“La hipocresia que he viscut m’ha empès a desafiar la meva societat”

Joumana Haddad

Retrat de Joumana Haddad © Albert Armengol

L’activista libanesa Joumana Haddad (Beirut, 1970) és una de les dones àrabs més influents. Té les idees clares i, quan parla, fon els silencis amb paraules sinceres i eloqüents. Ha treballat durant vint anys al diari libanès An Nahar i la seva fam incansable de denúncia l’ha dut a presentar-se a les darreres eleccions legislatives del Líban. Amb més d’una desena de llibres publicats —assaig, poesia i teatre— i nombrosos premis, Haddad ha anat esventrant el patriarcat i posant llum sobre els principals tabús del món àrab, com el sexe o la hipocresia.

Ens va rebre en un hotel de l’Eixample abans de fer una conferència a la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, on va ser convidada per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). I es va avenir a estirar amb nosaltres alguns dels fils que marquen la seva vida, com l’escriptura, el Líban, les primaveres àrabs o les lluites pels drets de les dones.

“Soc el que van dir que no fos”, escrius al llibre Yo maté a Sherezade (Debate, 2011). Et presentes com una dona lliure que s’identifica amb Lilit, la dona mitològica que no es va fer enrere en la lluita contra les injustícies. Però, què és la llibertat per a tu?

No hi ha cap definició estricta ni estable de la llibertat perquè els objectius i el sentit de la vida van canviant. Però, si torno a l’origen del meu viatge personal cap a la llibertat, diria que és ser qui vull, escriure el que vull, posseir el meu cos, la meva ment, prendre les meves decisions i, evidentment, pagar-ne el preu que calgui. L’autèntica llibertat demana una presa de consciència contínua: abans de prendre qualsevol decisió, cal que pensem si realment allò ho volem o és el que ens han dit que volem.

Parles de pagar un preu per ser lliure. En el teu cas, quin preu has hagut de pagar?

La llibertat no és gratuïta, però allò que tinc quan soc lliure és tan important que no sento que hagi fet cap sacrifici. Les amenaces i els insults que he rebut són un preu que puc assumir. La dignitat de l’ésser humà no té preu.

Hi ha una altra dona llegendària a la teva vida. Em refereixo al personatge literari de Xahrazad. Tu decideixes matar-la metafòricament al llibre de què parlàvem perquè dius que va negociar els seus drets en lloc de rebel·lar-se. Val la pena rebel·lar-se individualment?

Sí. Crec que no hem d’esperar el moment col·lectiu: totes les persones tenim el deure de fer la pròpia revolució per canviar la nostra vida i la dels altres. I, si aquesta revolució individual en algun moment es torna la baula d’una revolució col·lectiva, millor. Parlant de Xahrazad, vaig decidir que el personatge havia de morir per renéixer més lliure. En el context en què es va crear, representava una figura femenina forta i intel·ligent, però avui aquesta figura es queda curta. No paro de veure dones que negocien de moltes maneres arreu del món... I no crec en aquest camí.

A Yo maté a Sherezade, de fet, alces la veu contra la visió estereotípica que des de les societats occidentals tenim de les dones àrabs. “No som sotmeses, no som només víctimes”, argumentes. Encara hi ha tanta incomprensió?

La meva visió ha evolucionat. Ara prefereixo allunyar-me dels binomis dona-home o Orient-Occident. Potser tu i jo, dones occidental i àrab, tenim més coses en comú que les que tu tens amb una altra occidental o jo amb una altra àrab perquè el caràcter, la visió de la vida, els somnis i les emocions també importen. Evidentment, la cultura i la civilització influeixen, però si tenim la consciència lliure de què parlàvem abans, podem acabar escollint aspectes d’altres cultures que ens convencin més i no deixar-nos empènyer pels trets que suposadament hem heretat. Les persones naixem amb una maleta enorme on es pot decidir la nostra vida, i cal que l’obrim per decidir què hi volem dins i què no. És cert que hi ha poca gent que té el luxe d’obrir la maleta, però també n’hi ha molta que en té l’oportunitat i no l’aprofita.

Sempre expliques que de petita vas llegir molt. I que a través del marquès de Sade vas aprendre a detectar la hipocresia que ens envolta. “Ser àrab és viure en la hipocresia”, defenses als teus assaigs. En quin sentit?

Com a nena educada en una escola de monges al Líban, primer vaig descobrir la hipocresia del cristianisme: la mateixa doble moral que trobem en la identitat àrab. Als països àrabs vivim envoltats de tabús i prohibicions, i moltes persones satisfan les seves necessitats combinant dues vides: la pública i social, on guarden les aparences, i la privada, on satisfan els desitjos. De fet, la hipocresia que he vist i viscut és el motiu que m’ha empès a desafiar la meva societat. Ara hi ha moltes joves libaneses que tenen més força perquè veuen que jo m’he rebel·lat, he dit i escrit el que pensava encara que fos controvertit, i segueixo viva. Sé que moltes dones es rebel·laran quan sentin que ha arribat el seu moment, només cal que acumulin prou força i independència emocional i financera.

