La tecnologia digital ha modificat la societat, però encara queda molta feina per fer. Simona Levi, des del grup d’activistes Xnet, treballa per la millora de la democràcia en l’era digital i per fer que valors com la transparència o la participació siguin una realitat i no mots discursius buits de contingut.
Foto: Pere Virgili
Conversem a la terrassa d’un establiment de Ciutat Vella. Mentre parlem, el tímid sol de la tarda es retira i les taules pròximes s’omplen de gent. Un noi treballa amb un ordinador portàtil i molts clients tenen el mòbil sobre la taula. Fa temps que estem immersos en l’era digital, la tecnologia ja forma part de les nostres vides; però en alguns camps la seva aplicació encara no ha significat un autèntic canvi de sistema.
Simona Levi (Torí, Itàlia, 1966), dramaturga i activista, treballa perquè tinguin lloc dues revolucions en el nou món digital: una democràcia gestionada des de la ciutadania i la liberalització de la cultura. Amb aquests dos objectius, aquesta italiana establerta a Barcelona des de l’any 1990 ha estat impulsora dels moviments Xnet, del Grup Ciutadà contra la Corrupció i de 15MpaRato, plataforma que ha portat als tribunals el cas Bankia i ha destapat l’escàndol de les targetes black. Precisament, al seu darrer llibre, Votar y cobrar. La impunidad como forma de gobierno (Capitan Swing), escrit conjuntament amb Sergio Salgado, explica l’evolució d’aquest escàndol i publica el text de l’obra teatral Hazte banquero, que es va estrenar amb gran èxit al Festival Grec de Barcelona de 2016. Encara que la seva professió és pròpiament la direcció teatral, les seves obres sempre van lligades a la denúncia en temes com l’especulació, els límits de la democràcia representativa o el concepte de propietat. Ara, però, tot just acaba d’iniciar una nova aventura professional, la direcció del Màster en Drets Civils, Tecnopolítica i Cultura Digital que ha posat en marxa la Universitat Pompeu Fabra (UPF), primer en tot l’àmbit estatal d’aquestes característiques.
El 23 de febrer passat es va conèixer la sentència del cas de les targetes black. Les condemnes de tots els acusats, entre ells Rodrigo Rato, exministre d’Economia i expresident del Fons Monetari Internacional, sumen cent vint anys de presó. Després de sis anys de denúncia a través del moviment 15MpaRato, quina valoració en fa?
La sentència està molt bé; només faltaria que no hi hagués hagut una resolució condemnatòria. Malgrat els dubtes de moltes persones, nosaltres estem convençuts del que fem i sabem que la història acabarà bé.
La història continua: els acusats han recorregut la sentència i queda per jutjar l’estafa de les preferents i la sortida a borsa de Bankia. Aquesta victòria és un èxit de la societat civil?
Sí, sens dubte. Nosaltres només som uns catalitzadors; la nostra feina d’activistes consisteix a organitzar dispositius que impulsin els esforços col·lectius. I, en aquest sentit, 15MpaRato és un clar exemple de la meva teoria política basada en la tecnopolítica, i de com plantejo els dissenys d’estratègia, centrats a catalitzar els esforços col·lectius. Quan el moviment 15MpaRato va començar, no teníem res, només una idea al cap: descobrir els responsables del que estava passant amb Bankia. Per tant, sense les 144 persones que ens han ofert el seu cas per poder-nos personar com a acusació particular, sense la gent que ha aportat proves i ens ha filtrat els correus de Miguel Blesa, expresident del consell d’administració de Caja Madrid, o sense els ciutadans que han aportat diners per mitjà del finançament col·lectiu, nosaltres no hauríem pogut fer res.
Tenint en compte la duresa de la crisi econòmica, la societat ha estat prou combativa?
