Barcelona Metropolis

Ara hi ha més pobres i tenen menys que abans de la crisi. La ciutadania organitzada ha fet front a aquesta situació amb innovació social i solidaritat, però l’empitjorament de les condicions socials és terreny abonat per sortides polítiques autoritàries.

Quan va esclatar la crisi econòmica de 2008, molt pocs havien advertit de la possibilitat del desastre que s’acostava. Segons el pensament econòmic dominant, vivíem en el millor dels mons. El cop va ser tan fort que alguns mandataris van arribar a proposar la refundació del capitalisme. Deu anys i molt de patiment després, les ferides de la crisi no han cicatritzat. Encara que s’ha tornat al creixement econòmic, la idea d’una prosperitat assegurada ha quedat malmesa i la incertesa és l’estat d’ànim dominant en amples capes de la població. Ara sabem que l’economia de mercat, en comptes de garantir una redistribució equitativa, augmenta les desigualtats socials i les dinàmiques extractives fan que una minoria cada cop més exigua acapari cada vegada més riquesa.

D’ençà de la crisi, amples capes de la població han vist com perdien alhora poder adquisitiu i capacitat d’incidir sobre les polítiques públiques. Ara hi ha més pobres i tenen menys que abans de la crisi. Les teories neoliberals han afeblit l’estat de benestar, que cada cop té més dificultats per ser l’aixopluc que era contra l’adversitat. Lluny d’aprendre les amargues lliçons de la crisi, tornen les dinàmiques especulatives. Hem passat de la bombolla immobiliària de la compra a la bombolla del lloguer, que impedeix l’emancipació dels joves i expulsa de les ciutats els que no poden pagar uns preus cada cop més enfilats. 

Aquest model econòmic genera exclusió i malestar social. La ciutadania organitzada ha fet front a aquesta situació amb innovació social i solidaritat, però l’empitjorament de les condicions socials és terreny abonat per sortides polítiques autoritàries. En veiem ja alguns indicis preocupants. Com sostenen els autors que participen en aquest dossier, no tenim per què resignar-nos-hi. Cal un nou contracte social que permeti embridar les forces egoistes del mercat i orientar l’economia a la satisfacció del bé comú.