Barcelona Metropolis

Els canvis en les noves necessitats socials en termes absoluts van ser encara més dramàtics: la població en risc de pobresa va augmentar a l'Europa occidental el 4,4 % entre el 2008 i el 2013, gairebé tota concentrada als països del sud: fins i tot si comparem el que ha estat probablement el pitjor any de la crisi, el 2013, amb el 2008, d'un total d'aproximadament 7,2 milions de persones en risc de pobresa, 5 milions vivien al sud. Al nostre país, en el transcurs de gairebé una dècada, el risc de pobresa ha augmentat el 13,4 %. A més, la idea mateixa de pobresa ha canviat durant la crisi. Segons algunes microsimulacions, les persones que es trobaven en el decil més pobre el 2013 (els “nous pobres”) van experimentar pèrdues d'ingressos molt més severes entre el 2009 i el 2013 que aquells que es trobaven en aquest mateix decil el 2009, és a dir, els “vells pobres” (Matsaganis i Leventi, 2014). Per dir-ho clarament, els pobres d'ara són més pobres que els pobres d'abans de la crisi. A més, al decil inferior d'ingressos es troben ara més persones sense feina i menys pensionistes, per la qual cosa el perfil de la persona en risc de pobresa i exclusió social és el d'algú potencialment actiu en el mercat de treball. A tots els països del sud d'Europa, el sistema de pensions ha aconseguit protegir la població gran del risc de pobresa: augmenta la proporció de pensionistes sobre el total de la població, mentre que al seu torn disminueix la seva representació entre les persones més pobres, però l'estat del benestar no ha tingut la mateixa capacitat de reacció en el cas de la pobresa a llars amb menors. Si tenim en compte la pobresa infantil relativa (la ràtio de llars amb persones menors de divuit anys que cauen per sota de la línia de pobresa, mesurat com la meitat dels ingressos mitjans del total de llars), Espanya tenia el 2015 el pitjor registre, de nou perquè l'enfonsament de les rendes baixes va afectar moltes llars amb nens i per la limitada acció de les polítiques dirigides a famílies en situació de vulnerabilitat.

El fort augment de demanda social a Espanya (en els pitjors moments l'atur va assolir el 26 % de la població activa), i a l'Europa mediterrània en general, podria haver estat esmorteït amb polítiques redistributives que compensessin la pèrdua d'ingressos de sectors importants de la població. No obstant això, el comportament de la despesa durant la crisi econòmica va aconseguir protegir alguns col·lectius però va aprofundir en el desemparament de molts altres i va suposar una ruptura molt significativa amb la pauta de convergència europea de les dècades precrisi. Les dràstiques reduccions pressupostàries dels últims tres anys de recessió econòmica i un cert manteniment de la despesa en la resta de països comunitaris han fet que la distància amb la mitjana dels països de la Unió Europea comencés a augmentar, per la qual cosa s'han recuperat els nivells de partida de l'any 2000. En la pràctica totalitat dels pressupostos socials, les retallades ens retornen a nivells de fa més d'una dècada, quan estàvem més aviat a la cua dels sistemes de benestar europeus.

Capacitat minvada

En definitiva, les polítiques d'austeritat unides a l'extraordinari repunt de l'atur van fer “tornar” el nostre estat del benestar a un disseny clàssic en el qual preservar pensions i protecció per atur va exigir sacrificar pràcticament tota la resta, especialment els àmbits de política més marginals des del punt de vista pressupostari, com habitatge, família o exclusió social, però també aquells més universalistes, com educació i sanitat. Tenim avui una capacitat minvada per fer front als nous riscos socials. L'evolució de l'educació i la sanitat és igualment preocupant, atès l'important paper que tenen en la cobertura de drets socials bàsics i els seus elements d'inversió social. En tots dos casos, els quatre països del sud d'Europa van gastar el 2015 al voltant de la meitat del que van gastar la resta dels països de l'Europa occidental, mostrant un afebliment significatiu amb les successives retallades. La situació va ser particularment dramàtica a Grècia, on la despesa per càpita el 2015 se situava al voltant del 59 % en educació i el 64 % en salut per sota de la mitjana UE-10.

Pràcticament una dècada d'austeritat ens deixa un paisatge amb fractures més profundes, on la fragmentació és, al seu torn, cada vegada més complexa. Ha crescut la distància entre els rics i els pobres perquè aquests últims estan, en termes relatius, pitjor del que estaven en els anys anteriors a la crisi. Al nostre país, l'augment de la pobresa és un reflex d'aquesta desigualtat i de l'escassa capacitat del nostre estat del benestar de compensar o atenuar aquestes distàncies. Unes diferències que es converteixen per a alguns en cadenes fins i tot abans de néixer. Els desavantatges tenen un efecte multiplicador amb importants ramificacions. En ple segle xxi, el determinisme social que vincula esperança de vida, salut o èxit escolar al nivell de renda és contrari a qualsevol projecte d'emancipació social. A ciutats com Barcelona, aquestes dinàmiques reforcen una segregació horitzontal segons la qual els diferents grups socials cada vegada es creuen menys. Nombrosos i variats Shibboleth invisibles se superposen al traçat urbà per crear la cartografia de la desigualtat. Això no és nou, el capitalisme sempre ha tingut una crua expressió espacial, però el que Doreen Massey anomena la geometria del poder necessita avui, més que mai, respostes polítiques des de diferents fronts de governança. Recuperar un projecte de vida en comú exigirà grans dosis de coratge i audàcia.

Referències bibliogràfiques

Blanco, I. i Nel·lo, O., Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña. València, Tirant lo Blanch, 2018.

León, M. i Pavolini, E., “Crisis y políticas sociales en el sur de Europa”. Informe Foessa, 2019.

Matsaganis, M. i Leventi, C., “The Distributional Impact of Austerity and the Recession in Southern Europe”, South European Society and Politics, volum 19 (3), 2014, pàg. 393-412.

Pavolini, E., León, M., Guillén, A. M. i Ascoli, U., “From Austerity to Permanent Strain? The EU and Welfare State Reform in Italy and Spain”, Comparative European Politics, 13 (1), 2015, pàg. 56-76.

Pérez, S. i Matsaganis, M., “The Political Economy of Austerity in Southern Europe”, New Political Economy, 23 (2), 2017, pàg. 192-207.

Stiglitz, Joseph E., La gran brecha. Barcelona, Taurus, 2015.