Com capgirar el mercat creatiu bloc a bloc

Dada web

El món de la creativitat és dur. Costa fer-s’hi un nom. Costa mantenir-lo. Costa arribar a final de mes. O a mitjans. La hiperconnectivitat actual ha creat un món encara més desigual on alguns es fan un nom molt ràpid i reben retorns espectaculars i moltíssims es mantenen en el nivell de supervivència. Artistes, dissenyadors, programadors, publicistes, malden per mantenir el control sobre l’ús de la seva obra, evitar-ne l’apropiació oportunista per part de tercers o no veure reconeguda la seva autoria.

Tot això pot estar canviant des que hackers, activistes i gestors d’art han provat tecnologies fins ara associades a les finances, les criptomonedes, el tecnocapitalisme hiperavançat i la seva imatge alternativa i especular més activista. Què fa que tant hacktivistes com cases internacionals de subhastes utilitzin la blockchain?

La primera vegada que algú em va fer veure la connexió entre la blockchain i l’art va ser fa gairebé tres anys, quan l’artista Mónica Rikić i la filòsofa de l’art Alejandra López Gabrielidis van organitzar unes sessions sobre blockchain i creació digital. Fins llavors jo tenia associat la blockchain a les finances, als contractes intel·ligents, a la traçabilitat dels aliments, a la interacció amb la intel·ligència artificial. En l’art, i en l’art digital en concret, sembla que hi rauen les pistes de com s’articulen noves formes econòmiques a la nostra societat. I de com reaccionen les velles.

Aquelles jornades van precedir la presentació a Barcelona de la plataforma de blockchain per al sector creatiu CreativeChain (després anomenada Crea), liderada, entre d’altres, per David Proto. Són molt actius creant reptes per posar nou contingut a disposició d’artistes, comissaris i compradors, i facilitant la compra i distribució. Hi han afegit Creary, una xarxa social que interconnectarà dossiers digitals de creadors.

Què és el que fa tot això interessant? Que la tecnologia que hi ha al dessota està basada en una idea molt simple que pot alterar esquemes tradicionals del món econòmic. En faig una descripció hipersimplificada. La tecnologia blockchain, que hi ha darrere de les criptomonedes tipus bitcoin, entre d’altres aplicacions, es pot entendre com un registre de transaccions, ja sigui de béns, pagaments, dades o metadades, que funciona sense intermediari central. El fet que no hi hagi ni sigui necessària la figura d’un mitjancer amb la visió de totes les transaccions és el que més sobta, però és la clau de la potència i de les repercussions d’aquesta tecnologia. Cada cop que hi ha una transacció en una xarxa de compradors i venedors que utilitzen blockchain, verifiquen que s’ha produït la transacció com un “notari col·lectiu”. En l’argot tècnic, passen per un procés de “consens”, substitueixen el “verificador” central i únic. Un cop verificada la transacció, s’hi associa una marca de temps i s’afegeix a un bloc de transaccions que l’han precedit, que s’encadenen (“block-chain”, cadena de blocs). La transacció ha quedat plenament identificada i fixada. La cadena ja no pot ser modificada. Queda molt clar qui ha venut què, a qui, quan i en quines condicions. Hi ha plena traçabilitat. Prova d’autor i prova de propietat. Així s’acaba amb el problema de la còpia no demanada, de la revenda no autoritzada i d’altres dificultats que assetgen els creadors.

Per entrar en aquest món cal registrar-se en alguna de les múltiples plataformes de blockchain per a continguts de creativitat digital (gràfica, vídeo, música, programari...). Cal disposar d’un moneder digital i connectar-se a una plataforma de bitcoin (com Coinbase) o d’una altra criptomoneda. La diversitat de programes i d’interconnexions és una barrera per a molts usuaris, tot i que van apareixent entorns més fàcils d’usar.

Contrastant les opinions expressades per impulsors de diverses plataformes de blockchain i de creadors que les utilitzen, s’identifiquen dues grans tendències. L’una es proposa obrir circuits alternatius de reconeixement i d’economia separada dels entorns habituals. És un grup esperonat per un horitzó d’alternatives descentralitzades i autònomes respecte de l’economia capitalista tradicional. Dins aquesta tendència s’experimenta més i, per exemple, es posa en qüestió l’autor únic i omnipotent. CreativeChain, per exemple, permet la creació d’obres col·lectives i el reconeixement i la remuneració col·lectius.

