Barcelona Metropolis

Maruja Torres arriba caminant a la nostra cita. Ho fa amb l’ajuda (més mental que física) d’un bastó de fusta. Li va bé caminar, diu, i compta els passos amb un rellotge intel·ligent que m’ensenya. Des del 2018 viu a Madrid. S’ha vestit per a l’ocasió, de fúcsia. “Els joves no necessiteu colors; els vells, sí”, exclama. Aquest any n’ha fet 80 i continua amb la llengua afilada i el pensament ràpid. L’atura una dona que la reconeix i li dona les gràcies pels seus llibres, mentre que el marit ni s’atura a saludar. M’ofereixo a aguantar-li el bastó mentre fem les fotografies per a l’entrevista. Ho declina. “Jo no m’amago de res, nena!” Té ganes de xerrar i anem a dinar. Tria l’ensaladilla russa (n’és fan) i les croquetes de pernil (“les que no fallen”). Demana una cervesa negra. “Em cuido per donar-me aquests plaers”, confessa. La Maruja continua essent molta Maruja.

Soc una vella molt jove, i és gràcies a la filosofia que et dona l’aprenentatge de la vellesa. Tinc la tesi que la vellesa és com una escala. Quan tens un problema de salut, caus tres o quatre esglaons. Creus que et mataràs, però apareix el replà. I no s’hi està tan malament, al replà! Al principi no, perquè tens por de continuar caient, però al final vas provant de veure quant dura. I després tornes a caure… però torna el replà! Els 80 m’han agafat en un bon replà. No tot són flors i violes, però puc controlar les espines.

És molt pedant dir això, però crec que no tinc cap dret a queixar-me. La meva vida no tenia cap perspectiva. O seguia el consell de la família i em casava amb un home del barri que no fos tan desgraciat com nosaltres, o em perdia pels carrers del xino fent ximpleries. Però vaig tenir sorts i casualitats. Sobretot la sort de néixer amb el desig de llegir. El meu cap necessitava estímuls, i això em portava a fer una “doble vida”: la vida dels amics i la vida disciplinada amb la família. Perquè aquesta vida que tenia fora de casa, les ganes de respirar, d’exterior i coneixement, l’havia de protegir de l’altra vida. La meva mare em brodava les estovalles per a quan em casés, imagina’t.

En aquella època tots volíem ser escriptors i guanyar premis. És com els que volien ser toreros a l’Andalusia dels anys cinquanta. Ho llegíem tot, parlàvem i algú escrivia articles. I no érem res, no érem ningú! Però ens trobàvem en un cafè o al Cercle Excursionista, i això, als 14 o 15 anys, et crea expectatives de tirar endavant.

Sí, però també és cert que tot el que és físic canvia. El desig canvia. Amb els anys t’asserenes més, ets més realista i saps que al talonari ja no en queden gaires, de talons. Però hi ha coses que per a mi no varien. Fa un any i mig, quan vaig fer la primera columna per a l’Àngels Barceló a la Cadena SER, tenia la mateixa angoixa que quan vaig començar a escriure. Cada cop que faig alguna cosa nova em sento com la primera vegada.

Por. Por escènica. Por de fer-ho malament. Inseguretat. I això és boníssim. La gent que està segura m’inspira desconfiança. És molt bo estar insegur i repassar molt.

En el meu cas no crec que sigui això. La meva síndrome és la de la impostora del barri xino, aquesta és brutal (riu). És que jo no tinc estudis, no tinc ni el batxillerat, nena!

Aquest és un tema molt interessant i l’he anat paint. Des dels 73 o 74 anys, el que he fet és apreciar el pas del temps. Perquè necessito sentir que el temps passa bé, sentir-ho a la pell, que quan em mori no m’hagi avorrit ni un moment. No m’he avorrit mai a la vida, només quan era oficinista. Però qui no s’avorreix fent feines rutinàries!

Absolutament. Puc ser amable, però m’escapo quan veig que la meva selecció no passa per aquell moment o aquella persona. Soc molt sociable amb la gent que m’agrada. Sempre he estat una persona de sobretaules, però ara encara més. Els de la meva generació no en teníem mai prou de xerrar. I ara ho torno a gaudir perquè em queden contemporanis i també altres amics joves, però madurs, amb els quals puc parlar, interessar-me i mantenir-me al corrent. No soc gaire nostàlgica, però m’agrada estar amb gent a qui no li hagi d’explicar les coses, perquè les hem compartit.

Molts, amics que per a mi eren referents. La Montserrat Roig va ser la primera, va ser la gran campanada. Però també molts dels que anàvem al bar Sot [al carrer de la Diputació de Barcelona]. Seria més fàcil dir qui queda viu.