A Yo maté a Sherezade et presentes com una dona furiosa pel victimisme àrab, pel paternalisme occidental, pel masclisme, per l’opressió religiosa… Si reescrivissis aquest assaig avui, després de les primaveres àrabs, seguiries furiosa pels mateixos temes?

Escriuria exactament el mateix. Desgraciadament, les anomenades primaveres àrabs ens ha fet caminar enrere en lloc d’avançar

Així, la lluita pels drets de les dones va quedar diluïda en aquestes revoltes?

Sí. Els islamistes no han desaprofitat l’ocasió per arribar al poder. Ara s’ha imposat una altra mena de dictadura, l’extremisme religiós. Teníem dictadors i en tornem a tenir: a Egipte, per exemple, ja hi ha una altra dictadura; a Síria, després d’una guerra cruenta, segueix governant el mateix dictador... Em venen al cap dues raons per explicar el fracàs de les revoltes: la primera és que la majoria de pobles àrabs no estàvem preparats per a aquest canvi perquè les dictadures no ho van permetre a través de la forta manipulació. La segona raó és que els dictadors van tenir molt temps per preparar-se. Per exemple, tots els líders sirians d’Estat Islàmic s’han convertit en una arma que el règim d’Al-Assad ha fet servir quan s’ha sentit amenaçat tot fent xantatge al poble: “O ells o jo.” Ara estem patint la cooperació entre les dictadures i els líders islamistes com aquí us va passar durant el franquisme entre Franco i l’Església catòlica.

Tornant als drets de les dones, coincideixes amb la idea que als països àrabs més extremistes, com l’Aràbia Saudita, podria esclatar una revolució feminista abans que en països com el Líban?

Sí, en països on hi ha més opressió hi ha també més ocasions per rebel·lar-se. Al Líban, en canvi, hi ha una falsa il·lusió de llibertat. Però no podem oblidar que els règims musulmans de certs països no deixaran que aquestes revolucions esclatinalmenys fins d’aquí a cent anys, quan el petroli del Golf s’hagi esgotat i potser les relacions internacionals comencin a canviar.

Anem ara al teu ofici. Per què escrius? Per provocar? Per entendre?

Escric per respirar, per existir. Mai per provocar: la provocació que resulta dels meus escrits és un dany col·lateral. I ho faig des que tenia nou anys perquè és una necessitat. Tot i que no és diària. Hi ha moments de la vida que sento que he d’experimentar i viure, i altres moments que em serveixen per explicar-me i escriure allò que he experimentat. L’escriptura és la via que em permet saber qui soc en cada moment.

La teva última novel·la, La hija de la costurera, que publica en castellà Penguin Random House, tracta sobre la història de la teva àvia, supervivent del genocidi armeni, i que un dia va decidir suïcidar-se...

Sí: necessitava explicar la seva història. De fet, potser tot el que he escrit abans d’aquesta novel·la ha estat un assaig per arribar-hi. No vull dir que els llibres anteriors no hagin estat importants, sinó que potser eren unes capes necessàries que havia de col·locar abans d’aquesta última.

Retrat de Joumana Haddad © Albert Armengol © Albert Armengol

La teva obra ha estat traduïda a moltes llengües i llegida en molts països. Hi ha llocs on els teus llibres segueixen prohibits?

En molts països àrabs com l’Aràbia Saudita, per exemple, o Egipte: allà només s’hi pot trobar una mica de poesia, però cap assaig.

Parlant amb les teves lectores i lectors, creus que et llegeixen diferent en funció del país?

He descobert un fet meravellós i, alhora, molt trist: tinc lectors de tot el món, però els problemes que tracto són més comuns que no em pensava. Creia que en països com Espanya, Itàlia o fins i tot França no resultaria interessant llegir assaigs sobre sexisme o patriarcat, però moltes dones d’aquests indrets em diuen que sembla que parli d’elles...

I quina emoció t’agradaria que sentissin les persones quan acabessin de llegir un llibre teu?

El desig de més. Més esperança, més força, més generositat envers els altres, més comprensió d’allò diferent, més acceptació... I més curiositat també! La curiositat no causa problemes, com diuen, sinó que fa néixer interessos.

Una mostra de la teva curiositat és la revista Jasad (en català, “cos”), que vas publicar el 2008, malgrat les amenaces, perquè la ciutadania libanesa tingués un espai on parlar d’aspectes relacionats amb el cos. Parlar del cos ens farà més lliures?

No només parlar-ne, sinó tenir més consciència sobre què fer amb el cos i amb els desitjos. El cos no és cap prova de llibertat ni d’opressió, sinó que ens ajuda a viure de la manera més feliç possible, però nosaltres l’hem de descobrir. Discutir i experimentar sobre el cos és important, però ser conscients de què volem fer-ne  encara ho és més.

Tu vas dir que Jasad havia de servir per posar paraules damunt de tant silenci. I això em fa pensar que en moltes societats occidentals passa una cosa contrària. Aparentment, parlem molt de sexe, però sempre acabem reproduint els mateixos mites heteropatriarcals. Pot ser l’altra cara de la moneda?

Sí, i això és feroç. Però ho és tant per a les dones com per als homes…

Parlem, doncs, dels homes. Al llibre Superman es árabe (Vaso Roto, 2014) deies que els homes que com a humanitat mereixem han de canviar molt. Convertir-se en humanus. Com són aquests humanus?

Seguint amb l’analogia de Superman, l’humanus seria més aviat com Clark Kent, que no té vergonya de mostrar la seva vulnerabilitat. Superman és conseqüència d’un problema educacional: ens eduquen perquè exercim certs rols, tot i que siguin antinaturals. Igual que les dones en molts casos som educades per no tenirautoconfiança, els homes no poden mostrar la vulnerabilitat ni les emocions, perquè han de salvar les dones. Tinc amigues divorciades, que tenen quaranta-vuit anys com jo i encara esperen un príncep que les salvi de la misèria!

A Superman es árabe també defenses el “feminisme de tercera generació”, que s’allunya de la guerra de sexes i en promou la col·laboració. Pots explicar una mica més aquest concepte?

Crec que els homes són còmplices en la lluita feminista, que es basa en la dignitat humana. El feminisme és universal: travessa els gèneres, les orientacions sexuals, les nacionalitats, les religions... I ara més que mai sento la necessitat de reivindicar aquesta paraula perquè hi ha més incomprensió que mai.

Per a tu, però, el feminisme islàmic no és feminisme...

No pot ser-ho. Pots dir que lluites per millorar els drets de les dones des d’una religió, però al meu parer no pots dir que ets feminista perquè en les religions no existeix la igualtat. El feminisme ha de ser, per naturalesa, laic.

La investigadora Sara al-Masri diu que el feminisme a les societats àrabs conservadores continua veient-se negativament perquè posa en joc l’“honor” de la família i la “decència” de les dones als seus sistemes morals. Hi estàs d’acord?

Sí. Són societats molt patriarcals i per a les religions musulmana i cristiana l’honor de les famílies rau entre les cuixes de les dones. Jo, per exemple, tinc l’honor de tota la família Haddad entre les meves cuixes i tot el que faig amb el meu cos té repercussions... És tan absurd! Falten dones que responguin: “Aneu-vos-en a l’infern!” Als països on no ens matarien per dir això, les dones no es rebel·len per covardia. Així mai no serem lliures...

M’agradaria que ens aturéssim un moment al Líban. Com ha marcat la teva identitat el fet de ser dona, àrab, d’origen cristià, però profundament atea en un país tan confessional?

Vaig descobrir que soc una mena de monstre quan el maig passat em vaig presentar a les eleccions. De fet, vaig guanyar i van impugnar la meva candidatura... Sempre he dit que hi ha un clixé segons el qual el Líban és un país obert i modern, però que si grates una mica pots descobrir que no és així. Quan em vaig presentar amb la plataforma ciutadana, em criticaven per coses increïbles, com ser atea o defensar els drets dels homosexuals... Quan molts periodistes m’entrevistaven, en lloc de parlar del meu programa polític em feien preguntes sobre el meu físic o la meva vida personal.

Aquesta misogínia en l’esfera política la trobem a molts països...

Segur! És terrible mirar el món polític i econòmic, des d’on s’haurien de canviar les coses, i veure’l encara tan masculinitzat... El Líban, a més, té l’hàndicap que segueix sent molt confessional: hi ha moltes religions i els líders religiosos volen el poder i utilitzen la por. Les noves generacions encara tenen aquesta visió confessional: “Jo soc cristiana”, “jo soc xiïta”, “jo soc sunnita”... Penso que l’estat hauria de ser laic, perquè la identitat provingués de la nacionalitat i no de la confessió. Ara mateix no hi ha sentiment de pertinença al Líban, tots proclamem pertinences estrangeres: els xiïtes envers l’Iran, els sunnites envers l’Aràbia Saudita i els cristians envers França, com si els francesos ens diguessin: “Sí, sí, veniu a viure a França, estimats...”

Qui et llegeixi descobrirà que la teva relació amb el Líban és complexa. Dius que no hi sents un vincle especial, però tanmateix hi continues vivint...

A vegades les desgràcies ens vinculen més que la resta de coses de la vida. Establim unes relacions més emocionals amb els fets, les persones i els llocs que ens han vist sofrir que no pas amb els espais on hem estat feliços. Jo he perdut tantes coses al Líban —tants dies, tantes oportunitats, tant esforç...—, que l’odio, però al mateix temps m’hi sento lligada. A més, hi vaig viure una guerra i això em va fer créixer unes ganes quixotesques de fer alguna cosa. No soc una Don Quixot típica, però soc una dona que combat.

Joumana, al teu camí de rebel·lió i llibertat, quin paper hi juga l’amor?

És imprescindible. Hi crec fermament. Quan he començat a compartir la meva vida, la meva visió, el meu temps i els meus somnis amb una altra persona he pogut sentir més el goig de viure. Ara tinc una relació amb un home i vivim junts sense casar-nos —m’he casat dues vegades i crec que ja és suficient!—, tot i que la nostra situació no es preveu a la llei del meu país i em podrien tancar a la presó... Per a la meva família també ha estat dramàtic. Però jo no faig concessions. No puc negociar.