Un futur diferent és possible

Els canvis dels quals sorgiran les noves ciutats seran feministes perquè es basaran en la vida i no en la producció, en la cura i no en la depredació, en la col·laboració i el suport mutu i no en la competència; valors defensats pels feminismes.

Foto: Arianna Giménez

Foto: Arianna Giménez

Ens trobem immersos en una època de crisi que augura grans canvis, i és des de les ciutats des d’on es duran a terme. Hi ha diverses raons que donen el protagonisme als entorns urbans: des de 2008 la majoria de la població mundial ja viu en aquests entorns; els governs locals pateixen directament les dificultats de les persones que els habiten i gaudeixen dels beneficis que se’n deriven per a elles; a més, les ciutats són els sistemes de màxima complexitat, i, per tant, espais fèrtils com a incubadores de canvis. Uns canvis que, sens dubte, seran informats des dels feminismes.

El que em porta a afirmar que els canvis seran feministes és que estaran basats en la vida i no en la producció, en les cures i no en la depredació, en la col·laboració i el suport mutu i no en la competència. En definitiva, valors defensats pels feminismes, com ara per Christine de Pizan entre 1404 i 1405 al llibre La ciutat de les dames, on va somiar i va descriure una ciutat que perduraria en el temps, on regnaria la pau i les dones serien tractades amb igualtat.

Les utopies i pràctiques feministes al llarg dels segles són miralls en què descobrir una altra organització possible de la nostra societat i, per tant, un futur diferent. Des de les beguines medievals i el seu món alternatiu al dominant, un món de sororitat i suport mutu, fins a les cases de mares que van sorgir a partir de la dècada de 1980 com a espais per a l’autoorganització de la cura, el suport i la formació entre les dones d’un barri.1

Els canvis que imagino es veuran facilitats per les tecnologies i transformaran el món del treball productiu tal com s’ha concebut des de la revolució industrial. Les màquines fins ara han servit per produir més, en línia amb la competitivitat i la productivitat enteses com a quantitat, sense tenir en compte els seus efectes col·laterals ni futurs. Imagino una societat amb consciència de la finitud dels elements, que tindrà en compte el manteniment de la vida i dels recursos; per tant, el sistema organitzatiu ha de ser necessàriament un altre. El sistema depredador patriarcal ens ha portat a una via morta. Per això, podem parlar d’un futur en què el treball serà una faceta més, però no preponderant de les nostres vides; perquè els temps de les relacions, de la política i del compromís amb el nostre entorn natural i social seran els predominants. Un món de temps i espais compartits i cogestionats, de temps i relacions socials no mercantilitzades, en què el treball remunerat seguirà sent necessari, però no la base de la nostra existència ni de les nostres ciutats.

Com va expressar Marina Garcés a la seva intervenció a l’Aula Oberta de l’Institut d’Humanitats, l’octubre de 2016, a propòsit del futur de les humanitats –que no deixa de ser una reflexió sobre el nostre futur com a humanitat–: “El que està en joc, en definitiva, és què significa ser humans, la victòria ‘d’allò necessari contra allò imperatiu’, és a dir, entre la necessitat de viure compromesos amb el sentit del que és ser humans i l’imperatiu del projecte epistemològic del capitalisme.”

La cura com a prioritat i valor essencial

Les ciutats que m’agradaria imaginar per a les futures generacions tindrien la cura com a prioritat i valor essencial. La cura en accepcions múltiples, d’una mateixa i dels altres, cuidar i ser cuidada. Ciutats pensades per a les prioritats de la vida i les necessitats diferents de cada persona, segons l’edat i les capacitats. Ciutats que no expulsin, sinó que rebin, en les quals no hi hagi exclusions perquè totes les persones, des de les diferències, podrem aportar a una construcció col·lectiva per un benestar comú.

Arribarà un moment en què les parts físiques de la ciutat, especialment les estructures i infraestructures, ja seran suficients, o fins i tot pot passar que en sobrin, i per tant caldrà entreteixir i modelar allò de què es disposa per a les diferents quotidianitats. Novament, ens podem remetre a la història de les aportacions de les dones a les ciutats. La ciutat projectada com a aparador del poder que oblidava –i oblida– els seus sectors més febles va representar i representa per a moltes dones l’oportunitat d’aportar i treballar en la millora i la humanització dels espais i amb les persones oblidades, de manera copartícip entre habitants dels barris i persones externes; en una transformació social, econòmica, educativa i espacial.

En aquesta ciutat futura el vehicle de mobilitat individual estaria en desús, sigui quina sigui la seva font d’energia, ja que l’espai públic és compartit i, com que és escàs, no es pot lliurar a usos individuals desproporcionats. Els transports públics de qualitat, de diverses modalitats, permetran arribar sense dilació a tots els racons i la majoria de l’espai públic estarà a disposició de les persones. Usos encara no desenvolupats de la informàtica aplicada a la mobilitat permetran que aquesta s’ajusti a les necessitats canviants de la societat, amb freqüències que es modifiquin segons les demandes, recorreguts alterats per atendre afluències diverses segons horaris, etc.

La ciutat futura serà estimada i cuidada per les persones que l’habitin de manera permanent o de pas, i que recíprocament s’hi sentin emparades. Una ciutat de temps més lents, de proximitats; en equilibri amb un entorn natural biodivers, productiu i reproductiu. Accessible a la natura, que entri per ablanir la duresa pètria heretada dels segles xix i xx. Una ciutat que no s’expandeixi a l’infinit i que s’alimenti energèticament del sol i del vent, que recuperi i reutilitzi les aigües de pluja i residuals.

Una ciutat en la qual puguem triar la manera de viure l’entorn domèstic i quotidià, amb opcions per a vides diferents, espais compartits i col·lectius per a la nutrició, els manteniments diversos i la cura. Una ciutat que s’adapti a les nostres edats i necessitats.

Segurament, als que coneguin els pensaments feministes sobre la ciutat tot això els sonarà força. Tot i que el camí per recórrer encara és llarg, avui dia hi ha indicis de canvi que provenen de les noves forces municipalistes, que en el cas de Barcelona són indubtablement feministes i estan donant espai, visibilitat i veu a les persones que volen imaginar i treballar perquè aquesta ciutat futura sigui cada dia més possible.

Nota

1.– Spain, Daphne “La importancia de los espacios de género urbanos en el ámbito público”, a Urbanismo y género: una visión necesaria para todos. Barcelona: Diputació, 2006.

Zaida Muxí Martínez

Doctora arquitecta

Un comentari a “Un futur diferent és possible

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *