El substrat tel•lúric de Francesc Serés

Llibre: La casa de foc. Francesc Serés. Edicions Proa, 592 pàgines — Barcelona, 2020
Llibre: La casa de foc. Francesc Serés. Edicions Proa, 592 pàgines — Barcelona, 2020

A partir d’una experiència viscuda en primera persona durant set anys, Serés ha sabut transformar una etapa de la seva vida —que no volia que quedés reduïda a una carpeta de fotografies— en aquella mena de literatura orgànica que aporta alguna cosa grossa als altres. II Premi Proa de Novel·la, La casa de foc (Proa), de Francesc Serés (Saidí, 1972), és la història d’una suma de fragilitats.

Proa de Novel·la, La casa de foc (Proa), de Francesc Serés (Saidí, 1972), és la història II Premi d’una suma de fragilitats. Publicada sis anys després de La pell de la frontera (Quaderns Crema), la novel·la arrenca quan el Mau, un narrador gens omniscient, un divorciat en hores baixes, s’instal·la en una masia plena d’escorpins a Sallent de Santa Pau, a la Vall del Ser, un univers hermètic de la Garrotxa amb “oceans i continents”, que, en l’obra de Serés, funciona com un protagonista més amb identitat pròpia: “Els llocs es nodreixen de la gent que hi arriba i de tota la gent que explica coses”, diu l’autor.

Professor d’una aula d’acollida a Olot i amb coincidències autobiogràfiques filtrades per la ficció, el protagonista coneixerà els seus veïns, entre els quals destaca Jordi de Can Sol, un home poderós, tèrbol, un saurí que té el do de trobar aigua sota terra, i que convenç en Mau perquè faci de tutor de la Mar, la seva neta de tretze anys. La Mar té les capacitats i les habilitats del seu avi, algú que sent que les pedres rodolen per sota del carrer i que troba nens perduts a la muntanya. En Jordi de Can Sol té por que la nena es perdi a la vida. I aquesta predicció serà el detonant per conèixer problemes universals que afecten l’espècie humana. A partir d’una experiència viscuda en primera persona durant set anys, Serés ha sabut transformar una etapa de la seva vida —que no volia que quedés reduïda a una carpeta de fotografies— en aquella mena de literatura orgànica que aporta alguna cosa grossa als altres.

La novel·la, que funciona com una confessió, “l’única manera de perdonar-nos”, es basteix a partir d’un extens flashback en què Serés reconstruirà no només la vida d’aquest cacic imperatiu sinó de tota la gent del seu entorn i, per extensió, de tota una època. El protagonista sempre serà un foraster, i és precisament aquesta condició d’estranger la que farà que tingui una visió distanciada propícia per analitzar i retratar les constel·lacions del món: “No sé quants mons calen per explicar-ne un altre”.

Narrador en primera persona

Amb un discurs assentat en un context de crisi econòmica i social, d’especulació immobiliària, de tràfic de drogues i d’impacte de la nova emigració, Serés estructura La casa de foc en tres parts conduïdes per un narrador en primera persona que dubta constantment sobre com es rebrà el que explica: “Quin desastre, no sé contar mentides i les millors veritats que puc explicar no sé si se les creurà algú”. Però el lector intel·ligent sap activar el pacte de ficció, suspèn la seva incredulitat i acompanya el narrador en la seva recerca constant de respostes a fenòmens presumptament inexplicables. Serés ens submergeix en el paisatge de la Garrotxa, on els quilòmetres i els minuts tenen una altra dimensió. El narrador dorm en un llit de basalt volcànic, amb els fòssils i la Pedra del Diable a tocar. Un escenari antediluvià i tel·lúric que abriga personatges que veuen el que no veiem la resta dels humans, “la llum de dins de les coses”, tal com diu el títol de la primera part de La casa de foc, imatge de l’essència humana i dels secrets que flueixen pels aqüífers subterranis.

Amb La casa de foc, Serés sap fer que el lector recuperi l’emoció per la lectura a través d’un relat molt ben escrit, que dansa entre els trets costumistes i el thriller psicològic. L’autor descriu la contemporaneïtat, l’estat de macrocrisi que fa dècades que patim, a partir de microhistòries que, entrellaçades amb una gran destresa narrativa, basteixen un fresc sobre la memòria, sobre els ventres de la terra i, en paral·lel, sobre les nostres febleses. Som a dins d’una casa que crema, que irradia foc, l’element clau que acaba provocant el moviment de tota la novel·la. Una experiència viscuda que ha donat sentit a un temps concret i que, a través de la ficció, es transforma en una al·legoria sobre la necessitat de viure.

La casa de foc

Francesc Serés

Edicions Proa

592 pàgines

Barcelona, 2020

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis