“Barcelona té totes les condicions per ser l’equivalent de Boston a Europa”

Luis Serrano

Retrat de Luis Serrano © Arianna Giménez

Pocs científics poden presumir d’haver publicat tres articles en un mateix número de la revista Science. El bioquímic Luis Serrano n'és uns. Especialitzat en biologia sintètica i de sistemes, treballa en un projecte per aconseguir que un bacteri que nia al pulmó es pugui convertir en una píndola viva capaç de combatre infeccions resistents als antibiòtics i destruir cèl·lules malignes.
Testimoni i protagonista de primera fila dels grans avenços que s’han produït en biologia les darreres dècades, Serrano no juga a ser déu, però no es deixa de preguntar per les conseqüències de la revolució que els científics tenen entre mans. Una revolució que, de la mateixa manera que ja ha canviat completament les regles de la reproducció, donarà als humans la capacitat de crear no tan sols nous organismes i formes de vida, sinó també de controlar la pròpia evolució com a espècie.

Luis Serrano (Madrid, 1959) dirigeix des de 2011 el Centre de Regulació Genòmica de Barcelona (CRG) i actualment presideix l’aliança Somma, que agrupa 25 centres Severo Ochoa i 23 unitats María Maeztu, cosa que la converteix en la principal plataforma de la ciència a Espanya. Serrano coneix molt bé els reptes que la ciència ha d’afrontar perquè a la seva condició d’investigador uneix la de gestor. Es va doctorar en Bioquímica a la Universitat Autònoma de Madrid el 1985, després va fer un postdoctorat al Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa i un altre a la Universitat de Cambridge. El 1992 es va incorporar a l’European Molecular Biology Laboratory de Heidelberg, on va ser cap de grup i cap del Programa de biologia estructural i computació, fins que el 2005 es va incorporar al CRG, un nou organisme especialitzat en investigació, amb vocació d’excel·lència, que s’acabava de crear amb l’emblemàtic Miguel Beato com a director. Amb més de 500 persones als seus laboratoris, el CRG —ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona— és un dels baluards científics de la ciutat.

Les últimes dècades hem assistit a un salt revolucionari en el coneixement de la biologia. Quan el 2005 es va aconseguir seqüenciar el genoma humà, semblava que seria molt fàcil reparar els gens defectuosos, però no ha estat així. Per què?

Des que un descobriment es publica fins que s’aplica passa un temps, però els fruits acaben arribant. És el que ha passat, per exemple, amb una de les grans revolucions dels últims anys, la immunoteràpia en el tractament del càncer. Quan es van descobrir els anticossos monoclonals es va pensar que es podrien curar ràpidament moltes malalties i als Estats Units es van crear centenars de companyies amb inversions milionàries. Gran part van fer fallida i han hagut de passar vint anys, però ara la immunoteràpia és una realitat.

En el cas de la teràpia gènica, els primers assajos es van iniciar el 1999 amb nens bombolla, però es van haver de suspendre perquè dos d’ells van morir de leucèmia. El 2003 es va decidir una moratòria que ha durat fins fa poc. Podrà ara enlairar-se per fi?

Sí, crec que sí. Aquells primers assajos van fracassar perquè, com a vector per modificar l’ADN, s’utilitzaven uns virus que anaven on no havien d’anar. Ara estem en condicions de superar aquelles barreres. Fins a tal punt n’estic convençut que li vaig proposar a Carmen Vela, quan era secretària d’Estat, que hi hagués un hospital de referència a cada autonomia per a teràpia gènica. No es tracta de seqüenciar milions de genomes, que això ja ho fan altres, sinó d’apostar per determinats desenvolupaments.

Per exemple?

Tot i que no és pròpiament una teràpia gènica, és molt interessant la tècnica Car-T que desenvolupa l’hospital de la Vall d'Hebron per tractar limfomes resistents i leucèmies. Consisteix a extreure limfòcits del sistema immune del mateix pacient i modificar-los mitjançant enginyeria genètica. Un cop extrets, els inoculen un anticòs capaç de reconèixer un marcador específic del tumor del pacient, de manera que quan es tornen a injectar, siguin capaços de reconèixer les cèl·lules malignes i atacar-les. És una teràpia molt cara, uns 40.000 euros per dosi, crec, però molt efectiva. Quan funciona, s’ha acabat el tumor. En lloc de tractar el pacient amb molècules exògenes, com la quimioteràpia, el que es pretén amb la immunoteràpia és que sigui el mateix organisme el que elimini el tumor.