T’hi vas acostumant. Quan ets jove plores molt. I no t’adones que el buit que t’han deixat es perllongarà en el temps. Perquè han contribuït a la teva formació, han estat fonamentals. Dels 14 als 25 anys han estat dient-te que havíem de millorar el món. Aquest era el nostre objectiu: millorar la societat i fer-ho junts. Això ho vaig mamar de la Marina Curià i de la Montse Roig. I segueixo aquí! Elles no eren excloents, no sabien ni què era, això. Tothom que era antifranquista era benvingut.

Aquesta és la meva sort! De cop apareix un paio, que és l’Edu Galán [revista Mongolia], que pateix de gerontofília i que és molt bo unint gent. Quan decideixo establir-me a Madrid m’ajuda amb el pis, és amable, pràctic. I coneix molta gent que a mi m’interessa.

És difícil de definir, però ha de ser una persona autèntica. No necessito que pensin ni que siguin iguals que jo, però sí que siguin de veritat. No vull perdre el temps amb les màscares. No tinc ganes que em donin la raó, sinó que em donin raons.

Sobretot, la por de viatjar. Tinc l’esquelet fet un desastre, tinc marejos, i això dona inseguretat a l’hora de viatjar sola. Però ho estic superant gràcies al Jordi Évole, que em va portar a Roma deliciosament acompanyada. Ara sé que és una por estúpida, una por de vella, impostada. Hi ha dues velleses: la que t’imposen i la que ets. I has d’agafar-te a la que ets. Perquè sé que puc viatjar amb assistència a trens i avions. De fet, ja tinc més viatges programats. I si em dona un telele a l’aeroport de Brussel·les, doncs millor que a casa. Visca el Manolo [Vázquez Montalbán], que va morir a Bangkok després d’un viatge collonut!

Em cuido per donar-me una bona vida. No soc estoica, soc epicúria de collons!

Vaig trobar que la vida a Barcelona s’havia tornat molt desagradable cap allà el 2017, perquè a mi no m’havien dit xarnega des de feia molts anys. I m’ho deia gent normal, que em mirava malament. I també gent que no s’atrevia ni a mirar-me. Què vols que et digui, aquesta no és la meva Barcelona. Com va deixar de ser Beirut el meu Beirut. Curiosament, les dues ciutats, plenes de banderes i líders polítics. I ara Madrid està pràcticament igual de fastigós.

He desenvolupat un instint brutal per no veure banderes, les esborro, les que siguin. I també, l’he desenvolupat per fixar-me en la gent que m’interessa. Però Madrid és bigarrada i libèrrima, i ho resistirà tot. Va resistir a Franco fins al final i, ara que tenim aquesta història de merda a la Comunitat i a l’Ajuntament, també ho farà.

Aquí no et pregunten d’on vens. Jo tampoc ho pregunto. És una obligació molt desagradable haver-ho de fer. Ho vaig practicar al Líban, sempre preguntant-me si una persona era musulmana sunnita o cristiana ortodoxa. Quin cansament!

És cert que tinc ànsia de mar. Però l’última vegada que vaig anar al mar a Barcelona feia tanta olor de gamba i d’oli de coco que havies d’anar més enllà de l’Hotel Arts per lliurar-te’n. Però llavors allà només hi havia pijerío.

Sí, és que ja ho tinc tot vist i viscut. I sobretot per la manca d’amics vius. A Barcelona m’avorriria. Jo vinc de família nòmada, gent que va arribar a Barcelona per treballar a l’Exposició Universal. Gent que anava on li donaven feina. Jo m’he passat la vida fent això, anar on em donaven feina. Ara em ve molt de gust Astúries, hi vaig cada any i m’atrau molt. Adoro Astúries, és preciós i tenen un sentit de l’humor molt sorneguer. Els agrada la bona vida.

És difícil perquè és diversa. Hi havia una olor per als diumenges i una altra per als dies de cada dia. Els diumenges feien olor de sal. Anava a la platja de Sant Miquel, on hi havia una secció només per a dones. Els homes s’enfilaven a la tanca com micos perquè algunes fèiem topless als anys cinquanta. Jo llavors tenia 15 o 16 anys. Era sal, era olor de mar. I després, cap al guateque. També recordo l’ombra dels plataners de la Rambla, el sol vist a través de les fulles. I l’asfalt de la Rambla acabat de regar.

