Desconstruint la música

Tècnic ajustant els nivells d'una taula de so en una sessió a l'aire lliure del Festival Sònar

La música és com l’aigua que s’escola entre les mans: quina és la naturalesa d’aquesta matèria efímera, considerada el llenguatge més abstracte i universal? Existeix la fórmula matemàtica que en fixi l’essència? Des de l’antiguitat s’ha intentat copsar l’especificitat d’aquest art present en totes les cultures sense arribar a cap conclusió, i la recerca arriba fins a l’actualitat, en què, malgrat els avenços de la ciència, els interrogants romanen oberts.

La musicologia és la ciència que ha estudiat tradicionalment els fenòmens relacionats amb la música, la seva evolució i la relació amb l’ésser humà i la societat, però en les darreres dècades s’hi han afegit altres disciplines que hi han aportat una mirada nova, tot trencant prejudicis i visions mitificades de procedència romàntica. La tecnologia musical, la intel·ligència artificial, les neurociències i els estudis sobre la cognició musical són alguns dels àmbits més innovadors en aquest sentit. En l’actualitat, un dels experts en intel·ligència artificial aplicada a la música més respectats és el francès François Pachet, director de l’Spotify Creator Technology Research Lab, on desenvolupa la propera generació d’eines d’intel·ligència artificial per als músics.

La primera composició realitzada per un ordinador es va estrenar el 1956, la Illiac Suite per a quartet de cordes, de Lejaren Hiller. Però Pachet ha anat un pas més enllà i ha publicat el primer àlbum creat completament amb intel·ligència artificial, Hello World. Els artistes participants van utilitzar la tecnologia Flow Machines per seleccionar un grup de cançons (com ara l’Himne a l’alegria de Beethoven) i Pachet va dissenyar un algoritme que n’aprenia l’estil per tal d’aplicar–lo posteriorment a les seves pròpies composicions. El resultat, sorprenent, mostra que el talent no és patrimoni exclusiu de l’ésser humà.

D’altra banda, els recursos informàtics adreçats als compositors —aquest cop de carn i ossos— s’han vist multiplicats gràcies a l’emergència de noves plataformes. Existeix, per exemple, el Freesound, una pàgina web on es poden anar a pouar sons que els usuaris pengen, o bé el projecte AcousticBrainz, que ha recollit dades de l’anàlisi automàtica de més de nou milions de cançons, així com Essentia, una llibreria d’algoritmes per a l’anàlisi automàtica de gravacions d’àudio segons diferents aspectes musicals. A la Universitat de Huddersfield (Regne Unit) estan desenvolupant un sistema per donar solucions als artistes que treballen amb els dos entorns més populars, Max i SuperCollider, i ajudar–los a trobar el so que s’adapti més a les seves necessitats creatives. Aquí s’obre un camp de possibilitats infinit i en constant evolució. La música acusmàtica, aquella que es basa en sorolls, ha quedat, des d’aquesta perspectiva, del tot obsoleta.

La interpretació musical mateixa també s’ha vist sacsejada a causa de les tecnologies informàtiques. Aquest aspecte és l’epicentre de l’estudi que duu a terme la pianista i artista multidisciplinària Elaine Chew, que dirigeix el Music, Performance and Expressivity Lab al Centre for Digital Music, de la Universitat Queen Mary de Londres. El seu projecte, COSMOS, pretén explorar com el músic és capaç de definir i expressar les estructures musicals que, tanmateix, no són inherents a l’obra, sinó que cada intèrpret les modela durant la seva interpretació. Fins i tot hi ha un estudi, ja conclòs, liderat per Atau Tanaka de la Goldsmiths University of London, que ha relacionat el moviment corporal i la gesticulació en la interpretació. De moment ja ha dissenyat un braçalet que registra els biosenyals de l’intèrpret i els envia a un ordinador que recull totes les dades per analitzar–les. L’objectiu és dissenyar instruments musicals que es controlin amb aquests gestos a través de l’electromiografia.

Per la seva banda, Paulo de Assis, de l’Orpheus Institute de Bèlgica, analitza els reptes de l’intèrpret a l’hora de tocar música clàssica europea i sosté que el músic no ha d’aproximar–se a la partitura com quelcom fix, sinó més aviat com una escriptura canviant i en constant transformació: “El músic no ha d’interpretar una partitura, sinó oferir un muntatge dels diferents extractes –múltiples edicions de la partitura, les anotacions del compositor, crítiques i comentaris de l’obra, interpretacions d’altres músics, etc.–, i crear així un espai de problematització al voltant de l’obra”, sosté De Assis.

Interès de les neurociències

Les neurociències s’han apoderat de la música en la seva recerca per dissenyar teràpies més eficaces i menys agressives. Ja s’ha demostrat que la música pot ajudar a desenvolupar certes habilitats cognitives i també es mostra molt eficaç a l’hora d’accelerar rehabilitacions relacionades amb l’aparell motriu. Jean–Julien Aucouturier, investigador de l’IRCAM, Institut de Recerca i Coordinació Acústica/Música del Centre Pompidou de París, estudia com el so pot afectar les emocions d’una persona de manera inconscient. En la seva recerca ha explorat l’ADN emocional dels sons i ha creat tecnologies que permeten modificar–los per obtenir un estat d’ànim determinat. Les aplicacions d’aquesta recerca són múltiples, com per exemple el tractament de persones amb autisme o amb impossibilitat de comunicació.

