Compromís i acció col·lectiva

Ciutat oberta

La transformació política emancipadora no solament requereix eines polítiques i legals, com ara institucions democràtiques consolidades, o certes condicions materials, sinó també relacions socials denses. És difícil imaginar processos emancipadors profunds en societats líquides i individualistes.

Un amic em va explicar que, fa molts anys, en una obra de construcció d’un port un capatàs va encarregar a una colla d’obrers que descarregués un camió ple de sacs de ciment. Els manobres van mirar els sacs sense gaire entusiasme i al final van dir al capatàs que no es podia fer perquè eren massa pesants. El capatàs es va enfadar i va dir: “Com que no es pot fer?” I a continuació, per donar exemple, es va treure la jaqueta, es va arremangar la camisa i, esbufegant i suant, es va carregar un sac a l’esquena i el va baixar del camió.

— I doncs? Es pot fer o no es pot fer? —va dir a continuació als obrers.
Sense immutar-se, un d’ells li va —respondre:
— Home, és clar. Fent força.

Em sembla que aquesta història conté una profunda lliçó política. Volem que les transformacions polítiques i socials s’esdevinguin així, sense fer força. Per això fem servir tant metàfores orgàniques o directament botàniques: moviments de baix a dalt, grass-roots... Volem que el canvi arribi sense convertir-nos en atletes de l’activisme i sense desenvolupar eines burocràtiques que ho imposin.

Crec que aquesta és la raó que explica per què la idea de comunitat resulta tan temptadora a les nostres ciutats postmodernes i travessades per l’especulació: al·ludeix a una entesa mútua compartida, almenys en certa mesura, per tots els membres d’un grup social. No és un mer consens, un acord entre formes de pensar essencialment diferents resultat de negociacions i de compromisos en els quals cal “fer força”. Segurament per això el concepte de comunitat té connotacions gairebé exclusivament positives, excepte en el cas de la comunitat de propietaris. Hi ha mil cançons punk que menyspreen la “societat” i l’acusen de tota mena de mals, però no en conec ni una que ataqui la comunitat. Adjectius com “comunitari” o “comú” doten d’un to conciliador gairebé tot. Per això un banc gallec amb un tèrbol passat de corrupció i especulació immobiliària va llançar fa un parell d’anys una campanya publicitària amb el lema “Sentir común”.

Tanmateix, és molt difícil definir què és una comunitat, i gairebé sempre ho fem per oposició: comunitat és el que hi havia abans de la mercantilització, abans dels processos d’individualització... Quan en filosofia i ciències socials es va començar a parlar sistemàticament de comunitat, va ser d’una manera problemàtica: per denunciar o celebrar la seva destrucció. Per això els sociòlegs clàssics del segle xix ja es van adonar d’un fet que mai hauríem de perdre de vista: el ciment que uneix moltes comunitats tradicionals és l’homogeneïtat cultural i social. Per tant, el primer que ens hauríem de preguntar és en quina mesura aquesta mena d’entesa compartida és compatible amb societats, com les nostres, urbanes, heterogènies, en què conviuen projectes de vida molt diversos i en què considerem els alts estàndards de llibertat individual com una conquesta irrenunciable.

No totes les formes de governança comunitària tradicionals són aprofitables des del punt de vista d’una democràcia avançada, de cap manera. Sovint han fomentat la superstició, el patriarcat i l’opressió col·lectiva. De fet, de vegades l’enfortiment comunitari ha donat peu a processos terribles. Per exemple, en el període d’entreguerres el nazisme va créixer molt més ràpidament a les ciutats alemanyes en què hi havia un fort teixit associatiu. La raó és que les persones que participaven en clubs de muntanya, tertúlies, cors o qualsevol altre tipus d’agrupació tenien més probabilitats d’entrar en contacte amb algun membre del partit nazi.

Malgrat totes aquestes prevencions, crec que hi ha una intuïció profunda i intel·ligent en la preocupació contemporània per la comunitat. La transformació política emancipadora no només requereix eines polítiques i legals –com ara institucions democràtiques consolidades– o certes condicions materials, sinó també relacions socials denses. És difícil imaginar processos emancipadors profunds en societats líquides i individualistes. En els últims temps els moviments socials han popularitzat la idea del 99 % enfront de l’1 %, com si una amplíssima majoria social compartís interessos objectius i el canvi polític pogués ser un procés consensual i sense conflictes. No és del tot cert. Qualsevol transformació política implica ruptures, costos i conflictes, riscos col·lectius difícils d’assumir si no tenim la seguretat que ens donarem suport mútuament si les coses no surten com esperàvem.

Així doncs, potser hauríem de plantejar-ho d’una altra manera. Què és el que busquem en les comunitats tradicionals que trobem a faltar en les formes de relació social postmoderna? Segurament és una cosa que podríem anomenar “compromís”, no tant el compromís polític com aquell tipus de vincles socials que no són ni una elecció ni tampoc una imposició. Aquell tipus d’obligacions que no sorgeixen necessàriament de la submissió i que, de fet, poden arribar a constituir una font potencial de realització personal. Es donen en molts àmbits: a l’esport, a la criança dels nostres fills, a les arts, a la cura de la gent gran i fins i tot a la feina. No solament a les feines creatives, sinó també en algunes de molt alienants i explotadores. En un llibre bonic i terrible, Por cuatro duros, Barbara Ehrenreich es sorprenia que a les cambreres nord-americans que cobraven el salari mínim i vivien per sota del llindar de la pobresa els importava en gran manera la seva feina i donar de menjar a la gent com cal.