Precisament, si tenim en compte la situació –una persona a l’atur de cada quatre–, crec que la intel·ligència col·lectiva a Espanya ha estat exemplar, i a Catalunya encara més. En general, tenim una societat civil molt activa. Hem viscut una situació econòmica pitjor que la de Grècia, però aquí no hem cremat res; només hem fet política, en el sentit més ampli de la paraula. Per mi, la revolució d’aquest segle la van començar els indignats el 15M, un moviment equiparable a la Revolució Francesa. Els dos casos són processos sorgits del naixement d’una tecnologia. Com a efecte de la invenció de la impremta a Alemanya i de la consegüent difusió de la informació, va néixer la Il·lustració i va tenir lloc la Revolució Francesa. I ara ha passat el mateix amb internet. Tant el 15M com les revoltes del 2011, moviments que van venir acompanyats de la filosofia hacker, han estat revolucions nadiues digitals. No vol dir que els seus protagonistes siguin tots natius digitals, però per primera vegada aquestes revolucions han nascut a internet, a Facebook, a Twitter, etc. I això s’ha de considerar un pas molt gran en les noves formes de democràcia.
Quan d’aquestes revolucions en neixen partits polítics, com ha estat el cas del 15M, els seus valors es desvirtuen?
Depèn. Nosaltres el 2013 vam fundar el Partit X, que vol ser un exemple de com haurien de ser els partits que no haurien de ser partits. En aquest tema el meu disseny sempre és molt futurista…
Sí, ja ho veig. I com hauria de ser un “partit que no sigui partit”?
Internet, com ja han fet altres tecnologies al llarg de la història, fa una desintermediació, és a dir, modifica la funció dels mediadors. Això ja ho hem experimentat en l’àmbit dels mass media, en la difusió de la cultura, en l’economia… I ara també ha de tenir conseqüències en la governança i en l’organització dels partits. Abans els partits eren indispensables per saber què passava als parlaments, però avui el ciutadà mateix té accés a l’interior de les cambres. Per tant, si els partits han perdut part de les seves funcions, potser no han de desaparèixer, però sí reformular-se. Per aquest motiu, el Partit X proposa la creació de formacions polítiques no intermediàries, que no robin la narrativa a la societat civil, sinó que catalitzin els esforços que aquesta protagonitza. També sostenim que les legislacions ja formen part del passat, perquè condensen i congelen els esforços de la societat civil. L’aprovació d’una llei hauria de ser el final d’un procés i no pas el començament. Com a exemple tenim la lluita de les sufragistes, que va acabar quan les dones van aconseguir el dret a vot. És a dir, els partits han d’ajudar la societat civil a crear la governança, perquè la democràcia no la fan els partits i els governs, sinó la gent. Tampoc no crec en el sistema assembleari; em sembla superat perquè avui internet ja permet noves formes de participació i de control de les institucions.
Foto: Pere Virgili
Els partits tradicionals poden adaptar-se als canvis que suposa aquesta revolució democràtica a l’era digital o creu que el canvi només vindrà a partir de noves formacions?
La marca Podemos és una estafa política; no ha canviat res respecte d’Izquierda Unida. En el seu cas no podem parlar de nova política. En canvi, Barcelona en Comú sí que és nova política perquè està reformulant algunes coses; per exemple, reconeix la societat civil en la seva alteritat. Mentre que Podemos vol representar i neutralitzar la societat civil, Barcelona en Comú reconeix la combinació d’esforços de diversos col·lectius: la PAH, Xnet, 15MpaRato, etc. La CUP també tindria coses interessants i altres formacions també s’estarien reformant. Ara bé, els únics que hem plantejat realment un redisseny de les formacions polítiques hem estat el Partit X. Per exemple, nosaltres hem estat un partit anònim durant els deu mesos anteriors a les eleccions precisament per allunyar-nos de la construcció de fanatismes. No ens ha d’agradar un polític, sinó uns fets, uns resultats i unes solucions. I, un darrer element, no podem oblidar que avui en dia els partits polítics són grans estructures clientelars –la llista sempre depèn d’un líder, encara que aquest s’hagi escollit en primàries– i, per tant, són fàcilment corruptibles. En aquest escenari, jo defenso partits petits i noves formes de relació; això, però, no vol dir que avui no treballi fluidament amb tots els partits polítics actuals.
