Huracans

Il·lustració © Nicolás Aznárez

Allà manxava fort. Era un vent que no venia de cap punt cardinal, queia del cel en perpendicular i t’esclafava contra terra. Els dies que bufava amb més virulència no et deixava aixecar el cap, i si miraves enlaire, corries el perill de desnucar-te. Era el vent de l’Ai, així en deien, i de tant dir-ho les paraules s’havien aglutinat matrimonialment —fins que la mort us separi—, i ja era sempre només el vendelai, l’indicativo passato remoto d’un verb italià inexistent: vendelare.

Per què el vent vertical només existia en aquella contrada, és una cosa que ningú no sabia. Potser perquè era una terra situada a l’extrem de tot, a la intempèrie de tot.

S’esmunyia pel primer forat que trobava —unes orelles temeràries al descobert, un badall fet a destemps— i després ja no te’l treies de sobre. La gent es penjava, es matava, es posava a cardar al mig de la plaça amb vergues fosforescents, dones que bevien fins a caure mortes i homes que ploraven fins a quedar-se com un cagalló sec. Tothom es tancava a casa, tret de les criatures i els animals, que no s’afectaven amb les ratxes que baixaven com un doll d’aigua.

Així, els dies que s’obria l’aixeta del vent, els carrers s’omplien de canalla i de bèsties. Naixia un món estrafet mogut per persones escurçades. Homenets i donetes fent rutllar la vida. Tot adquiria un punt ridícul amb aquelles veuetes demanant el diari esportiu o deu talls de llom fins per arrebossar. Els fills dels comerciants els servien a tots, també als enemics: a la nena que li havia estripat el cromo preferit, al nen que li havia fet la traveta. I, mentrestant, els adults s’estaven confinats amb els porticons tancats i barrats; era malparit, el vendelai, es ficava pertot.

En aquella plana hi vivia el poeta. Els diumenges venia els versos a plaça, al lloc que el consistori li havia assignat: entre la parada de les tomates i la dona de les gallines, i de vegades fins escrivia poemes sobre coq au vins i tomates esventrades per fomentar la compra per simpatia. Però la gent no estava per romanços; tothom volia mots que afartessin, versos proteics, i ni els dies bons no en venia més de dos o tres-cents grams.

Hi havia qui es queixava: ¿com que un heptasíl·lab pesava més que un alexandrí; un haiku, més que un sonet? I ell, pacient, els tornava a explicar que la magnitud dels versos no depenia de la quantitat de lletres. Els deia: brut pesa més que eixelebrat, escolteu, i repetia cada vegada més de pressa, com una locomotora posant-se en marxa: brut-eixelebrat-brut-eixelebrat-brut-eixelebrat. ¿No sentiu què feixuga aquesta u, què gràcil aquesta xeix? I la gent brandava el cap i s'allunyava amb el cistell carregat de verdures i paraules.

 La dona de les gallines de vegades li comprava poesia. Per llàstima. Després la llançava sense ni mirar-se-la. Sempre li deia: “Cent grams, però tria-me’ls tu, que no tinc ganes de posar-me a remenar”. El poetastre li donava un paquetet d’aquells que feia, embolicats amb paper de seda —tothom pensava: “Val més el paper que les paraules”—, i ella li pagava amb mitja dotzena d’ous.

Fins que un matí de primavera —esclats rosats a les pomeres i camps de clorofil·la rabiosa— va arribar a traïció. El mercat estava a vessar i, d’un segon a l’altre, el vent els va caure al damunt com una llosa. Tothom va córrer cap a casa, capcot, tapant-se les orelles amb les mans i cridant amb els ulls, per no obrir la boca i que se’ls fiqués a dins. Els tendals estripats voleiaven; cistells abandonats, parades desgavellades per l’estampida i un cavallet de fusta amb el travesser partit. Les notes de la parada del músic fugien amunt alliberades, també tràgiques. Una taronja òrfena rodolava cap a la font. El vendelai s’ho empassava tot, com una simfonia.

 

Il·lustració © Nicolás Aznárez © Nicolás Aznárez

El poeta, paralitzat, s’aferrava als versos perquè no li marxessin volant. Eren tot el que tenia. La seva fe. Devia estar aterrit. O al contrari: potser se sentia exultant perquè, ara que havia deixat de fugir de coses que no es veien, l’omplia aquell orgull desaforat de plantar cara quan encara creus només en la victòria. Va obrir la boca per afartar-se de vent. En un racó, d’una lletera s’escolava un rajolí blanc sobre la terra fosca. Regar els arbres amb llet i collir-hi formatges amb pinyol a finals d’estiu, va pensar.

Les criatures van començar a ensenyorir-se del poble. Els havien enviat a arreplegar les restes de la desbandada. Corrien entre les desferres del mercat amb els cabells i la roba esvalotats, contra el vent, amollant tots els xiscles que atresoraven i que sempre portaven fermats amb el cordill de les bones maneres. Nena, no xisclis. Cordills estripats. I les rialles, també. S’obrien les portes del deliri. Alguns feien rotllana en un racó i llambregaven el poeta entre xiuxiuejos sàdics. Li haurien pogut arrencar els pèls dels collons un per un, a poc a poc. Ell, dret sobre la seva capsa, imitava una estàtua a punt de declamar. Els ulls adults se’l miraven rere les finestres. Amb por, amb enveja, amb fàstic.

El van veure plegar els trastets, inflat de vent, i partir.

Ara els reca.

Ara.

A ciutat va posar una verseria en uns baixos d’un barri amb carrers plens de promeses: Llibertat, Progrés, Fraternitat. Perill. Les vendes tampoc no eren espectaculars, però almenys el gram no baixava de seixanta euros.

Allà no hi feia mai vent. Mai. Però els seus habitants somiaven amb vendavals que s’ho carreguessin tot. Somiaven.

Fins que un matí.

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis