“La poesia és una eina per estimar”

Joan Margarit

Retrat de Joan Margarit © Camilla de Maffei

Joan Margarit transita per la vellesa amb una obra completa publicada que creix a mesura que escriu nous poemes, o llibres com Per tenir casa cal guanyar la guerra, una mena de memòries que revelen els seus primers anys, els que marquen d’on sorgeix la seva poesia, abans mateix de l’escriptura, i com l’arquitectura i la vida es van anar arrapant a la seva vida. Des de Sant Just Desvern, on va anar a viure el 1975, la conversa ens porta també a la música, a la Barcelona d’ara i la d’abans, en un fil que es trena intentant reflectir la vida que batega a dins de les cases, a dins dels poemes.

Per a Joan Margarit (Sanaüja, 1938), la poesia neix de la vida, i per il·lustrar d’on sorgeixen els seus poemes ha escrit Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018), en què recorda les cases on ha viscut i els records associats dels anys que el van configurar com a poeta. Nascut a Sanaüja durant la Guerra Civil, els primers anys els va passar a Barcelona, Rubí, Figueres, Santa Coloma de Gramenet, Girona, un altre cop Barcelona i Santa Cruz de Tenerife, fins que va tornar a Barcelona per estudiar arquitectura. Va desenvolupar tota la vida professional com a arquitecte i catedràtic de Càlcul d’Estructures. Tot i que el seu nom va lligat a obres com el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, la remodelació de l’Estadi Olímpic Lluís Companys o la Sagrada Família, la seva poesia l’ha projectat públicament i també íntimament en l’interior dels seus milers de lectors. La seva obra està recollida a Tots els poemes (1975-2015), que inclou tots els seus llibres menys l’últim, Un hivern fascinant.

Els seus poemes neixen dels llocs on va viure abans d’escriure poesia...

És el que busco, i ja des de la infància. Per què faig uns poemes i no uns altres? És a dir, per què soc qui soc i no un altre? És una pregunta universal, que se la pot fer tothom. I per què Barcelona és una ciutat com és i no és una altra? També és una pregunta seriosa que s’ha de poder plantejar i que els catalans com a poble no ens fem prou. Barcelona és la capital de Catalunya, no de Macedònia, i és com és perquè els catalans som com som. El concepte de ser català fa dos segles era molt restrictiu, ara és molt més ampli. Ara és algú que viu fa un temps a Catalunya. Quant de temps? Això ja és una altra qüestió.

De fet, vostè va néixer a Sanaüja, a la Segarra, amb família d’allà, de l’Ebre i de Castellbisbal, i l’han arribat a citar com a poeta lleidatà i tot!

Sí, afortunadament aquestes coses ja no volen dir gaire res, ara mana la teva trajectòria vital.

Però el seu llenguatge és sobretot barceloní, de fet.

Sí, perquè malgrat que els primers anys de vida vaig voltar molt, m’he arrelat aquí. En un moment determinat, en castellà fins i tot tenia accent canari, però tal com va venir se’n va anar. Només vaig viure dos anys a les Canàries, i durant els cinc següents hi anava quan podia, perquè era un viatge amb vaixell que trigava sis dies mínim, i de vegades tretze, si anaves amb un mercant.

El seu primer contacte amb Barcelona va ser de ben petit, en una ciutat que no té res a veure amb l’actual...

Acabada la Guerra Civil, vaig viure a Sant Gervasi, al passatge de Sant Felip, encara me’n recordo, cap als tres, quatre, cinc anys. Són pocs records, però són de ferro. No té res a veure amb els jardins i les casetes de què parla amb tanta potència Mercè Rodoreda: ella parla d’una gent benestant que no hi era, on jo vaig viure.

Una paret amb quadres a casa del poeta Joan Margarit © Camilla de Maffei © Camilla de Maffei

La seva configuració va ser molt itinerant, justament.

Els deu primers anys de la meva vida no estic arrelat enlloc, em configuro “anar-hi anant”, que vol dir bàsicament soledat. Si canvies de lloc, quasi no vas a escola, i jo els primers deu anys hi vaig anar només dos cursos. L’altra realitat és que no tens amics. I si la teva mare a penes hi és, en tot depens de tu, pel que fa al coneixement. No és que et falti afecte, ni siguis desgraciat, en absolut, perquè un nano és desgraciat si li peguen o no li donen menjar. Si no tens un amic que tingui una bicicleta i et faci veure que tu no la tens...