No vull ni saber-ho! A mi el turisme m’ha expulsat de la Rambla. Recordo, fa uns anys, cap al 2012, pujar-la amb un grup d’alumnes que volia portar al Boadas a fer un còctel, il·lusa de mi. I fer-ho envoltada de gent amb pantaló curt, sandàlies i fent cruixir les cuixes, tot refregant-les. Jo he viscut moltes Rambles: la d’anar a donar menjar als coloms i pagar una pesseta per la cadira; la dels primers americans portant-hi putes; la del Liceu vista des de la vorera del davant, la dels pobres, i després la dels joves i la democràcia. Però aquell dia només hi vaig veure una allau de gent estranya.

No ho crec, perquè Barcelona és molt Barcelona. És una època. Una altra cosa és que el turisme s’ho està carregant tot. Al centre de Roma no hi viu ni Déu. Però ja passarà… Jo estic a favor que el turisme s’hagi democratitzat, però hem d’acceptar que som més gent viatjant, i tots ens volem fer la selfie de torn on toca.

Sí, clarament, sobretot veure món i conèixer gent.

És importantíssim, però el reconeixement de la feina ben feta. La fama per la fama, no, perquè és efímera. Jo tinc la sort que vaig començar tard en el periodisme i vaig trigar a tenir un nom. I ja no estàs tan gilipolles com quan tens 20 anys.

Jo no pensava en això, però la persona que m’ho encarregava em deia a l’orella: “Piensa que nos leen un millón y medio”. La pressió te la posava el mitjà. El País era el gran mitjà del moment. Jo no era conscient d’aquesta responsabilitat, preferia no pensar-hi i escriure el que em sortia dels budells passant pel cap.

De vegades, quan algú em diu que s’ha fet periodista per mi, penso que hauria de demanar-li perdó. Perquè, com a lampista, li hauria anat millor. El periodisme d’ara està fotut.

Es pot ser bon “omplidor d’espais”. Pots arribar a ser un bon periodista si el que fas és parlar de casa teva, de la història de la teva família o que la teva mare és una assassina que viu a l’habitació del costat.

És que no em refio dels professors, els bons estan morts. La millor escola és que un bon periodista s’emporti un alumne perquè li faci d’ombra, i aprengui. I tota la resta és una manera de treure calés als nois i noies per veure si després tenen opció de tenir una feina fixa.

A mi ja no em fa por res. Jo l’he provat, eh! Vaig preguntar-li quin autor anglès va ser el millor poeta del colonialisme. I em va dir que no ho sabia. Era Rudyard Kipling, era fàcil! És inevitable que aquestes eines penetrin. No hi ha res pitjor que la mandra.

El faig servir perquè soc molt bona titulant (riu) i poca cosa més. Jo no faig cas dels que odien, ni els llegeixo. De tant en tant bloquejo algú perquè em surt dels nassos, per fatxa o per gilipolles.

És que em sembla una gran paraula.

Escric amb el cap, prenc notes… Potser arribarà un dia que torni a publicar, perquè la vida és llarga i dona moltes voltes.

Dues mil! I totes sobre el mateix: la vellesa. És insuportable! M’agradaria escriure sobre altres coses, de llibres d’autoajuda per a vells no en penso fer. Tot bon llibre és d’ajuda, si li treus l’auto del davant.

El Terenci és que m’estimava… (fa una gran rialla). Però sí. Oh, i tant, que m’hi reconec! El Terenci era molt graciós perquè em deia: “Ai, nena, a aquests països on vas, aquestes coses que fas...”.

Me’l va donar l’Elisenda Nadal. Jo, per literatura, entenc molt poques coses, ni a mi mateixa em considero literata. Quan em pregunten què poden llegir de la meva obra els dic que, si poden llegir Paul Auster, no em llegeixin a mi, que el temps és curt. Jo em considero una persona que sap narrar. Per a mi els llibres han estat una aventura, una més. Però el meu ofici, la meva professió, és el de reportera. Ni tan sols em considero columnista. Quan somio estic fent reportatges, però clar, el cos no m’acompanya.

Has de tenir la inconsciència de la joventut, però tota la maduresa del testimoni, has de ser molt responsable del que dius. Tens la infinita sort de contemplar el desenvolupament de la història amb els teus ulls. No pots posar-te a fer refregits ni a escriure sense sortir de l’hotel.

Hi ha excés d’individualisme i manca d’ànsia col·lectiva, de millorar la vida. Però penso que estem millor que als vuitanta, quan hi havia un masclisme resclosit.

No s’acabarà mai, nena! Et penses que els tíos es deixaran prendre el que tenen? Vas molt equivocada. Com a molt, el que faran serà reconèixer-ho.

