Ciutats refugi: una alternativa?

Ciutat oberta

Igual que s’accepten les fronteres com a realitat inevitable, cada vegada sembla més difícil pensar una política migratòria que no passi per la defensa a ultrança de la sobirania territorial dels estats i d’una ciutadania cada vegada més excloent. Com passa en l’àmbit de la política econòmica, la discrepància amb el discurs securitari de la dreta europea sembla haver quedat reduïda a purs gests simbòlics o a qüestions de matís. En aquest context de discursos hegemònics sense rèplica, cal preguntar-se fins a quin punt les ciutats podrien oferir una alternativa.

Les migracions van en boca de tothom. Les imatges que ens arriben diàriament a través dels mitjans de comunicació ens fan pensar en un món en constant moviment on les persones es desplacen de Sud a Nord, d’Àfrica cap a Europa o d’Amèrica Llatina cap als Estats Units. Les imatges conformen la nostra manera d’entendre el món, però no necessàriament s’hi corresponen. Segons Hein de Haas, no estem vivint una època de migracions sense precedents. Si bé és cert que el nombre de migrants internacionals ha crescut de 93 milions el 1960 a 244 el 2015, la població global ha augmentat proporcionalment, amb la qual cosa les persones migrades segueixen representant un 3 % del conjunt de la població mundial. Els números també mostren que els moviments són majoritàriament de Sud a Sud. El 86 % dels refugiats viuen en països veïns.

Per què aleshores les migracions s’han convertit en un dels grans reptes del món contemporani? Perquè el binomi globalització-fronteres comporta una contradicció inherent. Per un costat, amb la liberalització dels mercats, els béns circulen lliurement i cada vegada més ràpid. També ho fan les idees, els desitjos i les expectatives de vida. Tal com recorda Ivan Krastev, la globalització i en concret les noves tecnologies han fet del món un poble. Actualment, les persones ja no comparen les seves vides amb les dels seus veïns; les comparen amb les dels habitants dels països més rics. Per l’altre costat, vivim en un món on les fronteres s’han convertit en un paisatge habitual i inqüestionable. Si bé els mitjans de transport permeten viatjar a qualsevol punt del planeta en poques hores, les fronteres immobilitzen la majoria dels seus habitants. No només impossibiliten l’arribada, sinó també la sortida. No només estan fetes de murs, tanques i concertines o de mars i deserts cada vegada més mortífers. Les fronteres més efectives són de paper i tenen forma de visat.

És, doncs, l’expectativa d’immigració zero en un món cada vegada més globalitzat i desigual el fet que ens porta a aquesta percepció de migracions creixents. És també aquesta mateixa expectativa la que ens fa veure crisis migratòries on no n’hi ha. O que ens porta a concloure que les polítiques migratòries no funcionen. D’aquí l’adhesió a projectes polítics que prometen solucions fàcils a problemes difícils, no només de partits populistes i d’extrema dreta, sinó també i cada vegada més dels partits tradicionals en tot l’espectre polític. En aquest context, les ciutats són clau. És a les ciutats on arriben la major part de migrants, tant interns com internacionals. És a les ciutats on viuen, treballen, es relacionen. També és a les ciutats on es pateixen més directament les conseqüències d’una mala gestió de la immigració, d’unes fronteres que s’imposen implacablement sobre els que ja hi són o d’uns discursos xenòfobs que converteixen l’exclusió en fractura social i la fractura social en conflicte.

De les polítiques a la política

Tot i no tenir competències en política migratòria, les ciutats mai han sigut subjectes passius. La literatura acadèmica fa anys que posa de manifest el “gir local de les polítiques d’integració”. Diversos autors han assenyalat que les ciutats s’han convertit en actors fonamentals, com a conseqüència de la globalització i la pèrdua d’importància de l’estat nació, però també i sobretot com a resultat dels processos de descentralització administrativa. Aquesta mateixa literatura caracteritza les polítiques locals com a inherentment més inclusives, amb una governança més de baix a dalt i uns objectius allunyats de la politització i els debats simbòlics a escala nacional. Mentre que algunes ciutats al·ludeixen a qüestions de tipus polític/moral, argumentant que tot resident a la ciutat ha de tenir uns drets socials bàsics garantits, la majoria de ciutats justifiquen mesures més inclusives per raons eminentment pragmàtiques relacionades amb la salut pública, la seguretat ciutadana o la cohesió social.

Per a moltes administracions locals és més important incorporar el conjunt de la població al sistema sanitari, saber qui resideix a la ciutat o evitar assentaments irregulars o infrahabitatge que la suposada “lluita” contra la immigració irregular i el control de fronteres. Per exemple, mentre que els governs nacionals impulsen lleis cada vegada més excloents, les administracions locals acostumen a estar més preocupades per les implicacions d’aquesta exclusió en la salut pública, per exemple en relació amb l’augment de malalties contagioses. No és estrany, doncs, que les ciutats, de colors polítics molt diferents, introdueixin mesures concretes per donar cobertura sanitària a aquells que no en tenen. Moltes administracions locals ofereixen també algun tipus d’allotjament a persones vulnerables sense accés a l’habitatge. En aquest cas, a més dels drets socials de les persones afectades, es prioritza la lluita contra l’infrahabitatge i els assentaments irregulars per sobre del control migratori.

