Barcelona Metropolis

L'hegemonia de la propietat

Respecte a la qüestió política, segurament no hi ha hagut un projecte de govern social més reeixit en l'últim segle que el de l'habitatge en propietat. Que les elits polítiques de gairebé tot arreu s'obstinin des de fa dècades a prioritzar-la com a única forma d'accés, no respon a criteris científics. Tampoc que s'hagin dedicat a estigmatitzar el lloguer, convertint-lo en una forma de tinença volàtil i insegura. I encara menys que hagin fabricat mites nacionals, com el que la propietat és la base moral de la família o de la seguretat. Es tracta d'una decisió política, consistent a alinear els interessos de les elits amb les classes mitjanes i orientada a protegir el sistema de polítiques més justes i redistributives. Es parteix de la premissa que, si la gent accedeix a una minúscula part del pastís, serà molt menys procliu a rebel·lar-se i assaltar la part més gran.

Al cap i a la fi, l'objectiu d'estendre l'habitatge en propietat és tan vell com les ciutats contemporànies, que emergeixen amb la industrialització. Ja en la segona meitat del segle xix, la burgesia reformista ho planteja com a forma de domesticar els de baix: el nou proletariat urbà que, davant la falta d'alternativa, es veia obligat a viure en barris de barraques. No obstant això, van haver de passar gairebé cent anys fins que alguns països aconseguissin estendre l'habitatge en propietat (mitjançant tot tipus d'ajudes públiques) a àmplies capes de la població. El franquisme, en aquest camp, és pioner. Hi ha pocs projectes de propietarització tan reeixits com l'iniciat a final dels anys cinquanta, i prolongat pels governs del PSOE i del PP fins a la crisi del 2008.

En aquest sentit, és important també desmentir el tòpic segons el qual l'oferta de lloguer hauria caigut gradualment a causa dels contractes indefinits establerts per la llei de 1964. La veritat és que el pes del mercat del lloguer va continuar disminuint després del decret Boyer de 1985, que va prendre garanties als llogaters amb el pretext de fer el contrari. I l'explicació és senzilla: la política descarnada, des dels anys seixanta, per fer que la compra sigui l'única forma d'accés a l'habitatge. Des del “no volem un país de proletaris sinó de propietaris”, del ministre Arrese el 1957, fins a les deduccions a la compra i el crèdit fàcil de l'última bombolla.

No cal pensar gaire per imaginar els efectes sociopolítics del model d'accés a l'habitatge mitjançant la compra. D'entrada, permet individualitzar el problema de l'accés a l'habitatge, reduint-lo a un campi qui pugui. Té efectes perversos, com que els petits propietaris tendeixen a compartir amb les elits l'interès que es mantinguin els preus alts perquè el seu patrimoni no perdi valor, a costa de fer l'habitatge inassequible per al conjunt de la societat; o que donin suport a polítiques regressives, com l'eliminació de l'impost de successions, cosa que actualment passa en unes quantes comunitats autònomes.

La colonització de les finances

Més enllà del seu vessant polític, l'habitatge s'ha convertit en un element cada vegada més important per al capitalisme global. I d'una manera diferent a la que ho feia. Si bé l'extracció de rendes —l'apropiació de riquesa sense que hi hagi la producció de valor afegit— sempre ha estat una característica del sistema econòmic, en els últims anys ha adquirit una funció gairebé central. Per aquest motiu els processos de despossessió que patim a l'espai de vida, a la llar, són avui sovint tan ferotges com aquells que sofrim on treballem.

Aquest canvi va començar a forjar-se en els anys vuitanta, arran de la intervenció decidida dels estats per fer de l'habitatge un actiu de primer ordre, cada vegada més vinculat als objectius de les finances, que des de llavors han acumulat molt de poder. Durant les bombolles hipotecàries del passat (1986-1992 i 1997-2007) vivim la primera fase d'aquest procés. Es va introduir la titulització, que permetia als bancs comercialitzar grans quantitats d'hipoteques als mercats financers, venent-les a tercers i generalment d'esquena als prestataris. Un negoci depredador, amb pràctiques pròximes al saqueig, que va adquirir popularitat amb la crisi subprime als Estats Units i va caure en picat amb l'esclat de la bombolla.

No obstant això, alguns van donar les finances per mortes abans d'hora. En els últims anys, l'habitatge ha continuat sent un objectiu primordial per als grans fons d'inversió i bancs. Algunes estimacions apunten al fet que el 30 % de tots els diners mundials es destina a la inversió immobiliària. En altres paraules, hi ha una part molt important del capital mundial la reproducció del qual depèn del creixement del preu de l'habitatge i el sòl. I de nou, ha fet falta una intervenció de l'Estat a mida d'aquests actors.

A Espanya, aquest canvi es va donar durant l'últim mandat del PP. A la vista que una part cada vegada més gran de la població optava per viure de lloguer, el Govern va fer tot el possible per traslladar el negoci immobiliari a aquest terreny. La principal tasca de l'executiu de Rajoy va consistir a adaptar les condicions de vida de milions de llars amb llogaters, molts d'ells nous, als objectius dels fons. Va ser una operació ràpida i decidida. El 2012, va crear un règim especial segons el qual les societats d'inversió (SOCIMI) deixaven de pagar impost de societats i es beneficiaven d'altres regals fiscals. I el 2013 va canviar la llei d'arrendaments i va reduir els contractes de lloguer a tres anys, fent-los coincidir amb el període mínim obligatori durant el qual una societat ha de tenir un habitatge arrendat. En altres paraules, va generar pèrdues a l'erari i va precaritzar les vides d'innombrables llars amb la condició de supeditar-ho tot als interessos de negoci dels accionistes.

Avui no són pocs els fons d'inversió o consultories que reconeixen que el mercat immobiliari es va recuperar (bonic eufemisme per referir-se al creixement de preus i a les expulsions) gràcies al paper dels grans fons. El que no diuen és que les finances estan alterant per complet els sistemes d'habitatge de les grans ciutats i els seus ecosistemes socials. En comprar l'habitatge a preus desvinculats dels ingressos locals, sovint en operacions molt especulatives, allunyen el mercat immobiliari de les necessitats veïnals. Les SOCIMI són el paradigma d'aquesta lògica: societats que adquireixen milers d'habitatges perquè inversors a distància es puguin lucrar, invertint-hi a curt termini, extraient rendibilitats que provenen de la butxaca de llars llogateres i vulnerant drets humans, tal com ha denunciat Nacions Unides.