Barcelona Metropolis

L’equívoc de Barcelona comença amb els mapes. L’estètica ens perd. A finals del xix, la graella unificadora de l’Eixample va reblar per sempre un ordre que reescriu les lleis de la topografia per situar el mar a baix, la muntanya a dalt i els rius als costats. Els barcelonins anem sovint de l’oest cap a l’est, i a l’inrevés, però els mapes ens volen fer creure que quan busquem el mar baixem de nord a sud. Per enganyar la brúixola del cervell, diem costat Besòs o costat Llobregat, mar o muntanya.

La literatura que ha retratat Barcelona sovint és un trajecte vertical, doncs, entre un nord i un sud que són falsos, però que han assumit aquest paper simbòlic. A Vida privada, de Josep M. de Sagarra (1932), els Lloberola han de deixar el casalot del carrer de Sant Pere Més Baix amb l’empremta de l’aristocràcia sense imaginació que “es va anar desinflant” i s’enfilen cap al carrer de Mallorca, cap a Bailèn: mostres d’aquest Eixample burgès, “gairebé anònim dins la geometria uniforme dels pisets de Barcelona”. Quan Frederic busca les nits de la diversió, però, sempre torna al “Xino”, als cabarets com La Criolla o el Lion d’Or, on Sagarra exulta descrivint la vida picant.

Uns anys més tard, el 1969, Blai Bonet narra a Míster Evasió aquest descens físic i social, amb uns estudiants de La Salle que, un diumenge, agafen un autobús a la Bonanova i baixen fins al Somorrostro. El narrador descriu les “barraques fetes en una nit, amb portal baix, tapat amb cortina de saca”, assentades en “un fanguer amb tot de bassiots d’aigua virolada, bonica i tot, de pixar-hi gossos, gats, genteta”. Són camins que van i venen, i així en La cremallera (2016), poema de Martí Sales, el trajecte va cap amunt, de la Rambla a la muntanya Pelada del Carmel, en una Barcelona inundada: “La ciutat / s’abraça al mar i les onades / hi ballen: ara s’esperen algues / a cada cantonada o bar, / barcelonines com el martiri / de santa Eulàlia i la cova / Fumada, el gòtic inventat, / [...] morir-te en vida al passadís / de l’enllaç de passeig de Gràcia, / no haver entrat mai a la Sagrada / Família”.

D’una manera general, després de la guerra aquest mapa espuri comença a ser compartit pels narradors en català i en castellà. La migració espanyola desvia l’eix i alguns novel·listes busquen el seu "Xino", també s’obren a l’extraradi, a banda i banda de la ciutat que creix, i caldria decidir què els hi porta: la llengua, l’espai verge, l’epopeia, la necessitat d’arrelar-se a través de la literatura... I fins avui. Tot i això, Juli Vallmitjana ja escrivia en català dels gitanos i els desclassats en La xava (1908) o Sota Montjuïc (1910), i, un segle més tard, Julià de Jòdar explora una cosmogonia del Besòs en la trilogia L’atzar i les ombres.

D’una manera força precisa, hi ha un moment en què aquestes dues literatures conflueixen amb força en un mateix espai. A Últimas tardes con Teresa (1966), Juan Marsé escriu sobre el Pijoaparte: “Acaba de salir de su casa, que forma parte de un enjambre de barracas situadas bajo la última revuelta, en una plataforma colgada sobre la ciudad: desde la carretera, al acercarse, la sensación de caminar hacia el abismo”. Aquell mateix any de 1966, Mercè Rodoreda publica El carrer de les Camèlies: uns anys després de la guerra, més o menys quan el Pijoaparte devia instal·lar-se amb el seu germà al Carmel, la Cecília se’n va a viure amb l’Eusebi. “La barraca només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes, amb fustes velles i amb trossos de sac entaforats per les escletxes”, explica. A ella, l’abisme l’atrau.

Sovint fa la impressió que aquests marges de Barcelona són punts de fuga per alliberar-se d’un món sufocant i alhora tediós, en català i castellà. Sembla que els narradors evitin la vida burgesa. Passen de puntetes per l’Eixample, de la Dreta o de l’Esquerra, com si la quadrícula els obligués a escriure massa recte i, tanmateix, no deu ser cap casualitat que per a Miquel Bauçà fos una torre d’observació ideal: El canvi (1998) du per subtítol “Des de l’Eixample”, i en l’entrada sobre “L’abundor” escriu: “Fins que no em vaig establir a l’Eixample, no havia sabut què era la veritable abundor, la plenitud, la lucidesa i la calma, que són una mateixa cosa, però diferent de la no-necessitat”.

Hi ha un tòpic sovintejat que diu que la novel·la en català prefereix la vida rústica i té al·lèrgia a la metròpoli, però hauríem de ponderar, un cop més, quines perspectives literàries va arrasar la guerra, quines connexions culturals amb les capitals europees. Recentment s’han reeditat els contes de Víctor Català, i en el pròleg de Caires vius (1907) —un devessall de rauxa i agudesa verbals, en què no deixa res per verd— l’autora defensava la convivència del ruralisme i “el ciutadanisme... el portaveu de l’esperit poderós i multiforme de l’urbs”. Són pistes que, d’una manera gens innocent, ja prefiguren el malentès del noucentisme i tota la pesca.