Més enllà de mesures concretes, en els últims anys diverses ciutats s’han oposat explícitament a les polítiques dels seus estats. Ho han fet a través de les seves polítiques (policies en anglès), però també n’han fet una qüestió política (politics en anglès). Aquí és on radica la diferència principal. Les primeres a fer-ho van ser les autoproclamades “ciutats santuari” als Estats Units i el Canadà. Des de la dècada dels vuitanta, ciutats com San Francisco s’han oposat a les polítiques federals d’immigració. A la pràctica, han rebutjat perseguir els sense papers. En l’àmbit discursiu, els han donat la benvinguda. S’estima que actualment hi ha més de cinc-cents estats i ciutats amb polítiques santuari als Estats Units. Al Regne Unit, a partir de mitjans dels 2000, ciutats com Sheffield i Glasgow també van proclamar-se ciutats santuari. Més que un posicionament polític en contra de les polítiques migratòries, les ciutats santuari del Regne Unit aposten per una cultura de benvinguda i per la provisió de més serveis als sol·licitants d’asil.

Exceptuant el Regne Unit, fins fa molt poc les ciutats europees han gestionat les diferències amb els seus estats més des de les polítiques que des de la política. L’any 2015, però, va marcar un punt d’inflexió. L’anomenada crisi dels refugiats, que més que una crisi de números va ser una crisi de política i de polítiques dins de la Unió Europea, va portar Barcelona a crear una xarxa de “ciutats refugi”. La confrontació, aquesta vegada, va ser eminentment política: l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, va denunciar la Unió Europea i els estats membres per les seves “polítiques de la vergonya” i va reclamar insistentment un major paper de les ciutats en les polítiques de recepció de refugiats. Anys després, al llarg de la primavera i l’estiu del 2018, diverses ciutats italianes denunciaven la política de Salvini en contra de les ONG de salvament marítim, i ciutats com Barcelona i València demanaven al nou govern espanyol obrir els seus ports. Aquest és un exemple més de com les ciutats s’han convertit en subjectes polítics, aquesta vegada també en qüestions de control fronterer i polítiques migratòries i en l’arena internacional.

Les ciutats com a alternativa?

Fent referència a la política migratòria del govern socialista de Pedro Sánchez acabat d’estrenar, Javier de Lucas assenyalava la incapacitat de l’esquerra europea d’oferir un discurs alternatiu a les posicions securitàries i instrumentalistes de la dreta. De la mateixa manera que s’accepten les fronteres com una realitat inevitable, cada vegada sembla més difícil pensar una política migratòria que no passi per la defensa a ultrança de la sobirania territorial dels estats i d’una ciutadania cada vegada més excloent. Igual que amb la política econòmica, la discrepància sembla haver quedat reduïda a purs gests simbòlics o a qüestions de matís. En aquest context de consensos generalitzats, de discursos hegemònics sense rèplica, fins a quin punt les ciutats representen o podrien representar l’alternativa? Fins a quin punt, tal com reivindica Benjamin Barber, les ciutats ho farien millor?

Per la seva naturalesa, les ciutats són diferents. En primer lloc, l’estat nació governa sobre un territori i les ciutats ho fan sobre persones. Mentre que la comunitat nacional coincideix amb la territorial, fent de la defensa de les fronteres una defensa del nosaltres, les ciutats són per definició espais creuats per una alta mobilitat. Les ciutats no tenen fronteres. Una ciutat són el conjunt de persones que hi conviuen en un moment determinat. Precisament per això, i aquesta és la segona diferència, la ciutadania urbana és per definició més inclusiva. És ciutadà qui viu en una ciutat, independentment d’orígens, pertinences i sovint també papers. Si bé el concepte de ciutadania és per definició excloent —inclou els de dins per excloure aquells que en queden fora—, la ciutadania urbana en desdibuixa els límits. Finalment, les ciutats són diferents també quan parlem de seguretat. Mentre que les polítiques migratòries es justifiquen per la por a l’altre i la defensa de la seguretat pròpia per sobre de la seguretat de la resta, les ciutats saben per experiència pròpia que la seguretat a llarg termini només es pot construir des de la inclusió d’uns i altres. La inclusió és l’altra cara de la seguretat, com l’exclusió acaba sent l’altra cara del conflicte.

Ara bé, com fer d’aquestes diferències la base per a un nou paradigma de governança global de les migracions? Externament, és necessari construir una veritable aliança de ciutats que vagi més enllà de la gesticulació política i el branding de cadascuna d’elles en l’arena internacional. Internament, passa per una veritable política social que atenuï les desigualtats i lluiti contra l’exclusió. Només així podem evitar que les ciutats acabin sent caldo de cultiu de discursos xenòfobs. No oblidem derives excloents també per part d’algunes administracions locals: a França i Itàlia moltes ciutats han començat a excloure els estrangers i els ciutadans europeus de determinats serveis socials; a Espanya alguns ajuntaments dificulten la inscripció en el padró dels immigrants en situació irregular.

Només des d’una veritable política social les ciutats poden convertir-se en refugi, no solament per als qui han d’arribar, sinó també per als qui ja hi son. Ciutats que expulsen, ciutats que obliden part de la seva ciutadania, ciutats que abandonen, no poden ser ciutats refugi. Se’n poden declarar, poden fer d’això una qüestió política amb els seus estats. Però sense policies no hi ha politics que valguin.

Publicacions recomanades

  • Research and Migration. Filling Penninx' heuristic model. (amb A. van Heelsum) Amsterdam University Press, 2013

Referències

Barber, Benjamin R. (2013) If mayors ruled the world: Dysfunctional nations, rising cities. Yale University Press.
De Lucas, Javier (2018) “Vorrei, ma non poso”, Revista Contexto, 27 d’agost 2018.
Haas, Hein de (2017) “Myths of Migration. Much of What We Think We Know Is Wrong”, Der Spiegel, 21 de març 2017.
Krastev, Ivan. After Europe. University of Pennsylvania Press, 2017.