Drets d’autor i llibertat d’expressió en temps d’internet

Persones al voltant d'una parada de llibres al carrer

La Unió Europea ha proposat una nova directiva sobre drets d’autor per harmonitzar diversos aspectes del mercat digital europeu. L’article més polèmic és el 13, que obliga els serveis d’internet a aplicar als seus continguts, de manera general, filtres de control d’obres protegides pels drets d’autor. L’objectiu de l’article és garantir l’equilibri entre la protecció dels titulars de drets i la salvaguarda de l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió i de creació per part dels usuaris d’internet. Hem recollit visions diverses sobre aquest conflicte jurídic.

La directiva projectada per la UE forma part d’una sèrie de mesures promeses per la Comissió Europea que responen a la digitalització de l’economia mundial, en què internet s’ha convertit en el pilar dels sistemes econòmics. Un dels objectius de les mesures proposades per Jean-Claude Juncker era “incrementar la seguretat jurídica perquè els investigadors i les institucions educatives facin un ús més gran de material protegit per drets de propietat intel·lectual”, és a dir, assegurar els límits que protegeixen drets fonamentals d’interès públic. El text de la directiva, però, si s’ha de jutjar per l’enorme discussió que ha suscitat, no sembla complir les expectatives generades. Representants dels mercats digital i cultural, juristes, teòrics i activistes exposen a continuació les seves opinions sobre aquest tema.

Javier Díaz de Olarte. Director jurídic del Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO)

El debat no afecta realment ni la neutralitat a la xarxa ni la llibertat d’expressió. L’objectiu d’aquesta directiva és aconseguir una regulació que, d’una banda, permeti el desenvolupament dels nous models de negoci digitals i, de l’altra, asseguri una protecció adequada i eficaç als titulars de drets de propietat intel·lectual. Hem de ser conscients que, en molts casos, aquests models de negoci es basen en l’ús massiu d’obres i prestacions d’altri que sovint són, al seu torn, el resultat de l’activitat creativa i industrial d’autors, artistes, editors, productors i, en definitiva, de models de negoci igualment mereixedors de reconeixement i protecció. No sembla lògic ni just que uns negocis es desenvolupin a costa d’activitats i esforços aliens. Cal que recordem la importància que les indústries culturals tenen en l’entorn de la Unió Europea, tant si ens referim al nombre de llocs de treball com a l’aportació al PIB o al desenvolupament social, educatiu i cultural.

Sembla raonable que els afectats per aquests models de negoci, igualment digitals en molts casos, no estiguin d’acord amb el seu desenvolupament si es fa a costa de la feina d’altri. No es tracta tant de la utilització de les obres i les prestacions de tercers, sinó que, quan s’utilitzin, els titulars d’aquestes darreres participin d’una manera justa en els rendiments obtinguts.

Simona Levi. Activista, fundadora de Xnet

La definició d’allò que es pretén defensar amb la nova directiva europea de copyright a internet és fal·laç, ja que el seu objectiu no és protegir els autors, sinó els grans monopolis del copyright. Creiem que, al contrari, és possible defensar els autors i una internet lliure alhora.

La normativa proposa de crear un filtre utòpic per eliminar qualsevol possibilitat de delicte. Evitar les infraccions amb aquest mecanisme és censura prèvia i propi d’una legislació autoritària. És com si culpessis de mala educació viària o d’un excés de velocitat els venedors de cotxes. Esclafant el missatger no soluciones el problema del copyright. Trasllades la responsabilitat als intermediaris, bo i sabent que els intermediaris, a qui dones l’obligació de filtrar, no podran verificar què és realment infracció. Espantem l’intermediari perquè no es publiqui res susceptible de generar conflicte. Tot prové d’una doctrina jurídica més pròpia dels règims autoritaris.