Paral·lelament han desenvolupat el software Angus, que permet afegir un component d’aspror a diferents tipus de sons –veu humana, un instrument, sons de la natura...– per tal d’estudiar el seu efecte emocional sobre les persones des d’un punt de vista neurològic. En l’estudi del cervell destaca també el treball de Fang Liu, de la Universitat de Reading, que ha demostrat la relació directa entre l’autisme i l’amúsia congènita —la incapacitat per reconèixer tons musicals o reproduir–los—, ja que la música i el llenguatge es processen en zones superposades del cervell. Aquí hi ha un extens camp d’estudi per recórrer, atès que, si bé s’ha descobert que el cervell posseeix una zona especialitzada per a la percepció de sons, no s’ha detectat encara una regió específica per a la percepció musical. De fet, un equip de l’École Normale Supérieure de París, dirigit per Sam Norman–Haignere, engegarà una nova tècnica a base de ressonàncies magnètiques per poder descobrir i estudiar aquesta zona.

Des del terreny de la musicologia, el més tradicional però no per això menys vàlid, s’ha continuat avançant en diverses línies d’estudi paral·leles que aporten noves dades sobre el paper de la música. Álvaro Torrente, director de l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales, per exemple, ha rastrejat les emocions en l’òpera barroca italiana del segle xviii, coneguda per la seva voluntat de “moure emocions”. Torrente ha agafat nou–centes òperes de tres–cents compositors diferents basades en els vint–i–set llibrets escrits per Pietro Metastasio, poeta i escriptor italià del segle xviii. El propòsit és crear un corpus de quatre mil àries en format digital, que analitzaran informàticament buscant les connexions entre situacions dramàtiques concretes i unes característiques musicals determinades.

Des d’una perspectiva històrica, els investigadors Anna Alberni i Stefano Cingolani, de la Universitat de Barcelona (UB), comencen una investigació per determinar el paper que van tenir els joglars i ministrils en la cort medieval de la Corona d’Aragó. Estudiaran cinc mil documents per determinar–ne la importància en el desenvolupament de la poesia catalana. Margarita Díaz–Andreu, també de la UB, ha posat la lupa sobre l’art rupestre de les societats primitives que es produïa en indrets considerats sagrats, coves amb característiques acústiques especials, com ara ecos o ressonàncies. Vol analitzar l’efecte psicològic que aquestes podien tenir sobre l’ésser humà per entendre la relació entre so, sacralitat i paisatge en les societats premodernes.

Un altre dels enfocaments més suggeridors de l’estudi musical actual es troba a l’École Polytechnique Fédérale de Lausanne. Aquí Martin Rohrmeier i el seu equip barregen teoria musical, ciències de la computació i cognició per analitzar els paral·lelismes de l’estructura de les obres de música tonal i la sintaxi lingüística. “L’estructura de les obres de música tonal contenen elements que no es poden explicar de manera lineal (un element depèn directament del que el precedeix), sinó que s’insereixen uns dins d’altres o s’interrelacionen entre si de manera jeràrquica, igual que el llenguatge”, assevera l’expert.

El projecte CompMusic

Aquestes són algunes de les investigacions que es van presentar l’estiu en una trobada a la Universitat Pompeu Fabra, un dels epicentres de l’estudi de la música des del punt de vista tecnològic. Xavier Serra, responsable de l’European Research Music Conference, que va reunir la vintena de ponents becats per la Unió Europea, dirigeix el projecte CompMusic. L’objectiu és crear tecnologies d’anàlisi musical que respectin les especificitats culturals, i per això ha estudiat la música xinesa, índia o turca.

Una de les curiositats que posa en relleu la seva recerca és que les llengües poden determinar la sensibilitat musical de les persones. Concretament les llengües tonals, com ara el mandarí, són més musicals; són llengües en què una mateixa paraula pot significar una cosa o una altra segons l’entonació: “De manera natural, aquests parlants tenen més sensibilitat pel to, per la música.” Segons Serra, no es pot desvincular, doncs, la creació musical del context cultural d’on neix. Per això, defensa que composicions creades per algoritmes no presenten cap interès: “La música feta per un ordinador, per molt bona que sigui, no té cap sentit perquè no comunica res; la música té un component social, hi ha d’haver un compositor, un intèrpret; en cas contrari no és música, en opinió meva”. L’interès que puguin tenir experiments com ara Hello World, que s’alimenta de música “analògica”, és, doncs, relatiu.

Si bé la música té una riquesa inherent que ofereix diferents nivells de profunditat comprensiva —no és el mateix deixar–se bressolar per una música pop a la ràdio que intentar copsar la bellesa de l’òpera xinesa—, el fet que cada vegada sigui més immediata i estigui omnipresent en la nostra societat comporta un clar perill, apunta Serra: “En general, ens anem quedant cada vegada en el nivell d’audició més superficial”. Un altre problema ve de la globalització: “Internet i gran part dels desenvolupaments tecnològics que apareixen al seu voltant uniformitzen i anivellen totes les formes d’expressió musical, i sense adonar–nos estem empobrint la riquesa musical del planeta.”