Hi ha una ciutat de les dones?

Ciutat oberta

En la perspectiva del feminisme, la ciutat ha de respondre a la necessitat humana d’habitar i no d’acumular riquesa; ha de permetre a les persones viure on han nascut i disposar del tipus d’habitatge necessari en cada etapa de la vida, i facilitar la trobada, la convivència i el vincle col·lectiu. No es tracta de millorar l’escenari de la vida, sinó la vida mateixa.

Fa cinquanta anys que Henri Lefebvre va forjar el concepte de dret a la ciutat, el qual suposa molt més que el dret a viure-hi; suposa que en una societat democràtica tothom pugui influir en la mateixa naturalesa de la ciutat, en el seu esdevenir, en la seva organització, en el seu funcionament. A diferència del que succeïa, per exemple, a les ciutats medievals, en què la distribució espacial estava pautada d’acord amb el poder, de tal manera que el mateix plànol urbà permetia la lectura de qui era qui en funció del grau de centralitat dels edificis corresponents i cada gremi, cada estament, tenia la seva localització ben delimitada, la ciutat democràtica no pot partir d’un ordre preestablert, perquè no pot acceptar una jerarquia preestablerta de poders inamovibles. Ha de ser el pacte entre els diversos grups i interessos allò que vagi dissenyant la ciutat, la vagi construint, fent possible que tothom participi en aquesta construcció aportant-hi el seu punt de vista i els seus recursos de tot tipus, i alhora cridant l’atenció sobre les necessitats i demandes que poden ser específiques d’uns grups i no d’uns altres, però a les quals la ciutat democràtica ha de donar resposta.

Estem molt lluny d’aquesta ciutat, que no ha existit mai, com no ha existit tampoc una democràcia que permetés que les societats en què vivim fossin el resultat de pactes igualitaris entre els diversos grups socials. Més encara: tot indica que no solament no ens anem acostant a aquesta ciutat plenament compartida, sinó que ens n’allunyem cada dia més. Ja el “dret a la ciutat” reprès posteriorment per tants autors responia a aquesta sospita: la ciutat esdevenia, a mitjans del segle xx, un terreny de lluita entre la voluntat de guany i la necessitat humana d’habitar. Lefebvre ens recordava el dret, com a humans, d’intervenir en aquesta lluita, de prendre-hi part per impedir que fos devorada per un capitalisme que ja no en tenia prou amb el guany generat en la producció d’objectes, sinó que conqueria altres àmbits, com l’especulació salvatge sobre el sòl o la conversió de l’habitatge en un dels negocis més sucosos possibles.

Cinquanta anys més tard aquestes tendències s’han mantingut i accelerat, malgrat els enormes esforços que s’han fet per impedir-ho. Tot fa pensar que no solament no s’ha aconseguit fer realitat el dret universal d’intervenir en el disseny i construcció de la ciutat, sinó que fins i tot és el dret al seu ús, el fet d’habitar, simplement, allò que està retrocedint. La tendència mundial a la urbanització, l’aparició d’una jerarquia globalitzada de ciutats que incrementa enormement l’atractiu d’algunes d’elles i el creixement mateix de la població mostren a bastament la pressió actual per l’ocupació dels espais urbans, sobretot a les ciutats que se situen en els primers llocs en aquest nou aparador global. Algunes ciutats —i Barcelona forma part plenament d’aquest grup— van deixant de ser “casa nostra”, l’escenari de la nostra vida, per convertir-se en objectes de negoci i de consum, un producte més d’un mercat que tot ho ha transformat en una “marca” subjecta a cotització i disposada a sacrificar-ho tot per mantenir un rànquing glamurós.

L’expulsió de la gent jove que s’està produint en aquest moment és una bona prova de com, deixada a la lògica capitalista, la ciutat es veu abocada a un conjunt de desequilibris que apunten a una decadència fins i tot demogràfica dels seus habitants. Viure a la ciutat comença a ser un privilegi vetat per a molts grups socials; no solament la gent jove, sinó també les persones aturades, els immigrants, els treballadors pobres, estan sent-ne expulsats, malgrat que en molts casos hi hagin nascut.