Internet ha potenciat la llibertat d’expressió i multiplicat la gent que té veu. El poder s’ha distribuït. Això amenaça l’statu quo, però no podem arrasar la llibertat d’expressió per tornar a l’estadi anterior. La normativa europea no servirà perquè els artistes puguin viure de la seva obra i hi hagi una cultura millor. Els eurodiputats que volen defensar la innovació i els drets fonamentals no poden acceptar els articles 11 i 13 d’aquesta directiva.

La posició del Parlament Europeu és clau, perquè després de la votació es tornarà a establir un diàleg entre el Parlament, la Comissió Europea i el Consell d’Europa. Si el Parlament no hi posa una nota prociutadana tindrem un problema, perquè tant el Consell com la Comissió estan molt influïts pels lobbies. A finals d’aquest 2018 en podríem tenir un esborrany definitiu.

Mayo Fuster. Activista i investigadora social. Membre del consell de redacció de Barcelona Metròpolis

Internet està generant una nova autoria, que és híbrida i col·lectiva. La creació col·laborativa que ha propiciat la xarxa ha desbordat els límits amb què s’havien delimitat els drets d’autor.

Hauríem de tenir modalitats més flexibles pel que fa als usos comercials de les obres i als drets de les obres derivades. Els programes que permeten realitzar treballs posteriors a partir de la barreja de formats donen lloc a noves creativitats. S’hauria de poder reutilitzar o citar altres obres lliurement si no és amb usos comercials.

Internet ha democratitzat força l’accés a la cultura. Ara costa menys trobar persones amb interessos afins, disposades a col·laborar i disseminar el coneixement. La Viquipèdia en seria un exemple. Estan apareixent nous models econòmics que sostenen la possibilitat de fer cultura lliure. El crowdfunding, la subscripció, els serveis premium..., poden ajudar a adaptar el model econòmic al procés de producció. Amb tot, fa falta una nova governança global d’internet que afavoreixi l’interès general. Internet és el primer canal que es va desenvolupar fora del control públic, ha afavorit la llibertat d’expressió, però amb el temps la centralització del poder econòmic ha neutralitzat aquesta llibertat. La producció col·laborativa es fa en plataformes que sempre depenen d’un servidor central i això crea una font de poder, perquè qui controla el servidor té el control de tot el procés. S’han dipositat moltes esperances en el blockchain, una tecnologia que podria descentralitzar governances, però no hem de ser ingenus. Internet ens dona una lliçó que ens ha de fer pensar: és un espai que s’ha concentrat en molt pocs anys, per acabar controlat per molt poques empreses.

Diego Naranjo. Senior policy advisor d’European Digital Rights (EDRi)

La Comissió Europea va decidir fa dos anys, arran de diverses consultes públiques, modernitzar la normativa de drets d’autor. Però va fer un pastitx amb certes peticions de la indústria: l’article 11 (el cànon AEDE d’àmbit europeu) per al grup empresarial d’Axel Springer i el 13 (la proposta de filtres de continguts o “màquina de censura”) per a la indústria musical.

Aquesta darrera argumentava que hi ha un salt de valor entre els imports que certes plataformes paguen als titulars de drets (majoritàriament grans corporacions) i els que haurien de guanyar de debò. Les indústries discogràfica i musical sostenien que, per exemple, Google decidia pagar-los voluntàriament una quantitat més o menys arbitrària sobre la qual no tenien poder de negociació. Sigui o no veritat, els informes dels dos últims anys de la indústria musical indiquen que guanyen més que mai, tot i que els artistes continuen guanyant molt poc. És incomprensible que la solució a un problema que és de tipus competitiu i no pas de drets d’autor s’hagi de resoldre amb una normativa de copyright i mitjançant filtres en tota mena de continguts (àudio, text, vídeo, mems...) que es pugin a internet.

