La ciutat (global) no fa per a mi

Ciutat oberta

Les grans urbs globals encarnen l’esperit de la nostra època, mentre que les ciutats petites i mitjanes desindustrialitzades desconfien del futur i tenen nostàlgia d’un passat que identifiquen amb ordre, prosperitat i orgull nacional. El conflicte entre totes dues ha substituït l’històric entre ciutat i camp.

El conflicte entre el camp i la ciutat sona a cosa del passat. Correspon a una fase del desenvolupament econòmic que els països rics van superar fa temps. Tanmateix, sembla que s’ha reactivat, sota noves formes i modulacions, amb l’arribada de la crisi econòmica i la cristal·lització dels efectes més desigualitaris de la globalització econòmica.

Les grans ciutats, les ciutats globals, s’han transformat en els nodes centrals de xarxes econòmiques, empresarials i culturals d’abast transnacional. Són capaces d’atraure els guanyadors del món globalitzat, concentren el talent, l’alta qualificació i una visió cosmopolita.

El desenvolupament de les ciutats globals posa en qüestió alguns consensos bàsics sobre el significat de la redistribució econòmica, la sobirania política i la naturalesa de l’estat com a unitat política.

La lògica econòmica mateixa que fa de les ciutats globals centres de dinamisme i innovació condemna a la irrellevància les velles ciutats industrials. Aquesta fractura es tradueix políticament. Als nuclis urbans allunyats del corrent globalitzador, els seus habitants tenen sensació de desempara, d’haver quedat abandonats pels partits tradicionals. En aquestes condicions sorgeixen partits nous que prometen revertir la situació i que arremeten contra els valors encarnats per les grans ciutats globals. No hem trobat encara instruments per fer front a aquest nou eix de conflicte.

En el procés de modernització econòmica i social, els països pateixen un èxode del camp a la ciutat. De manera més o menys ràpida, grans masses de població abandonen el món agrari i s’instal·len en centres urbans. Els sociòlegs i els economistes han analitzat aquesta transformació històrica, així com les seves conseqüències de tota mena, amb molt detall.

Els interessos i les necessitats dels habitants de la ciutat no han de coincidir necessàriament amb els dels qui es queden al camp. És per això que en la fase d’industrialització sorgeixen de manera recurrent conflictes entre el món urbà i el món rural sobretot a propòsit de fiscalitat i comerç.

Després de l’etapa de postguerra, en els anomenats “trenta gloriosos”, semblava que el vell conflicte havia estat completament superat als països occidentals. De fet, a partir dels anys vuitanta, el pes de l’agricultura en la economia va esdevenir minúscul, especialment si es mesura com a percentatge de treballadors que continuen treballant al món rural. No és gens estrany, en aquest sentit, que els partits agraris, típics de l’Europa escandinava, haguessin de reinventar-se per sobreviure, ja que la importància econòmica de la terra va passar a ser molt menor.

Els partits polítics van deixar de parlar del conflicte entre el camp i la ciutat, i en tot cas el camp es va reinventar com un sector desafavorit que necessitava protecció. Al nostre país l’abandonament del món rural ha arribat a tal extrem que el debat sobre “l’Espanya buida” ha ressorgit amb força. Recórrer carreteres espanyoles durant desenes de quilòmetres sense trobar cap nucli de població és una experiència insòlita a l’Europa occidental.

La crisi econòmica del 2008 ha desequilibrat els sistemes polítics dels països desenvolupats. D’una banda, la càrrega dels sacrificis i ajustos de la crisi no ha estat simètrica, sinó que s’ha concentrat en les capes més desafavorides de la població. En conseqüència, els indicadors de desigualtat han augmentat considerablement, sobretot en aquells països que, com Espanya, tenen sistemes redistributius més ineficients. D’altra banda, el vendaval de la crisi ha fet més visibles les conseqüències i contradiccions del procés de globalització actual, fet que ha suposat, entre altres coses, que s’hagin anat perfilant els guanyadors i perdedors de la transformació globalitzadora de l’economia amb més nitidesa.

