Barcelona Cultura

El circuit cultural als barris de tots els districtes de Barcelona. Entrada gratuïta

octubre - desembre 2022

"El que volem realment és que el tema torni a posar-se damunt la taula i que el debat surti de les parets dels teatres".

16/11/2021
La companyia teatral La Viciosa puja als escenaris del Barcelona Districte Cultural per mostrar-nos l'espera al camp de refugiats després de fer el viatge més llarg i difícil de les seves vides.

- Quin és l'origen d'Alhayat o la suma dels dies? Com vàreu decidir portar aquesta peça al teatre?
Alhayat o la suma dels dies sorgeix després que part de l'equip artístic de la peça (Laia Foguet: codramatúrgia, Aura Foguet: codramatúrgia i direcció, Manar Taljo: actriu i Georgina Latre: actriu) anéssim a Grècia als camps de refugiats com a voluntàries. Un temps després d'haver tornat, vam pensar que era un tema del qual s'havia parlat molt en el seu moment (2016) però que ara, ni els mitjans en parlaven. Que com a responsables d'això no podíem oblidar-nos-en.

- Amb quin objectiu mostreu aquesta peça al públic? Definiríeu aquesta peça com a necessària?
Una de les coses que ens sorprenia més de tot això és que es parla molt del llarg viatge que fan aquestes persones a través de la Mar Mediterrània per arribar a Europa, la terra promesa. Però no es parla gens del que passa després. No es parla de què vol dir arribar a Europa realment, que vol dir arribar als camps de refugiats. No tenim un imaginari col·lectiu de com són aquests espais, no sabem com s'hi viu ni com s'hi passen els dies, allà. Per això creiem que era important portar-ho a escena. El terme "teatre necessari" no ens entusiasma i no creiem que un tipus de teatre sigui més necessari que l'altre. Qui defineix si és necessari és qui mira, i per unes persones un teatre serà més necessari que un altre. O el que és el mateix, l'apel·larà més o menys.

- Alhayat o la suma dels dies ha sigut reconeguda per crítica i públic des de la seva estrena el gener del 2020. Hi ha alguna crítica anònima o no que us hagi marcat especialment?Honestament, a nosaltres el que ens posava més nervioses era saber com ho rebria el públic. Sobretot aquell públic més sensibilitzat amb la temàtica, i encara més, com ho rebria aquella gent que ho ha viscut en les seves pròpies carns. Ens feia por caure en el melodrama, en la pornografia emocional, en el paternalisme, etc. Per sort, la resposta va ser boníssima. Si hem de remarcar alguna crítica, han de ser les que ens van fer des de Novaveu (recomana.cat), ja que són qui ens van donar el Premi de la Crítica.

- A l'obra es parla indistintament català, anglès i àrab, per quin motiu vàreu decidir fer-ho d'aquesta manera?, com heu aconseguit que això no resulti un problema de comprensió?
Un dels nostres objectius era portar al públic a un camp de refugiats durant l’hora i vint minuts que dura l’obra. A un camp de refugiats es parlen moltes i moltes llengües, però, al cap i a la fi, tothom s’acaba entenent. Els missatges arriben, encara que parlis llengues diferents. És com quan dos infants d’orígens i llengües diferents es posen a jugar junts: s’entenen encara que no parlin la mateixa llengua. I això era el que volíem explicar amb l’obra. Que si ho vols, t’acabes entenent. I això pot traspassar-se a  la incomunicació i la desconnexió de la Unió Europea amb tot aquest assumpte.

Durant tota l’obra es parla català, anglès i àrab. I no et perds informació rellevant en cap moment perquè hi ha traduccions al català a l’instant o poc després. I també entra dins del joc que dèiem fa un moment el fet de no entendre-ho absolutament tot: quan eres a un camp de refugiats no ho entenies absolutament tot (ja fossis persona refugiada o voluntària), però la idea general l’entenies i la comprensió s’aconsegueix. I finalment, l’important és això.

- Com a companyia, quin paper creieu que pot tenir el teatre tractant temàtiques tan necessàries com la que tracta aquesta obra? Considereu que és una bona manera de què el públic sigui conscient de certes realitats?

Com a societat estem molt acostumades a mirar les notícies a la tele i canviem de canal davant tot allò que ens incomoda o no ens interessa. O ara, amb l'smartphone, podem fer scroll i oblidar-nos-en al moment. Decidir no llegir-ho directament, perquè ens incomoda. Portar aquestes qüestions a les sales de teatre creiem que és fonamental per empatitzar. T'obliga a tancar-te dins una sala amb uns personatges que han viscut tot això i a mirar-los als ulls mentre t'ho expliquen. Deixen de ser xifres en abstracte, són personatges als quals els han passat coses terribles i molt concretes. I arribar a empatitzar i emocionar-te amb elles és molt més fàcil que fer-ho amb xifres; i la reflexió vindrà si això et toca i et modifica i t'apel·la. Si no, no. Si surts del teatre remogut emocionalment, és més probable que vulguis/necessitis parlar-ne. I al cap i a la fi, el que volem realment és que el tema torni a posar-se damunt la taula i que el debat surti de les parets dels teatres.

- Aquesta obra suposa el debut de La Viciosa, els propers muntatges seran també inspirades en fets reals?
El nostre proper espectacle Qui no s'atreveix a tremolar. s'estrena el maig del 2022 al Teatre Maldà després de ser seleccionat a través de la convocatòria "On el teatre batega" dels Teatres de Proximitat. L'espectacle parla de l'herència dels traumes i com aquests poden passar-se generació rere generació. En concret, parla de com el trauma d'haver patit abusos infantils intrafamiliars pot travessar generacions posteriors. Com els patrons es repeteixen i configuren les persones. Parla dels silencis, de dinàmiques molt "xungues" amagades dins els ecosistemes familiars, entre altres. Creiem que en més o menys mesura qualsevol família hi serà representada i, per tant, moltes persones s'hi sentiran interpel·lades. Per tant, també les nostres famílies i nosaltres mateixes, sí.

Compartir