Com s’ha demostrat repetidament, els filtres de contingut generen molts problemes de llibertat d’expressió pel fet que no saben distingir excepcions del copyright, contextos de paròdia o fins i tot contingut no protegit pel copyright. Tot i així, la Comissió i el relator de la directiva al Parlament Europeu Axel Voss (Alemanya, Partit Popular Europeu) han indicat que filtrar tota mena de contingut a internet no comporta una obligació general de monitoratge (cosa prohibida per la directiva e-Commerce) perquè només es busquen certs arxius concrets. Nombrosos acadèmics han dit que això és absurd, però fins al moment la posició és que filtrar internet és l’única manera de protegir els titulars de drets (els autors i les societats de gestió de drets, més justament anomenades en anglès collecting societies). 

Encara que estem d’acord que els artistes guanyen poc amb la seva feina i que diversos intermediaris (cases discogràfiques, plataformes digitals...) potser no els paguen el que mereixen, això no s’arreglarà amb un filtre de continguts per a totes les plataformes. Hi ha diverses solucions (recórrer a tribunals de la competència o obligar les plataformes de streaming a pagar certes llicències que siguin justes per a totes les parts), però no ho és un filtre de continguts que vulnerarà els drets fonamentals i que el mateix creador de la World Wide Web ha condemnat.

Daniel Fernández. President de la Federació de Gremis d’Editors i de la Cambra del Llibre d’Espanya

Les normatives de la UE són d’una complexitat molt gran, de resultes del fet que la unió és relativa en termes polítics, feta de consensos. Partint de la necessitat de fer respectar els drets d’autor, la discussió ha derivat en un debat sobre la llibertat d’expressió plantejat en uns termes que el falsegen, perquè la llibertat sempre és imbatible.

Aquesta directiva obeeix a un intent d’adaptar el paraigua de la convenció de Berna (que ha regulat la relació entre autors i editors durant dècades) als nous temps d’internet. La majoria d’editors pensem que és una normativa tímida, no gaire decidida, que no ens permet ser eufòrics i que a més ha suscitat una reacció tremenda dels activistes d’internet. Passa una mica com amb la novel·la de Stevenson L’illa del tresor, que la majoria de lectors simpatitzen més amb el pirata John Silver que amb el cavaller John Trelawney, però jo em nego a parlar bé dels pirates.

El nou món d’internet està dominat per un oligopoli gegantí, en mans de molt poques companyies d’arrel nord-americana i d’una irresponsabilitat fiscal demostrada, a les quals, a més a més, hem regalat les nostres dades. Europa hauria de defensar el marc legal de protecció dels drets intel·lectuals amb la mateixa convicció que defensa el seu estat del benestar.

La indústria del llibre ha d’entonar el mea culpa, perquè s’ha entestat a oferir resistència i no solucions. El llibre digital és una oportunitat per posar preus reduïts als llibres, però el mercat digital creixerà de debò quan hi hagi ofertes de subscripció amb accés a un fons important de llibres. Netflix n’és un exemple i ja hi ha alguna iniciativa incipient al món del llibre. Triomfaran el dia que sigui més fàcil subscriure-s’hi que piratejar els llibres.

Luis Elías. Secretari general del Grupo Planeta

La nova normativa ve a cobrir una sèrie de llacunes jurídiques de la legislació anterior. Internet no tindria valor si en el seu àmbit els creadors, editors, escriptors, científics, autors i artistes no hi creessin i hi aportessin els seus continguts. Una majoria d’aquells que no són autors en el sentit més ampli (editors, productors, artistes, escriptors, etc.) consideren la llibertat d’expressió com a llibertat suprema, a la qual la resta de llibertats i drets s’han de sotmetre, ignorant que si no hi hagués res a expressar, si no hi hagués continguts, aquesta llibertat d’expressió no existiria. Justifiquen l’ús indegut de la propietat d’altres (val a dir: propietat intel·lectual) amb l’excusa de la llibertat d’expressió. El seus defensors a internet sembla que no volen entendre el sentit de la propietat. Una obra pertany al seu creador, i aquesta màxima s’ha de respectar.