No, però sempre m’havia de sentir la frase de “ja sabeu com és la Maruja”. És fruit de la condescendència. I a mi el que no m’ha agradat mai és que em “patrocinin”.

Les dones hem de ser astutes com serps i càndides com coloms. M’anava bé ser dona en els mons masclistes i fer-me la imbècil, funciona. Aconseguia històries perquè els homes feien veure que jo no hi era, i jo ho acceptava. Però després escrivia tot allò que havia vist i escoltat. Havia de demostrar que era valenta, i així se m’acceptava. També perquè no era guapa.

Des que soc gran, millor. Vaig formar part d’una primera generació que va viure l’auge de l’anorèxia. Les models pesaven 40 quilos i venien de Londres. Els homes van començar a pensar que tenien dret a dones de 50 quilos i no de 70. Jo era grassoneta perquè era de família pobra i menjàvem sobretot hidrats. Era l’època de l’Escola de Barcelona, era molt fort l’esclavatge de la imatge. Jo volia tenir nòvios i follar i, per fer-ho, havia d’estar prima. Ara estic més còmoda amb el meu cos que quan era jove.

El problema d’ara és que hi ha un extremisme, però a escala mundial. És el que toca, la història és pendular. Finlàndia està fotuda, els països nòrdics en general. El trumpisme és la síntesi que concentra aquest odi. Són els maleducats del món units, són deseducats, irrespectuosos que creuen que s’ho mereixen tot i que no tenen cap obligació. S’estimen més la bronca que la conversa.

La democràcia en general. La socialdemocràcia s’ha tornat mediocre. No ha sabut llegir els senyals de l’illetrat indignat. I sé que no és fàcil… Però jo m’he fet gran i ja no vull fer la revolució, vull fer l’evolució. Que no em tallin l’evolució.

Soc tan antiga que em preocupa que no hi hagi reacció contra les injustícies i que, si n’hi ha, sigui desorganitzada i maldestra. Fa molt de temps que se’ns pixen a sobre. I em preocupa l’individualisme sense projecte social. Una cosa és la felicitat personal i una altra, la felicitat social, i el que falta és que la gent vulgui aconseguir la felicitat col·lectiva. Jo tinc la vida perfectament resolta. Amb una felicitat raonable, sense ofendre ningú. A mi el que m’agrada és la felicitat de pertànyer a un món que progressa perquè vol. Però confio poc en el gènere humà.

Vaig decidir no tenir-ne fa molts anys, quan era més difícil que no pas ara. Vaig pensar que no tenir ningú que em cuidés m’era igual. Perquè jo no volia una vida que no m’agradava. La meva mare va tenir un ictus als 72 anys i encara en va viure 15 més. Em vaig ocupar de tot, però vaig seguir amb la meva carrera. Després de l’ictus, un dia em va dir una cosa terrible: “Qué bien, hija, ahora por fin siempre juntas”. I em vaig dir a mi mateixa que era afortunada per no tenir fills, que jo mai seria així. Jo no tinc instint maternal, ni filial, d’aquella manera…

Veurem com van les properes…, però espero que sí. I quan la cosa no vagi bé, doncs voldria tenir via lliure per acabar ràpidament. A mi, la vida que porto ara m’agrada, soc molt hedonista. Si haig de baixar un parell de graons, els baixo. Però el dia que no hi hagi replà brindaré per tot el que he tingut, que és molt. Estic a favor de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. Si tingués una pastilla que no caduqués i fos efectiva, la tindria guardada al calaix per al moment que pensés: “Fins aquí hem arribat”.

A mi m’agrada gaudir de beure i de menjar, les dues coses juntes. Les dones de les pel·lícules americanes que arriben a casa i es posen una copa de vi a seques estan deprimides, tenen uns matrimonis de merda i feines estressants. Has de saber què beure i què menjar. Si em donen Peppermint, em converteixo en la persona més abstèmia del món.

Soc brutalment realista, és a dir, pessimista, però per això mateix val la pena intentar-ho i gaudir d’allò que va cap endavant. Tu llegeixes la història de la humanitat i, encara que sigui pels antibiòtics, ja val la pena viure! O per les pròtesis de genoll, això és el mambo.

No en tinguis: aprèn! Cuida’t molt el físic, però gaudeix de la vida i fes-ho agraint el que tens. Ja n’hi ha prou, de penes! A mi no m’agrada queixar-me, prefereixo estar alegre.

És que ha d’allargar-la, si no, seria molt injust. Mira’m a mi, m’hauria hagut de morir als 70, o a les guerres, i ja vaig pels 80!