De la comunitat imaginada a la comunitat de pràctica

Ciutat digital

Il·lustració d'un tub d'adhesiu amb etiqueta

Les ciutats poden adoptar iniciatives que impliquin els habitants en comunitats de pràctica, sobre la base de fer, crear i compartir coses plegats, com una base d’identitat que pot aportar un autèntic sentit de pertinença.

La societat de mercat democràtica està en crisi. Des del Brasil fins a les Filipines i des d’Hongria fins als Estats Units d’Amèrica, els votants recorren a figures autoritàries que atien la por i l’odi per oferir als seus seguidors un sentit d’identitat i empoderament. En molts llocs, la inseguretat econòmica provoca un desig de relats fàcils del tipus “nosaltres contra ells”. Però veiem que el populisme nacionalista guanya un suport substancial fins i tot en democràcies socials més riques com Dinamarca o Suècia. La diversitat de països en què augmenta el populisme etnonacional ens obliga a reconèixer que part del problema és que, per a molts, el pluralisme i una societat oberta, diversa i cosmopolita contribueixen massa poc a oferir un sentit d’identitat i de destí compartit.

Hem vist aliances de ciutats que pretenen cooperar davant d’un altre repte mundial: la crisi climàtica. Pot fer res, una aliança de ciutats, per contrarestar aquesta amenaça a la democràcia? Aquí argumentaré que sí, que aquesta via existeix: com que són més properes als ciutadans que els governs nacionals o regionals, les ciutats poden adoptar iniciatives que impliquin els habitants en comunitats de pràctica, sobre la base de fer, crear i compartir coses plegats, com una base d’identitat que pot aportar un autèntic sentit de pertinença, més que no pas la comunitat imaginada d’identitat etnonacional.

Permeteu-me començar, però, amb allò que veig com l’origen de la crisi democràtica. Una de les grans fites del sorgiment de la identitat nacional a l’Europa del segle xix va ser permetre a regions i principats dispersos substituir les identitats locals i religioses per la idea emergent d’un estat democràtic, sotmès a l’imperi de la llei, i al respecte envers els drets civils i polítics, inicialment, i posteriorment els drets econòmics i socials. El segle xx va viure alguns dels seus pitjors malsons quan el nacionalisme es va torçar. Però també va impulsar el sentit de destí compartit necessari per construir alguns dels èxits igualitaris i democràtics més madurs en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Llavors les societats cristianodemòcrates, socialdemòcrates i fins i tot angloamericanes liberals van organitzar els seus afers econòmics al voltant de l’estat administratiu, amb una ocupació estable en grans empreses gestionades per figures d’autoritat, administradors públics i gestors privats, que es veien reflectides en unes famílies tradicionals encapçalades per homes.

Aquesta anomenada “Edat d’Or” del capitalisme occidental es va enfonsar a la dècada de 1970 per diversos motius. Una característica important dels últims quaranta anys ha estat l’erosió de l’estat nació com a principi organitzador, que ha perdut la seva centralitat davant de fonts competidores. Externament, la globalització, el cosmopolitisme, els drets humans universals i l’internacionalisme van traslladar l’economia, la identitat i la política des de l’estat cap a l’àmbit regional i global. Internament, el paper de la població nacional es va fragmentar i reduir en les mateixes tres dimensions. La desregulació i la privatització (economia), el pluralisme, els drets civils i l’individualisme (identitat) i la dependència cada cop més gran de l’ordenament privat, reflecteixen els efectes de la internacionalització. La crisi econòmica de fa una dècada va exposar les tensions creades per aquesta estructura, la seva desigualtat excessiva, la seva creixent inseguretat econòmica i el seu fracàs a l’hora de donar a la gent un veritable sentit d’identitat. El nacionalisme econòmic autoritari i el majoritarisme il·liberal semblen oferir una opció internament coherent als seus partidaris tot invertint les tres dimensions dels mercats, la identitat i la política.

Quina alternativa hi ha, i què té a veure aquesta alternativa amb les ciutats? Com reincorporem els mercats a les relacions socials, sense tornar a caure en les categories de solidaritat patriarcals i etnonacionalistes, com fan els nacionalistes econòmics? Com conservem l’esperit antiautoritari, pluralista, obert i qüestionador que va florir en les societats obertes a partir de la dècada de 1960 sense provocar una profunda crisi epistemològica i d’identitat que sembla tenir un paper tan central en el ressorgiment del tribalisme xenòfob i la cerca de figures d’autoritat tribals pròpies de la política del nacionalisme econòmic? I com traduïm aquestes ambicions abstractes en una agenda política pràctica?