Fins ara, els portals d’internet ben coneguts per tothom havien aplicat un sistema de take down notice, és a dir, el propietari de la propietat intel·lectual havia de fer l’esforç de revisar quan i on es feia un mal ús de la seva propietat, un ús il·legal, i denunciar-ho. El portal retirava aquest contingut, però l’infractor (mal anomenat pirata, o sigui, l’amant de la propietat d’altri) el tornava a penjar, amb la qual cosa l’esforç del titular resultava inútil, mentre que el mal anomenat pirata i el mateix portal guanyaven indegudament i amb total impunitat quantitats rellevants de diners —fins i tot, en alguns casos, imports milionaris—, mitjançant una tecnologia sofisticada i amb una opacitat absoluta que impedien que fossin descoberts.

Els portals que coneixen aquestes irregularitats i que insereixen reiteradament publicitat en aquests llocs web il·legals haurien de ser considerats còmplices necessaris, tard o d’hora.

Tots compartim la idea que internet ha de ser neutral. Però no podem acceptar mantenir-nos neutrals quan es perjudiquen drets de tercers i es cometen il·legalitats.

Ignasi Labastida. Responsable de la Unitat de Recerca del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) i del Creative Commons a l’Estat Espanyol

Des de fa anys s’està intentant utilitzar el copyright per solucionar problemes relacionats amb els drets d’autor que no tenen res a veure amb la propietat intel·lectual. El problema no és internet, sinó el fet que hi ha models de negoci que han quedat obsolets i es pensa que posant més barreres es recuperaran els ingressos perduts. El fiasco de la famosa taxa Google ja va demostrar que Google News no era el culpable de la crisi de la premsa. La clausura de Menéame posa en evidència com es poden perjudicar iniciatives que són interessants si s’actua només pensant en un model de negoci. Si Google és abusiu, aleshores cal trobar una solució realista, en lloc d’espatllar la llei de propietat intel·lectual.

Quan llegíem els primers esborranys de la directiva europea, ja es veia que es volia recuperar uns ingressos perduts a força de penalitzar Google. És cert que Google abusa, però divergim de les solucions. Seria més útil que Google pagués impostos com tothom que no pas obligar-li a filtrar uns continguts, fet que el convertirà en una màquina d’autocensura. Google té la capacitat tecnològica de filtrar, però internet és plena d’altres plataformes, com ara la Viquipèdia, que potser no disposaran de la tecnologia per implementar aquests filtres. I pel camí podem perdre moltes coses.

Què passa al món editorial? No pots continuar venent llibres com fa deu anys. Ara ens trobem que, si fos fàcil accedir a un fons important de llibres a un preu raonable, molta gent estaria disposada a subscriure-s’hi, com fa amb Netflix o Spotify. Cal donar un nou valor a aquest producte, però les editorials encara no tenen muntada la infraestructura perquè una biblioteca universitària pugui comprar un llibre i posar-lo en préstec.

Pedro Letai. Lletrat de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)

Des de la SGAE veiem la directiva com una oportunitat de protegir els creadors, que són els artífexs i propietaris d’un percentatge altíssim dels continguts de què gaudim i que intercanviem a internet. Una oportunitat d’equilibrar el tauler i adaptar-lo a la realitat, sobretot ara que han aparegut plataformes tecnològiques amb un model de negoci que consisteix a difondre aquests continguts i monetitzar-los sense remunerar el seus autors de manera equitativa. Plataformes amb un model de negoci basat en la gratuïtat i que després surten a borsa amb altes cotitzacions.

Els filtres que proposa la directiva s’aplicaran amb la flexibilitat necessària. La normativa en matèria de propietat intel·lectual sempre valora si es reprodueix una obra amb ànim de lucre o no. I sempre ha tingut en compte excepcions en la utilització de material d’altres, que no es pot gravar si es tracta d’una citació (article 32) o d’una paròdia (article 39).

