Aneu amb compte la propera vegada que obriu la boca, perquè les paraules més intrascendents poden revelar els vostres secrets més amagats.
Parlem de pizzes. O mantinguem una conversa quotidiana i insulsa de les que sentim al metro cada dia. I, si escoltem amb atenció, al darrere de cada paraula absurda, innocent o tòpica potser descobrirem un relat sòrdid, trist o desesperat. És el que va fer el britànic Martin Crimp mentre transcrivia cintes d’entrevistes per a un estudi de mercat. D’aquell material en va treure una història en la qual les paraules banals amaguen realitats fosques. Una dona abandonada, una adolescent conflictiva o un suposat pederasta parlen de temes aparentment intranscendents en diàlegs ràpids, tensos, de vegades fins i tot divertits.
En el muntatge de Carme Portaceli, les paraules de Crimp, una de les veus més notables de la nova dramatúrgia britànica, es barregen amb elements coreogràfics i musicals i ens mostren una doble realitat: el que diem i el que mirem d’amagar.
Autoria: Martin Crimp; Traducció: Joan Sellent; Direcció: Carme Portaceli; Intèrprets: Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez i Maria Rodriguez, Martí Salvat, Diana Torné; Espai sonor: Jordi Collet Sila; Escenografia: Paco Azorín; Vestuari: Marta Rafa; Moviment escènic: Ferran Carvajal; Ajudant de direcció: Ricard Soler i Mallol; Cap de producció: Casiana Monczar; Audiovisual: Pedro Chamizo; Il·luminació: Maria Domènech; Producció executiva: Roger B. Sardà; Coreografia: Ferran Carvajal; Assistència a la coreografia: Marta Filella;