Prenc com a inspiració per respondre-hi la primera experiència d’internet en general i la de la producció entre iguals basada en els procomuns en particular: programari lliure i de codi obert, Viquipèdia, periodisme ciutadà. També prenc el fet que la promesa inicial d’aquests grans projectes com a models de transformació de la societat s’ha estancat, i com a agenda política pràctica prenc el model emergent d’intercanvi de ciutats, en particular la idea d’un partenariat públic-procomú en l’àmbit municipal.

Quan el programari lliure i de codi obert es va presentar a la consciència pública a finals dels anys noranta, era un fenomen “impossible”. Hi havia milers de voluntaris col·laborant en el desenvolupament d’algunes de les infraestructures de programari més complexes en el model d’un procomú: qualsevol hi podria contribuir, ningú tenia drets exclusius d’ús, adaptació o distribució del programari, i la majoria de les persones que hi col·laboraven no cobraven per fer-ho. Que aquesta infraestructura amb una missió fonamental es construís sobre un model principalment de voluntariat, totalment no propietari, en competència directa amb les companyies de programari més grans del món, era un misteri absolut per a la visió imperant de l’economia de l’època. Quan pocs anys més tard vam començar a veure Viquipèdia, les primeres versions del periodisme ciutadà, la cultura dels fans, tot com a part important de la nostra informació, les comunicacions, el coneixement i l’entorn cultural, el fenomen de la producció entre iguals va començar a semblar un veritable nou model productiu, que es resistia tant al model jeràrquic del capitalisme gerencial com a la implacable mercantilització de tot en el neoliberalisme. Per fi teníem (o, almenys, així ho vaig escriure aleshores) un nou model productiu, que incorporava la producció en les relacions socials i ens oferia noves vies per ser éssers humans productius, per crear i compartir les necessitats bàsiques de l’economia de la informació en xarxa.

L’altra cara de les tecnologies

A les acaballes de la primera dècada del segle xxi, el mercat i l’estat, de maneres diferents però relacionades, van tornar per reconcentrar el poder i canalitzar internet cap a aquests models més antics. El telèfon mòbil i la botiga d’aplicacions, els serveis al núvol, la xarxa social que implementa la vigilància omnipresent per al màrqueting, l’emergència del “big data” i la seva transició cap a la intel·ligència artificial, cadascuna d’aquestes tendències va generar una dinàmica centralitzadora que va situar les principals empreses de plataformes en posicions de control. Mentrestant, també va sorgir l’estat com una amenaça. Edward Snowden va exposar la vigilància sistemàtica dels Estats Units i d’altres països democràtics. L’àmplia censura de la Xina, els mecanismes de control social emergents que utilitzen la reputació en línia i les operacions de propaganda i informació de Rússia van tornar a demostrar que les tecnologies d’alliberament podien convertir-se, en canvi, en vectors per a un abús estatal sistemàtic. Els esforços reiterats per construir solucions i remeis purament descentralitzats i basats en la tecnologia per contrarestar les iniciatives de les empreses estatals i les grans companyies han funcionat de manera parcial i imperfecta. El programari d’encriptació de codi obert com Signal i sistemes com Tor ofereixen una protecció real als usuaris. Però la idea que, arribant primer a la superioritat tecnològica, el programari lliure podria protegir els usuaris de les depredacions del mercat i de l’estat, no es va materialitzar ni de bon tros en l’efecte generalitzat que els primers defensors creien i esperaven que tindria.

Veient aquest cicle reiterat de promesa i fracàs —de sistemes jeràrquics centrats en l’estat, sistemes de mercat “pur” i sistemes cooperatius basats en els procomuns—, hem arribat a comprendre la fal·libilitat de totes les institucions humanes, i això exigeix que desenvolupem un nou enfocament per reorganitzar les relacions socials de producció, política i significat. No podem anhelar nostàlgicament l’autoritat de l’estat gestor i administrador de tot. Avui dia, aquesta via sembla que porti cap a l’autoritarisme. No podem continuar tancant els ulls i dependre dels mercats neoliberals. Això només pot dur inseguretat, alienació i inestabilitat política. Hem de trobar maneres d’integrar el millor de l’estat, el mercat i els models d’iguals basats en els procomuns perquè entre ells controlin les seves mancances respectives i, en particular, cal reincorporar la producció econòmica a les relacions socials.