La corrupció i el frau, per sota de l’atur, són la segona preocupació dels espanyols segons el CIS, però a les eleccions sembla que no es castigui prou els partits de govern. Tenim la política que ens mereixem?
Això és perquè no hi ha altres opcions i perquè les eleccions estan mitificades. Les eleccions no són la democràcia; només un moment petit i important d’aquesta. La democràcia hauria de ser una feina quotidiana i normal, no dolorosa. No podem valorar les transformacions només a través dels canvis electorals.
Dues paraules avui estan de moda en política: transparència i participació. Què pensa de la tasca que s’està fent a Barcelona en aquests àmbits?
És un experiment molt interessant. Ada Colau és una intel·ligència política molt gran; una dona capaç de treballar amb matisos i des del pragmatisme. I això, per a mi, és la política del futur. Fins ara la política estava conduïda per la ideologia i sobre la base d’aquesta s’aplicaven solucions encara que no fossin eficients; en canvi, la nova política intenta resoldre els problemes a partir de les experiències personals. Encara que l’estructura de Barcelona en Comú té coses bones i altres que ho són menys, és un espai interessant i crec en Ada Colau.
Respecte de la transparència, s’està fent un bon treball tant des de la Generalitat de Catalunya com des de l’Ajuntament de Barcelona. La llei de transparència aprovada al Parlament no té ni punt de comparació amb la llei espanyola. En aquest àmbit, la Generalitat, amb concreció i sense dogmatisme, està fent una bona feina. De fet, si tenim en compte que la transparència ha passat a ser una part dogmàtica de tots els partits, sorprèn trobar una institució que la treballi seriosament. I, per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona també ha estat capdavanter en aquest tema. Nosaltres hem participat en la creació de la Bústia Ètica, la primera d’una institució de govern al món, a través de la qual els funcionaris i la ciutadania poden denunciar pràctiques corruptes. El director de l’Oficina de Transparència, Joan Llinares, és un alertador de casos de corrupció i, per tant, té una gran competència i fa una feina capdavantera. Nosaltres hem ofert la nostra ajuda perquè tenim la impressió que aquesta bústia serà ben usada i ben protegida. És un fet que hi ha molta manipulació al voltant de la idea d’anonimat; hi ha gent que denuncia pensant que ho fa de manera anònima, però en realitat els estan registrant. Per això a Xnet hem promogut la campanya “Torna l’Stasi”, per denunciar que hi ha administracions que prometen anonimat, però no compleixen.
Tinc la impressió que hem gastat el terme “transparència” ja abans de convertir-lo en una realitat.
Sí, s’han generat molts errors respecte a la transparència; per això a mi m’agrada més treballar el concepte d’asimetria. És molt diferent la transparència que hem de demanar a una institució de la que hem d’exigir a la gent. Dit d’una altra manera, institucions de vidre, però privacitat per a les persones. En canvi, avui s’està aplicant una idea fanàtica de la transparència: més a les persones petites i desprotegides que a les institucions. Es demana més transparència a una associació que a un diputat. S’ha fanatitzat el concepte de transparència, i per això nosaltres tenim sobre aquest tema converses molt fructíferes amb la Generalitat i amb l’Ajuntament i molt poc fructíferes amb l’Estat.
Així, segons vostè, quina és la recepta de la bona governança?
La transparència de les institucions, la protecció de la privacitat de les persones, la wikilegislació o poder legislatiu del poble, el dret a vot real i no delegat i els referèndums. En definitiva, crear canals efectius i reals de vigilància de la ciutadania sobre les institucions.
El mes de març la UPF va anunciar que vostè dirigia el Màster en Drets Civils, Tecnopolítica i Cultura Digital, una oferta formativa pionera.