Crisi del sistema de partits

Aquests canvis han acabat afectant els sistemes de partits, en ple procés de desestructuració, com es pot comprovar en fenòmens com ara la caiguda de la socialdemocràcia, avui en el seu nivell més baix de suport electoral des de la fi de la Segona Guerra Mundial, o l’ascens de partits xenòfobs o d’esquerra radical. En aquesta transformació accelerada, un dels fenòmens que més criden l’atenció és la segregació territorial del vot. En les recents eleccions d’Itàlia, el sud va optar massivament pel Moviment 5 Estrelles i el nord se’n va anar amb la Lliga. En l’elecció de Trump, es va produir un augment del vot al partit republicà en la zona del rust belt desindustrialitzat. En el referèndum del Brexit, els londinencs van votar a favor de la permanència; en canvi, als municipis mitjans i petits del nord d’Anglaterra el vot va ser en contra. En les eleccions franceses, el Front Nacional, que va aconseguir superar el 20 % al conjunt del país, no va arribar al 5 % a París. A Espanya, el vot a Podemos va ser molt més nombrós a les grans ciutats que no pas a les mitjanes i petites.

Què està passant exactament? Per què es formen pautes geogràfiques tan diferenciades pel que fa al suport als partits (vells i nous)?

Sembla clar que no és l’oposició antiga entre camp i ciutat. Més aviat, la divisió territorial s’encavalca amb la divisió entre analògics i digitals (Belén Barreiro), entre els qui tenen els recursos culturals, laborals i econòmics per poder viure plenament la transformació digital i global de la societat i els qui es veuen al marge d’aquesta transformació, ja sigui perquè no l’entenen, perquè no els interessa o perquè no poden enganxar-s’hi tot i que els agradaria fer-ho.

O, si es prefereix una formulació alternativa, la nova oposició té a veure amb la divisió entre la vella economia industrial i la nova economia global en la qual el valor afegit requereix altes qualificacions, fluxos d’informació, treball en xarxa i concentració espacial (vegeu els múltiples treballs de geografia econòmica dels últims vint-i-cinc anys).

Així doncs, el conflicte no és entre el camp i la ciutat, sinó entre grans urbs globals i ciutats mitjanes i petites desindustrialitzades. Les primeres encarnen l’esperit de la nostra època, protagonitzen la globalització econòmica i cultural; les segones han perdut el tren de la història, desconfien del futur i tenen nostàlgia d’un passat que identifiquen amb ordre, prosperitat i orgull nacional.

Les ciutats globals són heterogènies, mestisses, promíscues i inabastables. Atrauen joves preparats i turistes d’arreu del planeta, els executius de mig món compren pisos en els seus centres històrics, les grans multinacionals s’hi instal·len, tenen les millors universitats. Són conscients dels avantatges de la globalització, desenvolupen una actitud cosmopolita, favorable a la integració supranacional i al lliure moviment de persones.

Les antigues ciutats industrials contemplen com la seva població més jove fuig, saben que el valor de la seva propietat urbana s’està reduint (o, si més no, que creix molt per sota del valor de l’habitatge a les ciutats globals), no veuen amb claredat el seu futur econòmic, se senten desateses i abandonades per les elits polítiques. Si algú els promet retornar-los la seva grandesa i revitalitzar el seu teixit social, encara que sigui a costa de netejar la ciutat de forasters, hi paren atenció i interès.

Guanyadors i perdedors de la globalització

El conflicte entre guanyadors i perdedors de la globalització es reprodueix espacialment o geogràficament. Els guanyadors es concentren a les ciutats globals; els perdedors, a les ciutats desindustrialitzades de l’interior.