Els nostres socis firmen amb nosaltres un contracte de gestió i nosaltres atorguem llicències a tots aquells usuaris que en vulguin usar els continguts. A partir d’aquí, la tarifa serà proporcional a la rellevància que tingui el contingut per al model de negoci. No és la mateixa cosa l’ús d’una cançó en una perruqueria que en una discoteca.

En funció d’aquest contracte, la SGAE està obligada a detectar la comunicació pública de qualsevol obra, independentment de la modalitat d’explotació. Hem d’aplicar la tarifa, recaptar i, el més importat de tot, repartir. Després l’autor tindrà el dret de cedir desinteressadament els beneficis segons li sembli.

Eva Sòria. Advocada, investigadora sobre drets d’autor. Coordinadora d’Arts Visuals a l’Institut Ramon Llull

La proposta no estableix normes clares que indiquin sota quines circumstàncies els usuaris d’internet poden copiar i transformar obres protegides per crear-ne les seves pròpies. La conseqüència d’això serà la limitació de la llibertat d’expressió dels usuaris d’internet i la inseguretat jurídica que pot provocar sobre el user generated content (UGC). L’UGC és una obra que l’usuari d’internet ha fet utilitzant una altra obra (és a dir, exercint com a mínim dos dels seus drets exclusius, la còpia i la comunicació pública) i que posa a disposició del públic a través de plataformes com YouTube, Viquipèdia, Facebook, Twitter o Instagram, sovint sense cap més pretensió que comunicar-se amb amics i aconseguir molts likes.

L’UGC de plataformes com Twitter, Viquipèdia o YouTube quedaria seriosament compromès. Els serveis d’internet tindrien l’obligació d’assegurar que cap usuari d’aquestes plataformes no incorporés als continguts que puja a la xarxa cap tipus de material protegit per la llei de propietat intel·lectual. Això podria posar traves a diferents usos d’internet: des de la mateixa Viquipèdia fins a un vídeo casolà en què un nadó balla al ritme d’una cançó de Prince, passant per un vídeo d’un visitant de la Biennal de Venècia on mostra les obres que més li han interessat.

El problema principal de la directiva i en concret del seu article 13 és que parteix de la premissa que tots els usos no autoritzats d’obres protegides per drets d’autor causen un perjudici als titulars de drets. Això converteix la llei de drets d’autor en una normativa abusiva i inflexible, que només quedarà mitigada pel seu incompliment general.

Abel Garriga. Advocat, especialista en propietat intel·lectual

El dilema entre propietat intel·lectual i llibertat d’expressió existeix, però la llei no pot establir que un dret prevalgui sempre a priori i en tots els casos per damunt de l’altre, sinó que s’ha d’establir una ponderació segons el cas. Passa el mateix amb el dilema entre el dret a la intimitat i el dret a la informació.

El canvi tecnològic ha canviat l’statu quo i la manera de produir i consumir intangibles com ara la cultura. En el món analògic, el poder estava en mans de qui produïa i tenia la capacitat de distribuir béns culturals. El suport digital ho ha canviat tot, començant pels intermediaris, que cada vegada són menys i més poderosos. Vivim un moment seminal, revolucionari, que marca un abans i un després. Això ha canviat la correlació de forces, però el fenomen no es pot contrarestar només amb una llei.

Els filtres que suposadament poden afectar la neutralitat a la xarxa ja s’estan implementant. YouTube no et deixa pujar segons quines cançons si estan protegides, però és cert que establir un filtre de forma genèrica sense discriminar mides i potències podria ser contraproduent per al desenvolupament dels negocis a internet.

És curiós que empreses que fins fa ben poc eren simples operadores ara s’estiguin convertint en productores de continguts. Si abans els interessava per damunt de tot fomentar el consum de dades, ara vetllen per la propietat intel·lectual d’aquests continguts. Es van passant a l’altra banda.