I és aquí on les ciutats es poden convertir alhora en laboratoris i en líders motivadors. Diverses ciutats van compartir les seves experiències durant la Sharing Cities Summit el 12 de novembre a Barcelona, unes experiències que comencen a donar una idea de les pràctiques cooperatives basades en els procomuns. Aquí només oferiré un tast de les pràctiques presentades.

La plataforma Decidim

El sistema Decidim de Barcelona aprofita una plataforma de programari lliure per augmentar la participació dels ciutadans en la governança de la ciutat i els projectes municipals. En primer lloc, la mateixa plataforma de Decidim és un model de partenariat públic-procomú, en què la ciutat finança el desenvolupament d’una plataforma de programari lliure de codi obert que queda disponible perquè la utilitzi qualsevol altra ciutat o unitat de govern democràtica. La mateixa plataforma ha permès a desenes de milers de ciutadans realitzar més de deu mil propostes per a projectes i plans estratègics arreu de la ciutat, debatre-les i votar-les, amb un cert grau de participació en la gestió pressupostària.

El projecte DECODE de Barcelona, ​​amb finançament europeu, presenta una instància en què els processos participatius poden informar sobre un partenariat públic-procomú en què l’objectiu del projecte és produir un sistema amb finançament públic de protecció de la identitat i la privadesa que puguin utilitzar els ciutadans com una via per aportar dades sobre si mateixos sense exposar tot el rastre del seu comportament. El projecte, encara en desenvolupament, ofereix un model perquè les ciutats aprofitin els seus recursos fiscals i de convocatòria per ajudar a crear fonts de resistència basades en els procomuns davant dels models emergents del màrqueting conductual basat en la vigilància.

Finalment, l’objectiu general de la ciutat d’oferir espai, formació i intercanvi d’experiències en una àmplia gamma de projectes de voluntariat, col·laboratius o basats en procomuns ajuda a fomentar un model de producció econòmica basat en un sentit del destí compartit i el compromís mutu, no com a conceptes abstractes, sinó en projectes conjunts concrets com les cooperatives de mobilitat, el finançament col·lectiu o la informació turística de la ciutat, i orienta els ciutadans cap a aquest model.

Un altre exemple és la carta de béns comuns de Bolonya. En aquest projecte, la ciutat ha creat una oficina d’imaginació cívica per crear i supervisar un marc fluid que permeti als ciutadans reunir-se, proposar un projecte per al barri o la ciutat i cooperar entre si, amb el permís i la coordinació de l’ajuntament quan calgui, per aportar uns béns comuns. Milà, al seu torn, ha creat recentment un programa en què els ciutadans poden llançar campanyes de finançament col·lectiu per a inversions amb un impacte social, i l’ajuntament iguala l’import aportat per les donacions de particulars, empreses locals i ONG per crear projectes d’impacte social que millorin l’entorn urbà. A Suècia, una iniciativa nacional, Sharing Cities Sweden, comparteix experiències entre diferents ciutats. Malmö, concretament, va presentar a la Sharing Cities Summit un projecte centrat en la sostenibilitat econòmica. Es van adjudicar permisos d’ús del sòl als promotors que van identificar projectes, en alguns casos amb participació ciutadana, centrats a assolir una sostenibilitat assequible amb espais i instal·lacions compartits, en comptes de reproduir-los a cada pis. En aquest cas, es tractava principalment d’utilitzar el poder urbanístic de l’ajuntament per crear espais dissenyats específicament per a un ús de l’habitatge més col·laboratiu i compartit.

Un model econòmic sostenible i participatiu

No em proposo presentar una anàlisi detallada o una crítica dels projectes presentats a la Sharing Cities Summit a Barcelona el novembre de 2018. En aquesta etapa inicial és massa aviat per suposar que qualsevol projecte individual sigui la solució definitiva. La meva intenció és més aviat prendre les diverses presentacions i fer notar que, en conjunt, presenten una actitud cap a la governança de les ciutats que podria constituir la base d’un model econòmic sostenible i innovador que proporcioni als seus participants un sentit d’identitat compartida a través del treball i dels actes conjunts en comunitats de pràctica.

