És possible reescriure la tragèdia en ple segle XXI? El mite d'Antígona és el fonament d'un muntatge que mou a l'acció i propugna una mena de «terrorisme poètic».
Algú va dir que Antígona era «una tragèdia del massa tard» perquè tots els personatges semblen voler actuar després que els fets tràgics a què s’enfronten hagin succeït. ¿És massa tard també per a nosaltres, habitants del món convuls d’avui? S’ho pregunten els creadors d’aquesta obra, la segona d’una sèrie («Syrma Antigones»), que parteix de la tragèdia clàssica per arribar a un teatre que proposi l’acció i agiti el sentiment d’impotència que ens envaeix. Ells s’han dedicat a examinar en escena les relacions de poder, sigui en el si d’una família italiana o en uns mitjans de comunicació que actuen com a pares que saben perfectament què és el millor per als seus «fills-ciutadans». Prepareu-vos a ser testimonis d’una acció teatral amb una escenografia mínima que desborda els límits del teatre convencional. És massa tard per a nosaltres?
Concepció i direcció: Enrico Casagrande, Daniela Nicolò; Dramatúrgia: Daniela Nicolò; Intèrprets: Silvia Calderoni, Vladimir Aleksic; Espai sonor: Enrico Casagrande; Direcció tècnica: Valeria Foti ; Producció executiva local: Factoria Escènica Internacional (FEI);