Després ja no torna a Barcelona fins a l’època del Turó Park, dels deu als setze anys...

Era un Turó Park que tenia ell mateix uns quinze anys, que ja era bonic i frondós, encara no era el territori de gossos en què es va convertir. Que en el moment d’arribar la democràcia el Turó Park es converteixi en un territori de gossos, per a mi és com un símbol i tot.

De Barcelona el sorprèn molt que s’hagin menystingut els barris.

En el moment que Barcelona captura Sarrià i Gràcia, encara són llocs tranquils. El problema ve quan els nous barris es fan a tota velocitat i malament. Una cosa és capturar una vila petita, i una altra és que vingui una emigració i es construeixi un barri sobre la marxa; passa primer amb la immigració murciana i de la Catalunya interior, i després amb l’andalusa. Així sorgeixen el barri del Besòs, les barraques de Montjuïc, de Can Tunis, del Somorrostro. La mateixa Administració franquista veu que cal fer barris per als immigrants, però els fan malament.

Més endavant vostè hi va treballar...

Una de les activitats de les quals més content estic com a arquitecte és la gran quantitat d’edificis de barris que he salvat. Edificis que no tenien ni fonaments, on potser els baixants dels vàters, en comptes d’anar a la claveguera, acabaven en càmera morta, amb problemes d’olors i riscos per acumulació de gasos. S’havia de refonamentar, amb pocs calés, perquè després del franquisme no n’hi havia. Anaves a veure aquella gent, que com és lògic et consideraven un instrument del poder, del nou poder, i et miraven amb desconfiança. Tu els feies un fonament, però què en treien? Se’ls en fotia. I si havies de reforçar un pilar, per exemple, els molestaves durant un o dos mesos, amb formigó i ferro a dins de la cuina. Quan acabaves, pintaves el pilar, però els havies fet malbé mitja cuina, i no hi havia calés per pintar cuines. Després ja hi va haver calés fins i tot per portar-los a un hotel mentre ho feies.

També en deurien sortir poemes...

Sempre recordaré la primera vegada que ens van encarregar unes reformes al Besòs, on vaig fer un dels poemes que més estimo, “Recordar el Besòs”. Entro en un edifici d’aquests, sense fonaments, i trobo que no hi ha cap moble, les habitacions plenes de matalassos i, dins els matalassos, criatures i gossos barrejats. Tot sense portes. Arribo a la cuina i la trobo tota bruta, amb l’aigüera plena de verdet, i un xicot d’entre setze i divuit anys en una taulota, amb un pick-up d’aquests de drapaire, amb uns discos bruts, escoltant Bach. El poema està servit. Recordo també la vegada que vam anar a explicar les primeres reparacions al barri del Besòs a principis dels vuitanta. La directora de l’Institut Municipal de l’Habitatge, Mercè Sala; el regidor; el meu soci, Carles Buxadé, i jo. Era un local immens. Unes tres-centes persones. I recordo la primera frase que dic: “Vamos a establecer un refuerzo del edificio...”. I se sent una veu d’una dona: “¡Vas a reforzar a tu madre!”. No ho oblidaré mai. Aquella gent no creia que de l’Administració els pogués venir res. No és com ara, que pensem que ha de venir tot. Per a mi, allò va ser un acte d’amor, perquè des del punt de vista dels arquitectes, que ens agrada fer edificis macos, allò no tenia cap encant; els edificis ja estaven fets, només els havies de salvar, i ho havies de fer en l’obscuritat, allà on no es veu. En vaig fer molts, perquè era un acte d’amor.

Però la seva relació amb Barcelona és complexa. Un poema titulat precisament “Barcelona” acaba: “Desolada ciutat que fas de puta”.

