Quan el periodista del New York Times, Sam Anderson, es va assabentar de la mort de l’últim mascle de rinoceront blanc del Nord, va agafar un vol a Kenya per observar i narrar amb detall la vida diària de les dues últimes representants d’aquesta espècie, que desapareixeria definitivament de la Terra un cop haguessin mort. La imatge indiferent d’aquests individus enfront del destí de la seva espècie va transmetre al reporter una sensació de pau, en un moment d’incertesa global.
Core busca, a través d’una investigació formal sobre diferents estils de dansa urbana (Krumping, Finger Tutting, Waving, Afro …), oferir la imatge de l’home que balla perquè ha descobert que, com ho expressa Paul Valéry, tenim «massa energia per als nostres menesters ». És a dir, presentar la dansa com a excés, com a celebració derivada de la vida. Ballar fins a l’esgotament, ballar fins al final perquè potser ja no hi hagi res més que puguem fer.
Ballarí, actor, gestor cultural i llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut de Teatre de Barcelona, Gaston Core dirigeix la sala Hiroshima des 2015. En aquesta peça col·loca al ballarí de dansa urbana, Oulouy, fora del seu context urbà, al centre d’una sala d’arts escèniques, davant d’un públic de teatre. No som tots nosaltres una mica com aquesta mare i aquesta filla de rinoceronts blancs, éssers fora del seu context, esperant indiferents un final del qual ens sentim aliens?
Una producció del Grec 2021 Festival de Barcelona i la Sala Hiroshima.
Amb el suport del Centre Cívic Barceloneta.
Concepte i coreografia: Gaston Core Interpretació: Oulouy Col·labora en la composició coreogràfica: Aina Alegre Espai sonor: Jorge da Rocha Disseny de la il·luminació i direcció tècnica: Ivan Cascon Documentació, fotografia i vídeo: Alice Brazzit Estilisme: Eva Bernal Promoció i difusió: Haizea Arrizabalaga Coordinació i administració: Zuriñe Ruiz, Pau Masaló (Sala Hiroshima) Agraïments: Juanjo Villalba, Mario R.