Però tot això no ens ha de fer renunciar a seguir reclamant el dret a la ciutat en els múltiples aspectes en què ha estat definit aquest concepte. El dret d’habitar, com a primer nivell indiscutible: com la terra, la ciutat és un llegat comú dels humans, forjada al llarg de mil·lennis d’esforços dels nostres avantpassats. Ningú no ha de poder privatitzar aquesta herència. No n’hi ha prou: hem de seguir reivindicant també el dret a la ciutat democràtica, aquella que porta la marca de tota la seva població, de tots els seus grups socials. En un món dominat per l’individualisme com el nostre, cada vegada les persones estan més soles: els vincles familiars es dissolen i, d’una manera creixent, es dissolen també els vincles laborals: més persones viuen soles, treballen soles; el vincle social obligat, per dir-ho així, l’estructural, s’afebleix. El gènere humà és de naturalesa social, ha sobreviscut i progressat pel caràcter comunitari del seu esforç i de la seva creació cultural, però en aquest moment de la història aquest caràcter comunitari ha anat perdent elements concrets: la ciutat és, avui, el més potent que tenim per seguir sentint-nos part d’un projecte comú.

Millorar la vida com a objectiu

La ciutat feminista no és millorar un escenari de vida, sinó la vida mateixa (Sara Acuña)

Entre els grups humans llargament exclosos de sobirania sobre la ciutat n’hi ha un d’especialment important, perquè no és una minoria, sinó la meitat —i fins i tot una mica més— de la societat i de la ciutat mateixa. La seva exclusió és, per tant, xocant. Podríem pensar que en compensació d’aquesta exclusió del dret a la ciutat s’ha donat a les dones un altre espai, el domèstic, on, suposadament, són les “reines de la llar”. Tothom sap que es tracta d’una fal·làcia: ni les dones han pogut mai dissenyar els espais domèstics, ni n’han tingut un de propi reservat per a elles.

La gran troballa de Virginia Woolf en reclamar una habitació pròpia és un crit que encara ressona amb força; fins a aquell moment probablement moltes dones havien trobat a faltar un espai propi on poder sostreure’s al continu deure d’atenció a la resta de la família, però ni tan sols s’havien atrevit a formular-ho. El primer deure d’una dona és estar disponible per als altres, segons el mandat genèric mil·lenari, i una habitació pròpia implica una separació, un límit, que fa evident que l’entrega als altres no és total, que la dona té algun tros de vida, algun espai, algun temps, que pot dedicar a si mateixa.

Les dones no posseïm l’espai, ni el privat ni el públic. No solament no se’ns educa per posseir-lo, per sentir que tenim dret a usar-lo, sinó que se’ns educa per a tot el contrari: per renunciar-hi, sabent que no és nostre, i que qualsevol incursió en l’espai públic és, en certa manera, una transgressió que pot ser castigada. Als anys seixanta els Setze Jutges cantaven la Cançó de la taverna: “Tots són homes, no hi ha dones, que els hi fa vergonya entrar.” Aparentment ho hem superat, però cada judici per violació tracta de convèncer-nos que la culpa és nostra, que si no hi haguéssim anat no ens hauria passat res.

Les dones anem conquerint el dret a la ciutat en el sentit de l’ús de l’espai públic, però molt lentament. He explicat a bastament en altres llocs què passa a les escoles, com els patis han estat enterament colonitzats pels esports, i això vol dir pels nois, i les noies s’ho miren des dels racons. La pauta profunda és la mateixa, malgrat algunes conquestes innegables. Ara bé, si el dret a la ciutat vol dir, més enllà de l’ús, el dret a intervenir en el disseny de la ciutat, en la seva construcció simbòlica i física, les dones en seguim estant totalment excloses. A mesura que retrocedeix el patriarcat com a llei dels pares que exclou les dones i les posa sota el seu domini, es fa més visible un altre aspecte: l’androcentrisme, com a norma configuradora del món, que identifica visió masculina i realitat possible, i, com a tal, exclou fins i tot la possibilitat d’imaginar configuracions alternatives.