Tinc una relació equívoca amb Barcelona. Que me l’estimo n’és una prova el meu poema “Retorn de vacances”, en què qui parla torna amb vaixell de Mallorca i arriba a Montjuïc. Jo, al cementiri de Montjuïc, hi tinc dues filles. Una ciutat en què a la principal muntanya hi tinc enterrades dues filles... no pot ser una ciutat que no m’estimi, encara que me n’hagi anat a viure fora. No gaire lluny [des del 1975 viu a Sant Just Desvern]. Ara ja és una qüestió d’alcaldes que no volen cedir poder, perquè el més lògic seria que tot el nucli metropolità fos un sol municipi... Com totes les relacions, és d’amor-odi.

Mentre estudiava, va deixar la carrera per intentar ser només un home de lletres. Fins que hi va tornar...

La poesia, com tot, com la prosa, la mecànica o la física, necessita una vida. Quina vida? No qualsevol. Totes les vides poden interferir més o menys. Si vols dedicar-te a viatjar pel món, la vida d’oficinista no t’anirà bé. Si he de fer poesia, he de buscar que no hi hagi interferències. I així vaig buscar de l’arquitectura la part que m’ajudaria més en la poesia. Anant a l’extrem: si m’hagués dedicat a la decoració, la poesia m’hauria dit prou... La poesia no és la vida, i en això s’equivoquen els romàntics. S’ha d’anar amb cura amb els artistes, perquè poden ser uns grans artistes molt joves, però això no vol dir que t’hagis de deixar portar per ells. A Keats tampoc li has de preguntar als seus vint-i-tres anys si la vida i la poesia són el mateix.

I va tornar a l’arquitectura.

Sí, i he treballat molt i amb ganes. El meu soci i jo vam portar els primers ordinadors grossos a Barcelona, cap al 1966, a l’Escola d’Arquitectura, pagat pel Col·legi d’Arquitectes, perquè l’Administració no tenia calés... Eren unes màquines que calculaven el que ara pot fer un telèfon. I eren grans com tres pianos de cua. Aquell mateix ordinador, l’IBM 1620, el vaig veure al museu de la Universitat de Boston, i em vaig emocionar molt. Aquí ja no l’he vist més, segurament el van llençar. Els catalans som una gent molt enamorada de nosaltres mateixos, amb un cert sentit estètic de nosaltres mateixos, o del món, allò que ens deia Unamuno: “Levantinos, os pierde la estética”, i que fa que de tots els cafès modernistes de Barcelona només quedi una mica del Cafè de l’Òpera, i perquè té una propietària curiosa. On són l’Oro del Rin, el Vienés, el Glaciar...? On és tot això? A totes les altres ciutats europees cultes, París o Venècia, d’això n’han tret partit i fins i tot diners. Aquí els grans cafès modernistes se n’han anat a fer punyetes, amb catalans que han dit: “Jo soc molt viu”. Però de viu, res.

Les riuades de Rubí del 1962 van ser determinants per a vostè.

La irresponsabilitat de deixar edificar a les lleres dels rius. El riu no va haver d’anar a buscar els morts a fora, els va trobar a casa. Això em va fer anar cap a la relació entre arquitectura i seguretat. Si te’n vas a la poesia, és un caramel, és la relació de seguretat de la vida mateixa.

Però també la fa incòmoda, posa la realitat al davant.

Tracta el tema. He tractat el mateix a les cases que a la poesia. La meva feina dins de l’arquitectura és la seguretat de l’edifici: fer front al vent, als sismes, tot el que pot fer mal a l’edifici. La poesia ve a ser la seguretat dins de la vida: fer front al patiment, al risc emocional... El que m’ha donat la poesia que no esperava és anar pel lloc més impensat, posem Madrid, i que de sobte et pari un senyor, et digui que no et vol molestar, però que moltes gràcies perquè els teus poemes en un determinat moment li van salvar la vida. No hi ha res comparable, és per això que escric. La frase “estimeu-vos els uns als altres”, com es duu a terme? Jo sé com estimar la meva dona, els meus fills i para de comptar, la vida em porta a quedar-me aquí i ignorar la resta. Però la poesia és una eina per estimar. Aquests poetes que diuen: “Jo escric per a mi mateix”. Quina salvatjada, no hi ha res més avorrit que llegir-te a tu mateix. Un s’ha de llegir a si mateix mentre treballa, perquè no té més remei, però un cop acabat el poema ja n’hi ha prou. Jo llegeixo Rilke, per salvar-me...

Diversos retrats de Joan Margarit mentre parla © Camilla de Maffei © Camilla de Maffei

També hi ha l’espectacle del recital poètic.

Això m’ho va fer veure Rilke i primer no m’ho vaig creure, però després vaig veure que tenia raó: la poesia és la paraula parlada. Els poemes s’han d’escoltar. Recomano que la poesia es llegeixi dient-la en veu alta.

Tant en la poesia com en la música hi ha el contrast entre la posada en escena, en comunió amb un públic, i l’escolta d’un disc o la lectura en privat...

Fins i tot el públic pot resultar contraproduent. Si has escoltat música en petit comitè, si has viscut un petit concert amb cinc o sis persones més... quan has palpat una cosa així no la canvies. El gran auditori, amb una entrada caríssima i uns intèrprets sublims, et pot fer mal. La música no és només Grigori Sokolov, encara que me l’estimo molt. Per què no hi pot haver una petita imperfecció, dins la normalitat?

La solemnitat de la partitura és una cosa relativament recent...

Sí, però ara la solemnitat de la clàssica ha passat al jazz, i la prova és que en un cert moment hauria estat absurd escoltar jazz al Palau de la Música. Recordo haver anat a la Sala Europa de Lleida, quan existia, a veure alguns jazzmen que més tard tocaven al Palau. Me n’anava a escoltar-los a Lleida i tornava a Barcelona, perquè tenia més autenticitat.

La gent separa la música per gèneres, però no la poesia.

La poesia demana uns recursos molt més limitats. La música és fer un so i que tu hi paris atenció, i això val per “Mi caravana” i per Mahler. En canvi, la poesia és una persona que busca una cosa dins seu. I primer he de ser conscient que hi ha moltes coses que ni tan sols m’interessen a mi, i n’he de trobar una que pugui compartir amb tots els altres, que sigui a tot arreu. Això no és encara lingüístic, és una intuïció. Ho he d’agafar i començar-ho a treballar amb paraules, que és l’eina que tinc. I llavors potser em trobo aquell senyor que em dona les gràcies. Però si l’he espifiada, no me’l trobaré. Però tampoc no aniré a la presó...

Això ja no ho pot assegurar, que no anirà a la presó...

Té raó. Deixem-ho córrer. Això em dona molta llibertat per buscar, però a l’hora d’enviar-ho només hi ha la paraula, i no pot ser qualsevol paraula. Les combinacions són infinites, i a la música pots posar-les totes. A la poesia, un avantguardista et dirà que també les hi pots posar totes. Mentida.

No li agrada l’abstracció...

Busca que et consoli de la mort d’una filla una pintura abstracta! No, perquè no és en el territori del teu sofriment. És en un altre territori, de la teva imaginació, de moltes coses, però no hi té res a veure.

Però l’abstracte pot tenir molta potència estètica!

Potència estètica, sí, però de què serveix? Pot ser un símbol, però jo busco un consol, i sé què és: sé que abans em feia mal i ara no em fa mal, o me’n fa menys. I prou històries. I per a tota la resta has d’anar emprant altres coses que són molt dignes, però que són a un altre lloc. No hi tinc res en contra, però si el dia que es va morir la meva filla em poses un Tàpies al davant... En canvi, un Cézanne sí. I que consti que hi ha gent que valora molt aquest territori, no hi tinc res en contra. El consol davant la solitud i la indigència humana davant del món és un tema molt concret, i el toquen totes les arts.

Però l’avantguarda és un concepte molt ampli.

En poesia té un sentit molt clar. Hi ha un tipus de lector que vol que li muntis una mena de contenidor en què hi posis el mínim possible, perquè ell vol posar el que té. A mi no m’interessa. El lector és el centre de l’avantguarda poètica. Existeix perquè hi ha un lector que diu: “El poema, deixi-me’l buit, deixi l’estructura del poema, que ja l’ompliré jo”. Jo vull que el poema me’l donin del començament al final. Jo ja sé que un bon poema té infinites lectures, i no m’hi he d’amoïnar. És com un Van Gogh, un Rembrandt, una bona novel·la, que la pots llegir als vint anys, als trenta, als quaranta, i sempre és la mateixa novel·la però no et diu el mateix.

En tot cas, la poesia, la cultura, també és una eina per a la vida.

Sí, i a la vellesa es nota molt. L’allargament de la vida ha produït un fenomen curiós, i és que a molta gent l’ha agafat d’improvís i s’ha trobat que li queden trenta anys de vida de vell, dels seixanta als noranta, sense feina ni res, i no s’havien preparat. Però t’has de preparar. Ara la societat és plena de “vells idiotes”, que en dic, però no vull dir que siguin ximples. És un drama per a molta gent. I per preparar-te, només hi ha la cultura.

Retrat de Joan Margarit © Camilla de Maffei © Camilla de Maffei

Vostè ja fa anys que diu que escriu llibres de senectut, i en porta uns quants. Cada nou llibre sembla que sigui l’últim, i no s’atura...

Em van segar l’entrada. Vaig començar a escriure als divuit anys, però el primer llibre a la meva obra completa és de quan en tinc quaranta!

I què va fer, entremig?

No vaig parar, no, la vaig cagar. Perquè vaig ignorar una cosa en què no hi havia bibliografia, i és que un ha d’escriure en la llengua materna. Prosa potser no, però un poema sí. No hi ha grans poetes que no ho siguin en la llengua materna. No hi ha material per informar-te’n. No passa enlloc, als catalans i poc més. Gent que tingui llengua però no un estat i alhora que aquesta llengua tingui una cultura de nivell... No en conec cap més.

Però bé va publicar llibres en castellà, que van tenir lectors i editors que el valoraven...

Sí, però s’equivocaven. El dia que Miquel Martí i Pol m’ho va fer veure... ja feia vint anys que escrivia. I quan vaig començar en català encara vaig tenir un altre període terrible, que és l’entusiasme d’haver-ho descobert. I fins que no em vaig assentar va passar temps. La vida és això.

I fa temps que comença els poemes en català i els tradueix simultàniament al castellà.

Si alguna cosa s’assembla a la llengua materna sense ser-ho, però quasi, és que vingui Franco i a partir dels quatre anys no et deixi parlar en català. Niño, habla en cristiano. La llengua castellana és l’únic bo que em va donar Franco, i no ho penso tornar pas, per molt independentista que sigui. Més endavant vaig veure que la primera embranzida havia de ser en català, però després ja podia escriure el poema en les dues llengües.

Hi ha comunicació entre la gent de la poesia en català i en castellà?

No, són dos mons diferents. Fa molts anys que ens haurien hagut d’avisar que no anàvem per bon camí. Els d’aquí i els d’allà. Vaig viure al principi de la democràcia una època d’or, que fèiem reunions i congressos, a Sitges, Àvila... Més tard, a la Universitat de Lleida, Pere Rovira va muntar uns encontres anuals en què ens vam conèixer molts que ara som amics: Carlos Marzal, Vicente Gallego, Antonio Jiménez Millán, Luis García Montero... Ens vam conèixer i després vam anar a Granada, Almeria... Jo he recitat més als instituts d’Andalusia que no als de Barcelona. Als instituts de Sant Just no hi he recitat mai, ningú m’ha cridat.

I té gaire relació amb les noves fornades de poetes?

No tinc temps d’estar al dia. Tinc una vida, i una vida de poeta de la qual em queda molt poc. Si ja em cansa veure el telenotícies... Necessito temps per dormir, per descansar, per mirar el pati, per recordar... Totes aquestes coses són molt més importants que fer un recital al Palau de la Música.

A més, com que està jubilat, tampoc no li podrien pagar, oi?

És el país on vivim. Com a arquitecte que encara soc, tu em pots encarregar un gratacel de cinquanta o cent pisos i fer-me milionari, i Hisenda no dirà res de la meva pensió de catedràtic de l’Escola d’Arquitectura. En canvi, si m’enxampen fent recitals i havent cobrat més del salari mínim interprofessional, em treuen la pensió. El càstig. Quin país! Vivim en una societat que té la cultura com a luxe.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Joan Margarit. Per tenir casa cal guanyar la guerra. Proa, 2018Per tenir casa cal guanyar la guerraProa, 2018
  • Llibre: Joan Margarit. Tots els poeme (1975-2015). La Butxaca, 2018Tots els poemes (1975-2015)La Butxaca, 2018 (última edició actualitzada)