Barcelona Metropolis

Com a hereva de la pèssima resolució de la crisi financera del 2008, Barcelona té la fita urgent de posar fi als desnonaments de famílies vulnerables i garantir el dret a l’habitatge. L’ínfima dimensió del parc públic, la forta demanda interna i externa i l’escàs sòl disponible agreugen la crisi. Per afrontar-la, cal un pacte social per a l’habitatge.

Tots els estudis que parlen de desigualtat en parlen des de la perspectiva dels ingressos, de la renda o de la capacitat econòmica de les llars. L’índex de desigualtat S80/20[1] indicava l’any 2021 que, a la ciutat de Barcelona, el 20% de la població amb el nivell econòmic més alt obtenia 6,1 vegades més ingressos que el 20% amb el nivell econòmic més baix. És una proporció superior a la de la resta de l’àrea metropolitana (5,8) i a la mitjana de Catalunya (5,4), cosa que indica un major problema de desigualtat a la ciutat.

La reducció de la desigualtat és el desè objectiu de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, que manté que, “malgrat els avenços assolits en algunes àrees en els darrers anys, la desigualtat és un dels majors reptes de la nostra era i suposa un obstacle no només per al desenvolupament, sinó també per a la pau i per assegurar els drets humans”. Les polítiques que es proposen per avançar cap a aquest fi són de caràcter econòmic, de millora de les condicions laborals, d’augment del salari mínim i de redistribució dels impostos i les prestacions per fer-los més equitatius.

Però la desigualtat s’hauria d’analitzar no només des de la perspectiva dels ingressos, sinó també de la despesa de les llars. En països amb estats del benestar potents, les franges de població amb ingressos més baixos poden destinar aquests ingressos a consum corrent, ja que tenen assegurats els serveis bàsics de salut, ensenyament i habitatge. Per contra, als països amb estats del benestar febles, els ingressos de les llars es veuen minvats, de facto, pel cost que han de suportar en aquestes mateixes matèries.

No disposem de cap indicador sintètic d’ambdós vessants de la desigualtat, però serveix d’aproximació dir que, en el cas de la ciutat de Barcelona i del seu entorn metropolità, el 20% de la població amb els ingressos més alts viu majoritàriament en un habitatge de propietat ja totalment pagat, mentre que el 20% de la població amb els ingressos més baixos viu, en general, en un habitatge de lloguer a preu de mercat, al qual ha de destinar més del 50% dels ingressos. Això, com és lògic, es tradueix a la pràctica en un agreujament de les desigualtats pel que fa als ingressos nets disponibles per al consum corrent, i posa en situació de forta vulnerabilitat aquest 20% de població amb un nivell econòmic més baix, altament sensible a les oscil·lacions de preus que puguin experimentar els habitatges.

Les necessàries polítiques d’habitatge

Per aquest motiu tan important, la política d’habitatge en una ciutat com Barcelona i el seu entorn metropolità esdevé una peça clau en la lluita contra la desigualtat. I és clar que avui el repte fonamental d’aquesta política és reduir, justament, el pes del cost de l’habitatge que suporten les llars amb rendes mitjanes i baixes, que són les que, en una proporció més alta, viuen de lloguer.

Efectivament, Barcelona és una ciutat limitada. Malgrat que es tracta de la ciutat més gran de Catalunya (1,6 milions de persones), la forta pressió de demanda que suporta desborda les seves possibilitats territorials. El potencial de creixement urbanístic és limitat i, des de fa més de 40 anys, porta a uns dèficits anuals d’atenció a la residència per a les persones que voldrien viure a la ciutat. En els anys de màxima producció d’habitatges (període 1997-2009), la xifra més alta assolida anualment no va arribar a les 5.000 unitats, quan la demanda vegetativa de la ciutat (calculada a partir de les necessitats de creació de noves llars i de les necessitats de reposició del parc existent) seria d’aproximadament 10.000 unitats anuals.

L’expulsió de població cap a ciutats de l’entorn metropolità ha estat, com a conseqüència, una constant. I, és clar, aquesta insuficiència d’oferta amb relació a la demanda té la traducció en el nivell de preus residencials de Barcelona. Des del començament de segle fins al 2021, els preus d’obra nova han crescut un 150%, i els lloguers, un 100%, mentre que la renda bruta familiar disponible ha pujat només un 25%. Això constitueix una bretxa d’insolvència insuportable per a moltes llars, fet que impacta directament en la desigualtat.

D’altra banda, Barcelona és una ciutat atractiva. En totes les enquestes, els residents i fills dels residents manifesten clarament la voluntat de continuar vivint-hi. Però, a més, és focus d’interès per a turistes i inversionistes, i això pressiona de manera indiscutible sobre la demanda d’immobles i els preus del sòl. Les necessitats d’habitatge principal han de competir amb la demanda de lleure o de residència temporal, que és capaç de satisfer preus per sobre del que correspondrien a la mitjana d’ingressos de les llars. També està influint en la pujada dels preus el lloguer d’habitacions. I no oblidem que la demanda turística, la de temporada i la d’habitacions tenen, a més de l’impacte sobre els preus, una altra derivada perniciosa per al parc d’habitatges i per a la convivència ciutadana: la sobreocupació, que pot ser simultània en el temps —comparteixen habitatge més persones de les que serien preceptives per mínims d’habitabilitat— o successiva, amb canvi continu d’usuaris. Això també impacta en la desigualtat.

Fer front a un entramat complex de problemes

La política d’habitatge es veu obligada a mantenir un pols molt dur i complex amb els tres paràmetres comentats: ínfim parc públic i de preu controlat, forta demanda (interna i externa) i escàs sòl disponible. Les conseqüències més evidents i greus d’aquestes particularitats de la ciutat són, en el terreny demogràfic, un retard en l’edat d’emancipació dels joves, la pèrdua de població jove i un envelliment de la població més notori que a l’entorn. I en el terreny social, les conseqüències han estat la pèrdua de població amb ingressos mitjans i la polarització de la desigualtat, especialment visible entre barris; una alta vulnerabilitat residencial per la inseguretat i la incertesa de l’habitatge; els desnonaments de llars per la impossibilitat d’assumir el cost de l’habitatge, i la sobreocupació.

Fer front a aquest entramat complex de problemes no és senzill. Requereix mesures no sempre ben rebudes per la població o per alguns operadors, i això fa que sigui molt important articular alguna mena de pacte social per a l’habitatge que doni robustesa a les decisions que es prenguin i que eviti que les estratègies per assegurar el dret a l’habitatge dels ciutadans es converteixin en motiu de debat permanent.