La Mont Plans diu que la Júlia té coses d'ella. I també coses de moltes altres dones. De dones grans que ella ha conegut. Dones que tenien moltes coses per explicar abans de passar a una altra vida, sigui aquesta altra vida quina sigui i com sigui. "Feia molts anys que tenia ganes d'interpretar a una dona que parlés des del final de la seva vida, que és l'inici d'una altra que no sabem què és. És des d'aquest punt d'inflexió des del que tenia ganes d'experimentar".

I és des d'aquest encreuament des d'on Mont Plans ha construït la Júlia, la protagonista del monòleg Sembla que rigui, un projecte que l'actriu catalana acaronava des de feia anys i que ha convertit en realitat gràcies a l'Òscar Constantí. "Jo tenia la idea del vestit, l'Òscar m'ha portat la tela i entre tots dos hem fet un vestit a la meva mida", explica Mont Plans que reconeix que tenia ganes de treballar en un registre diferent i allunyat dels papers còmics als quals ens té acostumats. "A la vida i al teatre n'hi ha de tot. I jo no em vull quedar només amb una cara",

"Sóc una admiradora de les dones grans. D'aquesta generació de dones que ara tenen 90 i escaig. D'aquestes dones que han tingut una vida molt forta, que han passat una guerra, que han hagut d'enfrontar-se a molts canvis, que fins i tot han hagut de patir l'exili, que han treballat molt i que han hagut de fer-ho des del cantó de la invisibilitat. Dones que en molts casos han patit abusos de tota i que han hagut de callar perquè llavors tots es callava i es quedava en família", explica Mont Plans, encara que la dona que protagonitza Sembla que rigui, la Júlia, una veterana de 100 anys és una dona feliç i no només per tot el que ha viscut -"malgrat que ha patit molt ha estat molt feliç, ha estimat amb passió i no ha tingut por de res"- sinó també perquè ara que ja vol marxar ho pot fer: "Hi ha un moment en què un decideix que vol marxar i és una pena que no ho pugui fer. Quan ja n'has tingut prou has de poder marxar. I poder marxar quan ja n'has tingut prou és una cosa feliç".