El pobre equipatge de l’individualisme liberal

El problema de l’individualisme liberal no és que no permeti construir comunitats homogènies tradicionals –en molts casos, això més aviat sembla un guany–, sinó que ens acostuma a definir per les nostres preferències abans que pels nostres compromisos: els nostres gustos musicals, el nostre estil de vida, les nostres opinions polítiques... Ens veiem a nosaltres mateixos com una suma d’eleccions l’única coherència de les quals és que han estat escollides per nosaltres. És un pobre equipatge per afrontar els riscos i conflictes d’un projecte polític igualitarista i democratitzador.

El fet interessant és que la lògica del compromís té una cara personal i una altra de pública. Els compromisos s’organitzen socialment en institucions. Les institucions són maneres de fer les coses que sorgeixen o evolucionen a poc a poc. Són conjunts de normes compartides creades per regular una àrea de la vida social: la família, el mercat, l’Estat, l’educació universitària... Les institucions són grans generadors i articuladors de compromisos; faciliten i reforcen aquest tipus de relació social. Això no té sempre efectes positius, és clar. Hi ha institucions terribles que han de desaparèixer, com l’esclavitud. Però, en general, les institucions ens proporcionen límits dins dels quals desenvolupar l’acció col·lectiva.

Hugh Heclo ho explicava mitjançant una analogia amb un vell problema d’enginyeria en la fabricació d’automòbils: pots dissenyar un motor que augmenti molt la velocitat dels cotxes, però no serveix de res si no va acompanyat d’un sistema de frenada adequat; la combinació de tots dos elements és el que fa possible la llibertat de moviments. Les institucions són estructures normatives que posen en marxa un joc prudencial de límits i capacitats.

El capitalisme actual rebutja l’institucionalisme

Per això crec que el tret més característic del capitalisme contemporani, si més no a Occident, no és el seu anticomunitarisme, sinó el rebuig de l’institucionalisme. Els partidaris de la mercantilització no solament ni sempre donen suport a projectes competitius i individualitzadors, com les polítiques d’austeritat o el gerencialisme. També han aconseguit cooptar conceptes que al seu moment van tenir un potencial crític transformador, com apoderament, participació o acció comunitària. La forma en què se n’ha apropiat és, precisament, privant-los de la seva carcassa institucional i convertint-los en energia cooperativa abstracta i, per tant, parasitable i aprofitable mitjançant dispositius extractius.

El cas més conegut segurament és el de les plataformes col·laboratives mitjançades tecnològicament, com Airbnb o Uber. Com ha assenyalat Rubén Martínez, aquesta mena de plataformes són dispositius extractius capaços d’absorbir el valor de la cooperació que produïm en les nostres relacions quotidianes o quan busquem resposta a necessitats bàsiques: “No es tracta d’extreure renda de la riquesa produïda a la fàbrica, sinó d’extreure renda de la riquesa que produïm quotidianament, parasitant les relacions de col·laboració que es donen a la ciutat o a la xarxa”.

Una bona manera d’entendre l’abast d’aquestes dinàmiques extractives és fer un experiment mental i pensar com podria ser aquell model de negoci si tingués lloc en un entorn institucionalitzat. No és difícil imaginar un Airbnb organitzat com una cooperativa pública estrictament regulada per evitar tant els processos de concentració i financerització dels lloguers turístics com els seus efectes més negatius sobre els centres urbans. Probablement, el primer efecte d’un canvi així seria l’expulsió de la totalitat dels inversors immobiliaris, ja que els lloguers quedarien en mans de cooperativistes particulars que estarien sotmesos a l’escrutini públic i a les normes que col·lectivament consideréssim necessàries.

La mercantilització extrema és compatible amb la solidaritat i la cooperació no monetària, fins i tot en els seus vessants menys individualistes, sempre que sigui dinàmica, modelable, rupturista, oberta a la innovació i la destrucció creativa. És per això que en les noves polítiques d’intervenció urbana es parla tant d’innovació comunitària i innovació social, perquè encaixen bé amb la destrucció creativa mercantil. Aquesta comunitat innovadora ha de ser inevitablement vaporosa, perquè quan es concreta institucionalment adquireix fricció, ofereix resistència. Les institucions socials són, en part, conservadores: no estan completament tancades a la renovació, però tenen inèrcia, generen resistència al canvi. I això és molt positiu. Una família implacablement rígida és terrible i t’ofega. Però una família líquida en constant mutació no és pas gaire millor. Els trets intrínsecs del funcionament d’una economia de mercat suposen un atac continu a les relacions institucionals establertes. Les institucions són un llast per a aquest procés, mentre que les comunitats enteses com a pura energia social, desencarnada i desencastada, poden ser encotillades en aquest ideal de dinamisme, creativitat i innovació.

Quan pensem quina mena d’intervenció comunitària és possible a les nostres ciutats arrasades per tres dècades de mercantilització, sovint mirem al lloc equivocat. Busquem moviments cooperatius espontanis, intensos, joves i políticament actius, una mena de quibuts divertits. Em sembla que més aviat hauríem de pensar en com fomentar un compromís institucionalitzat, és a dir, encastat en el nostre entorn de normes i pràctiques de vida. La cooperació comunitària realment eficaç sovint és avorrida, estable i canvia lentament. Té a veure amb famílies que col·laboren en les escoles dels seus fills, amb gent que s’uneix per aturar el desnonament d’una veïna, amb clubs de muntanya, centres socials okupats sense gaire glamur i biblioteques públiques on s’apleguen estudiants, jubilats, nens i opositors.

Publicacions recomanades

  • En bruto. Una reivindicación del materialismo histórico.Catarata, 2016
  • Capitalismo canalla. Una historia personal del capitalismo a través de la literaturaSeix Barral, 2015
  • SociofobiaDebate, 2013