En primer lloc, el model es basa en la participació i la transparència continuades entre el govern i els seus ciutadans, i hi insisteix. Això és més difícil de fer en poblacions més grans, però les ciutats, fins i tot les més grans, ofereixen un nivell de govern que aquestes mateixes ciutats demostren que, de fet, pot funcionar d’una manera significativa i participativa.

En segon lloc, el model rebutja la segregació neoliberal entre l’àmbit polític i l’econòmic, i entén que els mercats reflecteixen les relacions de poder, que sovint poden fracassar, i que els ciutadans que s’uneixen com a tals amb el suport dels seus representants públics poden exercir un contrapoder prou fort per crear un model de producció més habitable i sostenible, que estigui en una tensió creativa i en col·laboració amb els actors del mercat, en comptes d’estar-hi subordinat.

En tercer lloc, el model de partenariat públic-procomú evita la nostàlgia d’un passat daurat en què els administradors autoritzats sabien què era millor per a la població i gestionaven bé les coses per a tothom. En canvi, la participació contínua i una col·laboració activa entre les institucions públiques i les comunitats de pràctica basades en els procomuns prometen corregir algunes de les mancances conegudes de l’administració pública, sense recórrer a una lògica del tipus “els mercats s’encarregaran de tot”. Aquí, els poders fiscals i reguladors dels governs democràtics responsables es combinen amb l’autèntica legitimitat i la producció del coneixement distribuït per part de les comunitats de pràctica, i treballen junts per resoldre reptes compartits que poden aportar un contrapès important a la lògica totalitzadora dels mercats, d’una banda, i als errors i l’estretor de mires que en el passat hem vist associats a les tecnocràcies.

Finalment, en quart lloc, el model municipal de partenariat públic-procomú rebutja la visió estreta de la humanitat que va exercir un paper central en l’augment del neoliberalisme des dels anys setanta fins a la Gran Recessió. En comptes de veure’ns a tots com uns egoistes moralment idiotes, el nou model pressuposa que, si té l’oportunitat de ser honesta i cooperativa, la majoria de la gent es comportarà efectivament com a tal. I quan ens trobem, ens reforcem mútuament aquesta tendència i generem més sentit de destí compartit i més respecte i suport mutus.

Tots junts, aquests elements del model de partenariat públic-procomú, en què han estat pioneres diverses ciutats de la Sharing Cities Summit, comencen a oferir els fonaments d’una autèntica alternativa al populisme etnonacionalista creixent que basa la identitat en un “nosaltres” definit pel rebuig envers “ells” i fa una crida a les figures d’autoritat i al corporativisme econòmic.

Els partenariats públics-procomuns poden oferir un model de producció socialment integrat, en què els participants formen un sentiment de destí i identitat compartit mitjançant pràctiques de confiança, cooperació pràctica i assoliment d’objectius productius constatats. Integrant els processos i plataformes participatius desenvolupats al món de la col·laboració en línia, i mantenint unes relacions d’aprenentatge continu amb comunitats de pràctica basades en els procomuns, els municipis poden oferir una experiència de ciutadania més compromesa. Les empreses locals, de la seva banda, poden afluixar els lligams i la pressió implacable de la pura lògica del mercat i crear plantejaments sostenibles i amb múltiples objectius en col·laboració amb institucions públiques i pràctiques basades en els procomuns. Experimentant amb diversos models, col·laborant políticament per guanyar espai legal i compartint entre si les seves experiències, solucions tècniques i enfocaments, una aliança de ciutats compromeses a trobar una solució a la pròxima etapa de les societats democràtiques pot contribuir de manera important al desenvolupament d’aquesta fase.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Network Propaganda: Manipulation, Disinformation and Radicalization in American Politics. Yochai BenklerNetwork Propaganda: Manipulation, Disinformation and Radicalization in American PoliticsOxford University Press, 2018
  • Llibre: La riqueza de las redes. Cómo la producción social transforma los mercados y la libertad. Yochai BenklerLa riqueza de las redes. Cómo la producción social transforma los mercados y la libertadIcaria, 2015
  • Llibre: The Penguin and the Leviathan: How Cooperation Triumphs over Self-Interest. Yochai BenklerThe Penguin and the Leviathan: How Cooperation Triumphs over Self-InterestCrown Publishing Group, 2011

Temàtiques relacionades