Barcelona Metropolis

La bretxa laboral

L'accés a un treball de qualitat i estable és molt desigual a Espanya. Les taxes d'atur van créixer de manera molt acusada durant la crisi i, malgrat la recuperació, estan lluny encara dels nivells previs. L'accés a l'ocupació és la primera font de desigualtat: una alta taxa d'atur significa que una part important de la població no té accés a la principal font de renda, que és el treball assalariat. Si a més observem les desigualtats d'accedir-hi, ens trobem que les dones, els joves i els aturats de més de 45 anys no qualificats són els col·lectius amb més dificultats per trobar una feina. Aquest fet els aboca a un atur de llarga durada que dificulta l'accés a un treball digne i de qualitat.

La crisi ha generat també un increment de la desigualtat salarial, mesurada a través de l'índex de Gini. La forta pujada de la desigualtat salarial es deu a la també desigual evolució en les rendes salarials, particularment les més baixes, que van ser més castigades. Segons les dades de l'INE, el decil amb salaris més baixos va perdre fins al 15 % de rendes salarials entre el 2008 i el 2016. Aquest procés s'ha vist magnificat per la polarització del nostre mercat laboral. Espanya és, juntament amb Estònia, el país de l'OCDE on més ha crescut el percentatge de població amb salaris baixos i més ha retrocedit el percentatge de població amb salaris mitjans.[1]

L'increment de les desigualtats salarials s'ha d'entendre com el producte de dos factors: el descens del salari per hora treballada i les desiguals condicions laborals en termes de precarietat laboral, que de nou han afectat de manera desigual la població. El descens salarial ha suposat un increment de la taxa de treballadors que, malgrat tenir una ocupació, romanen per sota del límit de la pobresa. El 2018, el 13,1 % dels treballadors d'Espanya vivien per sota del nivell de la pobresa, el tercer país de la Unió Europea amb la ràtio més elevada, després de Romania i Grècia. No es tracta només d'accedir a l'ocupació, sinó de fer-ho en condicions de qualitat i seguretat. I des d'aquest punt de vista, el nostre mercat laboral està fallant.

La bretxa generacional

La pobresa infantil ha despuntat com el principal problema de desigualtat d'Espanya, i també s'ha estès, en els últims anys de la recuperació econòmica, fins als menors de 30 anys. Aquest canvi de composició en la pobresa suposa un element important de transformació en la naturalesa de la nostra desigualtat, alhora que s'erigeix com un repte per a l'estat social, ja que assenyala les dificultats que tenim per abordar la desigualtat en les etapes més primerenques de la vida, amb greus conseqüències per a les trajectòries vitals de les persones. La desigualtat en la població més jove és el principal obstacle per a la mobilitat social intergeneracional i, per tant, per a la igualtat d'oportunitats al llarg de la vida. Segons un estudi de l'OCDE, a Espanya una família pobra necessitarà quatre generacions per assolir la classe mitjana, una xifra que, sent menor que la mitjana de l'OCDE, és el doble que en països com Dinamarca[1].

La pobresa en etapes primerenques es trasllada avui cap a les etapes juvenils. L'atur juvenil i la precarietat en l'ocupació han fet que els més joves hagin sofert l'increment més gran de pobresa relativa de tota la població, que s'ha incrementat en més de deu punts del 2008 al 2017. La combinació de la pobresa en la infància i en les etapes primerenques de la vida adulta suposa un repte important per a la cohesió social en el mitjà i llarg termini, i aquesta bretxa s'aguditza encara més si tenim en compte el gènere.

La bretxa de gènere

Entre homes i dones, les diferències de salaris, accés a nivells de decisió i repartiment dels temps de cures suposen una de les principals vies de generació de desigualtat a Espanya. Sigui com sigui la condició socioeconòmica o edat, les dones estan pitjor. Set de cada deu persones amb salaris baixos són dones, xifres que s'inverteixen per als trams salarials més elevats. Com a mitjana, les dones cobren a Espanya el 16 % menys que els homes, sofreixen més temporalitat i són fins al 60 % de les persones ocupades subempleades. La desigualtat econòmica vinculada a la bretxa de gènere està molt relacionada amb l'àmbit de les cures. D'acord amb Libertad González[1], la bretxa salarial de gènere s'amplia considerablement amb el naixement del primer fill, i es manté al llarg de tota la vida laboral. De les persones inactives que no busquen feina per tenir al seu càrrec les cures de nens o gent gran, el 92 % són dones.

La bretxa fiscal

Espanya s'enfronta amb el repte de reduir els impactes de la desigualtat a través dels mecanismes de redistribució de la renda i, particularment, a través dels ingressos i les despeses públiques. No obstant això, al costat d'Itàlia, és un dels països de la Unió Europea on el sector públic té menys capacitat de redistribució. Les raons cal buscar-les en factors d'economia política: qui i com paga impostos i com es decideixen les prioritats de despesa pública. En la recaptació d'impostos, ens situem per sota de la mitjana de la Unió Europea en set punts del PIB, amb un sistema ineficient i poc progressiu, on els pobres paguen proporcionalment més impostos que la classe mitjana, i només contribueix més el decil superior dels més rics. De la mateixa manera, les despeses públiques assignades als pressupostos de l'Estat no suposen un exercici de redistribució. Segons l'OCDE, i ateses les transferències monetàries, a Espanya el decil més pobre de renda rep només el 4 % de totes les transferències monetàries del sector públic.

Conclusions

La crisi econòmica i la posterior recuperació han deixat profundes bretxes en la cohesió social del país. A un mercat laboral fragmentat i precaritzat, s'uneix la rebaixa d'expectatives vitals per a tota una generació que està començant la seva vida en condicions precàries. L'estat social actual ja és incapaç de fer front a aquestes bretxes socials. Les temptacions de desconnexió dels més afortunats es multipliquen, afeblint en gran manera les bases socials sobre les quals es van establir les democràcies de la postguerra mundial. Pot ser que les paraules de l'economista David Lizoain, que parla de la fi del Primer Món[1], o del sociòleg Christophe Guilluy[2], que vaticina el final de la classe mitjana, siguin massa negatives. Però la seva intuïció va en la bona direcció: si les societats continuen engrandint aquestes bretxes i el sentiment de desconnexió es consolida, les nostres democràcies corren un perill seriós.