Hem de tenir present que internet aporta tecnologia, però sobretot un canvi de mentalitat. La impremta no ha fet que tothom tingui a casa una impressora, però sí que la informació circuli ara d’una altra manera. Així doncs, en la mateixa línia, internet actualment també permet que els dogmes es puguin discutir amb més facilitat. Aquest canvi de mentalitat s’està produint i tindrà repercussions en la política, en l’economia, els drets humans, etc. Però també l’hem d’entendre per canviar els drets civils, saber utilitzar les eines i crear noves legislacions i oportunitats en aquest context.
Hem parlat de tecnopolítica, però no de cultura digital. Vostè s’ha mostrat a favor de la pirateria. Per què?
Parteixo de la premissa que la cultura ha de circular i s’ha de compartir. Però, atenció, hem de compartir els conceptes, però també els beneficis. La pirateria històrica va existir perquè Espanya i Portugal detenien el monopoli del comerç amb Amèrica. Quan el monopoli va desaparèixer, també ho van fer els pirates. Avui, doncs, ens trobem en la mateixa situació. Hem de deixar circular la informació i la cultura perquè en som els destinataris, però els diners que es generen d’aquesta distribució també s’han de compartir. Precisament, just abans de la publicació del meu últim llibre, Votar y cobrar, vaig decidir canviar d’editorial perquè la primera m’oferia el contracte estàndard de les editorials, un document que no comparteix res, que només busca sotmetre l’autor i arrabassar-li els drets. L’editorial ens va assegurar que en quaranta anys érem els primers que rebutjàvem el document, cosa que vol dir que els autors estan signant contractes humiliants. Per exemple, els manuscrits no es paguen, quan són la base d’un llibre. En conclusió, els pirates no són els ciutadans que gaudeixen de la cultura i la fan circular, sinó aquells que els acusen de pirates. Allò que realment destrossa l’autor no és la pirateria, sinó que no es reconegui el seu treball. Dit d’una altra manera, la pirateria no existeix, però sí que existeixen monopolis que no volen compartir la cultura.
Això també demana un canvi de mentalitat dels autors, sovint massa protectors de la seva pròpia obra…
El creador s’ha cregut que els drets d’autor eren d’ell, com diu la mateixa paraula, quan en realitat no ho són. L’editor ven el producte al mercat i després dona a l’autor una part d’aquest benefici, un 10 % o menys. Això no és una qüestió de drets! Estem en un moment de perversió del llenguatge. Hi insisteixo: tot això només demostra que els pirates reals són uns altres, no la gent que intercanvia cultura, i, en general, s’haurien de fer uns contractes més redistributius.
De fet, vostè i Sergio Salgado en el llibre Votar y cobrar publiquen íntegrament el text teatral de la funció Hazte banquero, basada en els correus de Blesa. Per a Simona Levi, els conceptes teatre i denúncia sempre han d’anar de la mà?
El meu ofici és fer teatre i aquesta és l’eina que utilitzo. Des de Xnet i 15MpaRato sempre hem pensat que la narrativa és clau per canviar les coses. I el teatre és un vehicle molt important. Només amb deu o quinze funcions de Hazte banquero hem aconseguit la meitat de l’impacte obtingut amb set anys de feina i denúncia.
També està previst que la funció es converteixi en pel·lícula, oi?
Treballem amb Minoria Absoluta. Ja hem signat els drets. Probablement serà una producció anglocatalana perquè els productors espanyols amb qui ens hem posat en contacte troben que ens fiquem massa amb tots els partits. També podríem haver treballat amb productors espanyols que donen suport a Podemos, perquè n’hi ha, però nosaltres no serem mai de la formació de Pablo Iglesias.
Tota denúncia s’ha de fer sempre amb sentit de l’humor?
Sí. Les passions tristes no serveixen per transformar les coses, només per debilitar-nos i autodestruir-nos. Només la constatació que els polítics no ens respecten i ens roben i que estem rodejats de corrupció no ens ajuda a construir res. En canvi, les passions positives són les eines per a la transformació. Jo només treballo amb humor i amb informació.