En l’altre extrem, hi ha els creadors que no qüestionen categories ni mecanismes de mercat, però que canten les lloances de la blockchain pel seu respecte a l’autoria i perquè els permet accedir a un munt de compradors als quals no podrien arribar d’altres formes. Al web Artnome, per exemple, llegim: “He fet més diners a través d’això que en quaranta anys al mercat de l’art”. Aquest tipus d’argument recorda les primeres expectatives de democratització econòmica que aixecava la primera internet. Cal no oblidar que d’aquella internet plena de persones que podien viure comprant i venent en nínxols molt estrets però extensos perquè arribaven a tot el món, hem passat a uns oligopolis de xarxa en què les coses no estan tan repartides. Els entusiastes de la blockchain remarquen que podem ser al principi d’una nova infraestructura que capgiri les relacions de poder entre actors petits i grans, tradicionals i nous, en molts mercats, entre ells, els de la creació i l’art.

Que alguna cosa es mou ho demostra que, el juliol de 2018, la casa de subhastes Christie’s va organitzar a Londres una trobada al voltant del mercat de l’art i la tecnologia, on es va deliberar sobre alternatives, reptes… i xifres de negoci. I és que la blockchain també aprofita als actors més tradicionals dins l’art, des dels museus fins als fons d’art i als subhastadors. A les institucions que maneguen grans col·leccions d’art, com els museus, la blockchain els aporta noves formes de verificació d’autenticitat. Hi ha empreses especialitzades en aquesta funció, com Verisart. Amb la blockchain es pot conèixer l’origen i els desplaçaments de cada obra. El repte no es troba tant en els creadors recents que ja poden haver publicitat les seves obres en plataformes digitals, com a integrar els grans fons de col·lecció en aquests sistemes.

Rare Pepe web Rare Pepe
CreativeChain CreativeChain

Es diu també que a través de la blockchain les galeries podran “democratitzar” la inversió en art. Una via per fer-ho és partir el valor d’una obra molt reconeguda —un warhol, un picasso— en petites participacions que es posen a la venda (o subhasten) via una plataforma de blockchain. “Sigues propietari d’un picasso” (en realitat, de la milionèsima part d’un picasso). La blockchain obre una nova via per finançar (encara més) el món de l’art. Un informe encarregat pel Parlament britànic s’expressa en termes molt poc alternatius pel que fa a la relació entre blockchain i art: “És probable que la liquiditat i el valor del mercat de l’art es disparin si les tecnologies de blockchain s’implanten amb èxit, creant noves indústries laterals, com ara un boom en els préstecs basats en l’art i fent de l’art una part integral de la indústria financera.”

A tots aquests avantatges s’hi poden contraposar certes dificultats. La recent regulació de la protecció de dades a Europa, a més de la portabilitat i la transparència (que potser es podrien garantir amb la blockchain), té com un dels seus pilars el “dret a esborrar” les dades que tenim associades. Si una cosa aporta la blockchain és la immutabilitat de les cadenes de transaccions. Si algú demana esborrar una compra o venda, és literalment impossible de fer i, per tant, pot xocar amb la legalitat europea de protecció de dades. Sabem que els sistemes de blockchain no són tan descentralitzats com es diu, sinó que hi ha operadors que tenen un pes desproporcionat. En el cas d’algunes criptomonedes, l’acció d’aquests gegants en pot alterar la valoració. Podria passar quelcom semblant amb el valor de les obres d’art. Una darrera crítica és la relació entre sistemes blockchain i el seu consum energètic, explorada per l’artista Joana Moll en obres com Google CO2 i investigada per diversos científics que arriben a apuntar la insostenibilitat ecològica d’una economia basada en la blockchain.

Ens comprem un picasso a Maecenas, un mem a Rare Pepe, venem el nostre darrer rendering a CreativeChain o seguim provant de vendre obra a la galeria de sempre?

 

Referències

McDonald-Korth, D.; Lehdonvirta, V.; Meyer E.T. (2018). Art Market 2.0. Blockchain and the Financialization in Visual Arts. Oxford Internet Institute i Alan Turing Institute. http://ow.ly/YXFy30mMoNe.

Art+Tech Summit. Exploring the Blockchain. Londres. Juliol de 2018. http://ow.ly/SXyQ30mMoPk.

Moll, Joana. GoogleCO2. http://www.janavirgin.com/CO2/.

Mora, Camilo; Rollins, Randi L.; Taladay, Katie; Kantar, Michael B.; Chock, Mason K.; Shimada, Mio; i Franklin, Erik C. “Bitcoin emissions alone could push global warming above 2°C”. Nature Climate Change, vol. 8, p. 931–933 (2018).