Quines són les barreres que encara es resisteixen a la teràpia gènica?

El repte continua sent garantir que la intervenció per corregir una mutació es produeixi en el lloc precís del genoma, de manera que no hi hagi efectes no desitjats, i que abasti el nombre més gran de cèl·lules possible, encara que sabem que, en alguns casos, modificant el 20% ja n'hi ha prou. En el cas del sistema immune això és fàcil, perquè les cèl·lules de la sang es poden extreure. Però si el que vols és intervenir sobre el fetge, el pàncrees o el cervell, resulta molt més complicat.

Quan el 2013 es va presentar la tècnica d'edició genètica CRISPR, que permet tallar, afegir o canviar seqüències de gens, semblava que aquest problema quedava per fi resolt.

La CRISPR ha estat un avenç fonamental. És un enzim que, afegint-li àcid nucleic, pot reconèixer el lloc concret del genoma on es troba l’anomalia, tallar-lo i, amb l’ajut d’un virus que actua com a vector per introduir el gen normal, promoure l’intercanvi de trossos d’ADN. Aquesta és la teoria, però la tècnica no és cent per cent perfecta: de vegades pot tallar en un altre lloc, i de vegades, en tallar l’ADN, no sempre es produeix recombinació homòloga.

Ara hi ha consens que només s’ha d'intervenir en les cèl·lules somàtiques, les que ja estan desenvolupades, però no en les germinals. Quant durarà aquesta contenció?

Aquí entrem en un terreny pantanós. Des del punt de vista ètic, no tenim cap problema a intervenir en les cèl·lules somàtiques, perquè l’efecte de la modificació es limita al mateix pacient. Però si toquem la línia germinal, la modificació es transmet a la descendència. Des del punt de vista tècnic, no hi ha diferència, però les conseqüències són molt diferents. Imaginem que podem dir a uns pares: si apliquem aquest gen al teu fill, mai tindrà càncer, però cal fer-ho en l'ovòcit fecundat, que vol dir que els fills dels fills tampoc tindran càncer. Seria difícil resistir-s’hi, però en el moment en què es fes, s’estaria creant una diferència, una nova classe d’humans. I encara que hi hagués consens per a no tocar la línia germinal, seria difícil evitar que algú ho fes.

Això ja ha passat. El genetista xinès He Jiankui assegura haver modificat l’ADN de dos embrions. Ho ha fet en secret i ho ha comunicat després que naixessin les nenes. Els seus pares eren portadors del virus de la sida i han modificat un gen que regula el mecanisme que el virus aprofita com a porta d’entrada per colonitzar el sistema immune. Se suposa que ni aquestes nenes, ni la seva descendència, podran ser infectades pel virus.

El que no sabem és quines altres conseqüències pot tenir aquesta modificació. Aquest cas demostra que el problema no és una mera especulació. La qüestió és qui controla què es fa i fins on arribem.

Fins ara, tots els assajos autoritzats s’han justificat per raons terapèutiques i sempre en benefici del pacient. Però també podria utilitzar-se per millorar certes capacitats.

Retrat de Luis Serrano © Arianna Giménez © Arianna Giménez

És clar. Igual que podem corregir per curar, podem modificar per millorar. Però això és molt problemàtic. I no és tan lluny com sembla. Coneixem una mutació que permet augmentar la massa muscular. Aplicada a ratolins, ha donat lloc a una espècie que denominen ratolins Schwarzenegger, amb una musculatura impressionant. Hi podria haver pares que la volguessin en els seus fills per convertir-los en campions. També sabem que, gràcies a una altra mutació, hi ha gent que necessita dormir molt poc, menys de sis hores. Però totes aquestes mutacions tenen el seu costat negatiu; si no, per selecció natural les tindríem tots. Hi ha esportistes que produeixen més glòbuls vermells del normal. Ells no necessiten entrenar a 4.000 metres d’altitud perquè ja tenen una mutació que els proporciona més resistència, però també tenen més probabilitats de formar trombes sanguinis.

O sigui, que cal estar molt segurs abans de tocar res...

I més si la decisió afecta tercers. Poden els pares decidir modificacions genètiques en els fills sense el consentiment dels qui hi hauran de viure?

Fins ara ha imperat el principi de precaució. Fa temps que es fa selecció de sexe mitjançant diagnòstic preimplantacional per evitar malalties hereditàries vinculades al sexe, com l'hemofília. Però no s’utilitza per satisfer la preferència dels pares per un sexe.

En teoria no, però tampoc podem assegurar-ho. Per seleccionar el sexe ni tan sols caldria recórrer a la selecció embrionària. N’hi hauria prou amb fer un centrifugat de l’esperma en un gradient de Ficoll, com es fa en ramaderia, que és un mètode cent per cent efectiu perquè l’espermatozoide X pesa més que l’Y. Però igual que ara es fecunden, per raons terapèutiques, cinc embrions in vitro i després s’eliminen aquells que tenen anomalies, es podrien seleccionar en funció d’altres propòsits.

Com que el nen tingui els ulls blaus?

Paràmetres com l’alçada, la intel·ligència o el color dels ulls no seran fàcils de manipular perquè aquests trets estan repartits en molts gens. Però és qüestió de temps.

Al seu llibre, Contra la perfecció, el filòsof Michael Sandel planteja els efectes que tindria poder triar el fill a la carta. Si això passés, diu, s’ha acabat l’amor incondicional dels pares envers els fills, al marge de com surtin. És un dels mecanismes més forts que la natura ha creat perquè la nostra espècie tingui cura de la descendència. Si els pares poguessin decidir com han de ser els seus fills, la relació canviaria radicalment i algun dia, aquests podran demanar-los explicacions.

Així és. Són temes apassionants que ens hem de plantejar perquè ara podem fer modificacions genètiques puntuals, però d’aquí a 50 anys, potser només 30, molt probablement puguem començar a fer modificacions més complexes, cosa que ens portaria a un món com el que apareix a la pel·lícula Gattaca: la possibilitat de buscar la millor combinació de gens del pare i de la mare per tenir el millor fill possible. Això donaria lloc a dos tipus de persones, les seleccionades i les nascudes a l’atzar, que tindrien tota mena de problemes. No hi estem treballant, no cal alarmar... però ho hem d’anar pensant.

Sobretot perquè quan una tècnica implica una millora objectiva, difícilment es deixa d’aplicar. El problema de la intervenció genètica seria que es faci amb justícia?

És el punt primordial. És molt desitjable utilitzar el coneixement de la genètica per evitar malalties hereditàries o eliminar el càncer; però si només se’n beneficien uns i altres en queden exclosos, estem creant un gran problema.

Al setembre de 2017, la Food and Drug Administration dels EUA va aprovar l’ús comercial d'una tècnica de teràpia gènica per a la leucèmia. El cost era de 500.000 dòlars. La primera teràpia gènica aprovada a Europa, Glybera, per tractar a una dona amb una malaltia rara, va costar 900.000 euros. Són compatibles aquests preus amb la medicina personalitzada?

Aquests preus només es paguen al principi. Seqüenciar el primer genoma va costar milions i milions, i ara per 500 euros pots seqüenciar el teu. Seqüenciar és barat. Una altra cosa és analitzar-lo. L’ideal seria que tota la medicina fos personalitzada, que existís un programa d’intel·ligència artificial que, a partir dels paràmetres genètics i fisiològics de cada persona, pogués dissenyar un tractament específic. Suplirà la intel·ligència artificial els metges? Seran els metges consultors psicològics? Però, per ara, més que a una medicina personalitzada anem cap a una medicina estratificada, que consisteix a agrupar els pacients segons certs trets genètics i buscar la teràpia que funciona millor en cada grup.

Al seu laboratori estan fent una investigació molt prometedora amb bacteris. En què consisteix?