Fa anys que penso en aquesta qüestió: com seria la ciutat de les dones, no la de les dones soles, sinó aquella ciutat per a tothom que reflectiria les necessitats i desigs de les dones, en una situació ideal en què el desig femení no hagués estat tallat de soca-rel. He parlat amb bastants dones, els he preguntat, he intentat fer-les sentir prou lliures per expressar un desig no sotmès al límit immediat de la realitat imperant. Com voldries que fos la teva ciutat si fossis una deessa la voluntat de la qual es compleix sense cap trava? Exercici difícil, gairebé sense respostes, o amb respostes mínimes, derivades d’allò que no volem, no d’una alternativa possible: voldria una ciutat segura, amb carrers ben il·luminats, amb voreres amples per on caminar còmodament, amb molt transport públic, amb rampes que no obstaculitzessin els carrets i cotxets, amb arbres, amb bancs... Una ciutat on les coses indispensables, la feina, les botigues, estiguessin prop de casa, on les criatures poguessin jugar al carrer... I poca cosa més. De moment som capaces d’assenyalar allò que ens angoixa, no d’imaginar l’ordre d’un espai propi on poder desplegar un projecte ginocèntric, per dir-ho així, o almenys androgin.

Tinc la impressió que no hi ha, de moment, un disseny precís de la ciutat de les dones. Tampoc no em sorprèn: la dominació d’uns grups damunt dels altres no implica només la capacitat d’imposar els models de vida dels dominadors, sinó també la capacitat d’imaginar models de vida. La desigualtat es manifesta fins i tot en la capacitat d’organitzar en funció dels interessos propis. No hi ha encara ni la utopia d’una ciutat feminista, atès que és a través del feminisme que es pot arribar a pensar un món alternatiu. I quan dic alternatiu insisteixo en això: no únicament habitat per dones, o fet en funció de les dones, que el pensament central del feminisme apunta sempre a un món compartit. Quan interrogo dones feministes sobre aquesta qüestió, em descriuen la societat que voldrien, no la ciutat. La ciutat és la plasmació en l’espai d’una societat determinada i, com diu Sara Acuña, que he esmentat més amunt, la ciutat feminista no és millorar l’escenari de la vida, sinó la vida mateixa. I aquí sí que existeix una alternativa feminista: igualitària, andrògina, pacífica, col·laborativa, que posa per davant de tot el valor de la vida, lluny del valor econòmic com a mesura de totes les coses. És el que s’està formulant des de l’economia feminista, per exemple, partint clarament d’una contraposició: aquella que enfronta capitalisme i vida com a objectius antagònics, en aquest moment. Un objectiu, doncs, que no correspon a una necessitat particular de les dones, sinó a una necessitat general, a la qual les dones, per una sèrie de raons històriques relatives al nostre gènere tradicional, som més sensibles.

Vol dir això que encara no podem participar en el disseny de la ciutat, en la formulació de les nostres necessitats i desigs? En absolut. Hi ha una sèrie de canvis que podem considerar “reformistes”, per dir-ho així, i que ja estan clarament formulats, perquè corresponen a allò que ja sabem que no volem, que és la ciutat androcèntrica. Però, més enllà d’aquestes concrecions, comencem a tenir fils per ordir un projecte més ambiciós: un projecte en què la ciutat respongui a la necessitat humana d’habitar i no d’acumular riquesa. Un projecte que permeti que les persones puguin viure on han nascut, que puguin disposar del tipus d’habitatge que necessiten en cada etapa de la vida, un projecte que faciliti la trobada, la convivència, el vincle col·lectiu.

La necessitat de llibertat, a les ciutats, esdevé solitud, desarrelament, manca de sentit de la vida. Les nostres societats enyoren la comunitat, alhora que la destrueixen; cal retrobar unes formes de comunitat que no suposin l’excessiu control social, que permetin desenvolupar les capacitats individuals sense renunciar a la trobada, al projecte col·lectiu. Anar construint les nostres ciutats en funció de les necessitats humanes, i en aquest aspecte el criteri de les dones és fonamental.

Publicacions recomanades

  • Forjar un hombre, moldear una mujerAresta, 2013
  • Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXIEls llibres de l'Avenç, 2012