Evidentment, la distribució no és homogènia ni pura. Dins de les ciutats globals també hi ha barris de gent precària, desposseïda, sense oportunitats, de la mateixa manera que dins de les ciutats desindustrialitzades també hi ha elits econòmiques. Però la contraposició que acabo d’assenyalar té sentit i ens ajuda a pensar sobre reptes i conflictes que són a tocar.

El perill de les ciutats globals és clar. Es poden pensar que són en una lliga pròpia, que desborda el nivell dels estats realment existents i que genera noves relacions de poder a escala no estatal, noves formes d’identitat i lleialtat polítiques, noves formes de redistribució i noves formes de pensar la política.

Noves relacions de poder perquè una xarxa de ciutats globals pot ser més potent i dinàmica que una aliança entre estats. Seria com si tinguéssim molts Singapur i els connectéssim en una xarxa que trenca amb la lògica de les fronteres territorials.

Noves formes d’identitat i lleialtat perquè els habitants de la ciutat global arribin a la convicció que tenen més en comú amb els habitants d’altres ciutats globals que amb els de les petites localitats del seu propi territori.

Noves formes de redistribució perquè l’estat de benestar s’ha anat encarcarant i s’ha mostrat incapaç de corregir el volum de desigualtat que produeix el capitalisme global. En conseqüència, l’habitatge apareix avui com una de les principals fonts de seguretat econòmica. Qui té un habitatge en una ciutat global sap que la revaloració del seu actiu està assegurada, és una inversió amb la qual fer front a les contingències, mentre que un habitatge en una urbs decadent és només un lloc per viure-hi, no una assegurança econòmica.

I, finalment, noves formes de pensar la política perquè el concepte tradicional de sobirania, associat a una nació concentrada en un territori extens i amb fronteres, amb capacitat suprema i constituent de decisió, queda triturat davant la puixança de les ciutats globals. A les ciutats globals no els interessa l’estat clàssic.

Entre la complaença i el ressentiment

La història d’èxit de les ciutats globals convida a la complaença. I genera, en la mateixa mesura, ressentiment entre els perdedors, que es tradueix en una reacció de la qual som testimonis en nombrosos indrets. És la reacció contra el cosmopolitisme, contra les elits econòmiques que passen la meitat de l’any en la capital del seu país i l’altra meitat a Londres, París o Nova York, contra el discurs benintencionat d’acollida a l’immigrant, contra la gent sofisticada i contra els experts, contra l’alta cultura i contra el preu astronòmic de l’habitatge en els centres de les grans ciutats.

Com superar aquest enfrontament, que acaba tenint una traducció en la política estatal mitjançant l’enfrontament entre “provincians” i “cosmopolites”? Es pot establir alguna mena de reconciliació entre la cultura de la ciutat global i la vella cultura nacional?

L’entusiasta irrestricte de la metròpoli global considera que la ciutat ha de ser el motor dinàmic del territori, el centre de gravetat que arrossegui la resta de la població. Però hi ha quelcom d’ingenuïtat en tot plegat. La globalització, com han mostrat els economistes, produeix guanyadors i perdedors. I els perdedors no s’acontenten que se’ls convidi a ser ciutadans globals. Els perdedors busquen seguretat; si no n’obtenen, aposten per forces polítiques que els prometin una restauració del vell ordre perdut.

Es tracta d’un problema greu en les societats avançades. Les grans ciutats creixen, s’integren en els circuits econòmics i culturals transnacionals, però no tenen instruments per compensar els perdedors, els territoris que en queden desenganxats. Aquesta contradicció s’ha convertit en una de les principals fonts d’inestabilitat política del nostre temps. Ja no és el camp enfront de la ciutat: són ciutats industrials contra ciutats globalitzades.

Publicacions recomanades

  • La superioridad moral de la izquierdaLengua de trapo, 2018
  • La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalanaCatarata, 2018
  • La desfachatez intelectual: escritores e intelectuales ante la políticaCatarata, 2016