Treballem amb un bacteri pulmonar que en persones inmunocompromeses produeix pneumònia atípica. Li traiem els components patogènics i li introduïm una sèrie de molècules amb la idea d’utilitzar-la per tractar malalties pulmonars. Hem triat aquest bacteri perquè ja viu al pulmó i, per tant, no seria rebutjat i es podria mantenir actiu durant un temps. La idea és fer-lo servir per tractar pacients intubats que han desenvolupat una pneumònia hospitalària. Aquest és un problema molt greu. El 13% dels pacients afectats moren perquè no responen als antibiòtics. La idea és aconseguir que aquest bacteri, un cop modificat i reintroduït al pulmó, dissolgui els biofilms i mati els altres bacteris resistents a antibiòtics. També es podria utilitzar com a vacuna en el càncer de pulmó, modificant-lo perquè pugui bloquejar els mecanismes que el tumor fa servir per eludir el sistema immune.

Podria també servir per a altres tipus de càncer?

Aquest bacteri en concret és al pulmó, però el procediment es podria usar en altres tumors. Ja es fan servir bacteris que expressen interleuquina 10 per baixar la inflamació en malalties del còlon. Un antic becari meu ha creat una companyia a Bèlgica amb la farmacèutica Johnson & Johnson per utilitzar bacteris en el tractament de l’acne juvenil, i hi ha una companyia a Suècia que les utilitza per tractar ferides a la pell. Són diferents desenvolupaments d'una mateixa idea: aconseguir una píndola viva, una píndola intel·ligent. Els fàrmacs que ara fem servir són drogues ximples. Una droga no té sentiments ni pateix. Però si utilitzes un ésser viu, i el controles, pot detectar l’ambient de cada organisme i adaptar-se a les necessitats de cada pacient.

Ja han creat una empresa per explotar les aplicacions?

Hi treballem. Ara estem parlant amb inversors.

Perquè una de les qüestions més importants de la investigació sostinguda amb fons públics és com capitalitzar els resultats. Què cal fer?

Aquí hi ha diversos aspectes a considerar. Un és que els científics hem de fer recerca de qualitat, treballar moguts per la curiositat però tenint en ment sempre que el que fem pugui tenir un impacte en la societat, convertir-se en alguna cosa de valor. Un altre és aconseguir que els centres públics tinguin oficines potents de transferència de tecnologia. També cal aconseguir que el capital risc, que ara creix a Espanya, s’arrisqui realment. I, per sobre de tot, cal canviar el marc normatiu. És molt important que es desenvolupi la llei de la ciència, en l’àmbit estatal i autonòmic, perquè ens puguem treure de sobre una sèrie de normes administratives que entorpeixen la investigació.

Retrat de Luis Serrano © Arianna Giménez © Arianna Giménez

Aquesta sí que és una vella assignatura pendent...

No vol dir que no tinguem control, però ha de ser un control adaptat al que fem. Jo ara voldria fer un estudi amb porcs sobre la tècnica que estem desenvolupant, però com que costa més de 50.000 euros, he d’anar a concurs públic. A Espanya només hi ha un lloc on podria fer aquest estudi, però quan n’hi ha més, tampoc s’hi presenten. És tan enrevessat que molts ni ho intenten. Necessitem formes de control que no entorpeixin la nostra feina.

La burocràcia no és l'únic problema. Molts investigadors es queixen d’insuficiència pressupostària.

És clar, no pot ser que tinguem una agència estatal i que no tingui un pressupost plurianual. Jo ja desisteixo de poder arribar al 2% del PIB en inversió per a la ciència. Em conformaria que es dupliqués el pressupost del Pla nacional d’investigació bàsica, que són uns 400 milions d’euros, és a dir, l’equivalent a tres quilòmetres d’AVE. Tots els partits hi estan d’acord, no entenc per què no es fa.

Té la impressió que, per ser aquí, està competint amb les mans lligades a l'esquena?

Competim en condicions molt pitjors, sens dubte. El temps dedicat a solucionar aquests problemes et treu productivitat. I després hi ha la incertesa. Quan contractes algú que és bo, no saps si tindràs diners perquè continuï. L'has de fer fix, però si després no tens els diners, l'has d’acomiadar. Hi ha d’haver contractes de projecte. Aquesta modalitat ja figura en el decret, però no està ben desenvolupada i no es pot utilitzar.

Tot això, posa en perill la posició que la ciència ha aconseguit?

A Catalunya hem arribat a un punt molt alt i encara hi som. Som competitius a escala mundial. La part bona és que s’ha mantingut el finançament, però ja fa cinc o sis anys que està congelat, la inflació comença a repuntar i els equipaments s’estan quedant obsolets. A Europa, tothom considera que Catalunya ha estat un exemple d'èxit en l’àmbit mundial, i ara que podríem recollir els fruits, no podem retrocedir. Per això és important que s’aprovi la llei de la ciència catalana. Hi ha un avantprojecte que va en la bona direcció, però ha d’anar al Parlament i s'ha d'aprovar. Els centres de recerca som un negoci per a la Generalitat, perquè portem més diners dels que ens donen. Jo sempre els dic: si posessin una mica més de diners al sistema, tindria un efecte multiplicador. És una pena que no ho facin.

Ha patit, com a científic, pel procés?

Home, tots aquests moments d'incertesa i de tensió, afecten, sobretot en un centre de projecció internacional com el nostre. El conflicte era a les televisions de tot el món. Tenim uns 30 caps de grup i unes 500 persones als equips. La gent preguntava, es mostrava preocupada. Ara ja no sembla que afecti tant. I a l’hora d'atraure talent, hem pogut contractar caps de grup molt bons que podien optar per altres destinacions.

Com ha afectat la crisi a les estructures científiques?

Retrat de Luis Serrano © Arianna Giménez © Arianna Giménez

La crisi ha destruït la classe mitjana de la ciència, s’han perdut moltes oportunitats. Doblar el pressupost del Pla nacional serviria per recuperar tots aquests grups, però en aquest cas, a més de diners, caldrien reformes. Una reforma de la universitat, per exemple, que inclogués l’elecció del rector per un comitè extern, coses que no són gaire complicades de fer.

Però que toquen molts interessos consolidats...

És cert, però la universitat necessita un canvi. Igual que el CSIC, que hauria de tenir una estructura semblant als instituts Max Planck d’Alemanya, amb un organisme central que asseguri la qualitat i autonomia de gestió per als centres. Per a una universitat, ser competitius és més complicat que per a un centre com el nostre, no perquè no tinguin bons investigadors, sinó perquè estan més lligats. Cal desburocratitzar. És una pena veure gent jove que ha vingut de fora amb una plaça Ramon y Cajal i al cap de dos anys tira la tovallola perquè es cansa de lluitar.

Com pot contribuir la ciutat de Barcelona a atraure talent?

Barcelona és molt atractiva. Per això em fa pena pensar que podem perdre posicions. S’ha aconseguit que sigui coneguda a escala internacional pels seus centres d’investigació i les seves universitats. Té totes les condicions per ser l’equivalent de Boston a Europa: una ciutat amb encant, l’ambient intel·lectual necessari i ara també una massa crítica de científics... Tenim les condicions, però cal posar el que falta.

Estats Units és una potència científica perquè durant més d'un segle ha estat important el millor talent del món...

També aquí som capaços d’atraure’l. El 60% del personal del CRG i el 65% dels caps de grup són estrangers. Però també tenim gent bona d’aquí. Estic orgullós que dos dels nostres caps de grup més joves fessin la seva tesi aquí; després van marxar a l’estranger i han tornat competint amb científics de Harvard, de l’EMBL de Heidelberg o del centre Francis Crick. Està tornant una fornada de gent que es va formar aquí i que ara és internacionalment competitiva. I tenim almenys set o vuit postdoctorands que són caps de grup a Europa. Hauríem de fer una reflexió: el que hem fet és una cosa impressionant, millorem-ho. Recordo que quan vaig venir al CRG vaig tenir una discussió amb Miguel Beato, que va ser-ne el primer director, sobre què volíem ser. La conclusió, molt òbvia, era que volíem competir a la lliga mundial. Barcelona ha d'aspirar a ser la Boston d’Europa. I per això cal fer una aposta que no requereix milers de milions, sinó reformes intel·ligents.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis