per a les dones. La bretxa de les pensions és superior a la bretxa salarial. Així, la gentrificació impacta molt sobre les dones majors de seixanta-cinc anys, tal com recull l’Estudi sobre la feminització de la pobresa a Catalunya de 2007, de Comissions Obreres.

Un altre fenomen creixent que precaritza més les dones són les estructures familiars monoparentals. El 81 % de les llars monoparentals espanyoles tenen una dona al capdavant. La monoparentalitat és un indicador de vulnerabilitat, atès que les llars amb persones dependents a càrrec de les quals hi ha un sol adult presenten més riscos de veure’s enfrontades a situacions de pobresa o de conflictivitat emocional, per la dificultat més gran de compaginar la vida laboral i la tasca de cures.

Per totes aquestes raons, doncs, les dones pateixen més la violència immobiliària que genera la gentrificació. Cal exigir molts canvis de forma transversal. Per abordar la violència immobiliària és necessària, en primer lloc, la regulació pública del mercat immobiliari de manera que s’hi incorpori el gènere com a indicador de vulnerabilitat. I, en segon lloc, cal canviar la legislació en temes laborals i de pensions per fer que les feines reproductives i de cura siguin remunerades o bé aconseguir una estructura pública sòlida i igualitària que les sustenti. La quarta pota de l’estat del benestar que havia de suposar la Llei de la dependència perpetua els models socials i simbòlics femení i masculí.

Desgentrificar per reduir les violències

Les tasques de cura i de reproducció, que han gestionat històricament les dones, se sustenten gràcies a una xarxa informal de cures que teixeixen entre elles. Aquesta xarxa de solidaritat es forja a través d’uns vincles de subsistència entre la gent del barri, del mercat, de les botigues, de l’escola i de l’escala de casa. Si la gentrificació fa fora aquests usos i aquestes relacions, destrueix els vincles de solidaritat i provoca que la reproducció i les cures s’hagin de dur a terme en solitari. A manca de la quarta pota de l’estat del benestar i a causa de la destrucció d’aquesta xarxa solidària, la ciutat esdevé un escenari apte només per a activitats productives econòmicament. Cal, doncs, que en la lluita contra la violència individualitzadora de la gentrificació se situïn les persones i totes les seves necessitats al centre de les decisions de ciutat.

Aquesta ciutat que es desertitza, no sempre de persones, sinó dels vincles de qualitat, incideix directament en la llibertat física de les dones. La ciutat que perd veïns, veïnes i comerç de barri –en definitiva, xarxa de persones que s’entrecreuen, que es reconeixen i que, per tant, es cuiden– les exposa a un escenari més cec, mut i fosc, on com a dones tenen més possibilitats de ser agredides o, si més no, de sentir-se més fràgils, més insegures, i de veure’s privades de l’espai públic.

Cada dotze hores es denuncia una agressió sexual, amb violència o intimidació. Més d’un 90 % de les persones que pateixen aquesta violència són dones, la majoria joves i un 22 % menors d’edat, segons les dades del Balanç de seguretat i activitat policial de la Generalitat publicat pels Mossos d’Esquadra l’any 2016. La mixtura d’usuàries i la destemporalització de l’espai públic ajuden a reduir la violència de gènere. Cal que en les estratègies contra la gentrificació s’identifiquin els usos que es permeten a la ciutat, per tal de tenir una cobertura temporal tan àmplia com sigui possible i que afavoreixi la màxima diversitat d’usuaris i usuàries.

Qualsevol política o acció pública que intervingui en el procés desgentrificador ha d’implementar-se amb mesures que tinguin en compte les capes més fràgils de la societat. Ha de vetllar per la igualtat de drets i d’oportunitats, que les dones per se no tenen. La ciutat que vol lluitar contra la gentrificació ha de lluitar contra la violència immobiliària, la violència individualitzadora i la violència de gènere, i així construir una ciutat millor per a tothom.

Laia Grau Balagueró

Arquitecta urbanista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *