L’espiritualitat combativa de Josep Maria Esquirol

Il·lustració. © Sandra Rilova

La filosofia de la proximitat de Josep Maria Esquirol parteix de la descripció de les experiències constitutives de la situació humana i ens dona una visió antropològica de l’humà, concreta i comprensiva. Aquesta filosofia busca de manera molt clara el veïnatge del pensament espiritual o, més ben dit, de l’actitud espiritual.

Las experiencias espiritualmente más hondas no provienen de meditaciones intelectuales profundas, sino de la visión privilegiada de algo concreto.

Nicolás Gómez Dávila

Introducció a la filosofia de la proximitat

1. La filosofia de la proximitat de Josep Maria Esquirol incideix de manera recurrent en el tema dels inicis. L’inici absolut, ens dirà en el seu darrer assaig, és el fet que millor explicaria el naixement de cadascun dels nens i nenes que arriben al món. Un esdeveniment singular i extraordinari que, precisament pel fet de ser inici absolut, anul·la qualsevol possibilitat d’explicació prèvia. “Sense explicació, sense fonament, sense cap raó que en doni compte” (Humà, més humà, Quaderns Crema, p. 33). Ens diu, doncs, que l’esdeveniment concret del naixement porta inscrit de manera plena el seu propi significat, i que la filosofia que ens en vulgui parlar caldrà que sigui discreta i atenta, que exerceixi amb més cura l’observació que l’explicació, que parli poc, però que parli bé, amb respecte. I, amb tot, és una filosofia que parla precisament “d’allò de què gairebé no es pot parlar”, modificant molt lleugerament però de manera significativa la cèlebre proposició wittgensteiniana. Parla de les coses concretes.

Aquest plantejament filosòfic ha estat continuat al llarg de tot el recorregut de la filosofia de la proximitat. Podríem dir que la seva fecunditat creativa ha consistit en un exercici rigorós de contenció, d’una gran austeritat. Ha sostingut la seva reflexió sobre un punt fix i ha acomplert aquesta tasca d’aprofundiment i de clarificació que ens ha anat arribant en cada un dels seus darrers llibres. Sobre aquest punt fix s’ha dut a terme aquest recorregut llarg i fructífer. I és per això que ara som nosaltres qui prendrem la filosofia de Josep Maria Esquirol com a inici, com a passera per accedir a territoris que li són fronterers.

Podem parlar pròpiament d’espiritualitat des de la filosofia de la proximitat? En tant que descripció de les experiències constitutives de la situació humana, és una filosofia que duu a terme un treball de base, podríem dir, i ens dona una visió antropològica de l’humà, concreta i comprensiva alhora, que té unes implicacions indiscutibles en les seves dimensions més fonamentals. I, de fet, ens trobem que el seu camí busca de manera molt clara el veïnatge del pensament espiritual o, més ben dit, de l’actitud espiritual (i també de l’expressió poètica, del cant) per aproximar-se al lloc on l’essència de la vida humana és més clara i fonda.

Pa i cant per viure

2. “Es necessita poc, per viure. Pa i cant”. Aquest és el pòrtic a través del qual entrem dins Humà, més humà, un lema que no hem d’oblidar perquè ens porta al centre mateix del seu pensament. Fixem-nos, pa i cant són dues coses fins a un cert punt contraposades: la materialitat bàsica del pa, el component més bàsic dels nostres àpats, enfront del cant, creació musical i poètica de l’esperit. Però cal que vegem la seva concordança si volem entrar de manera adequada a la filosofia de la proximitat. Només restant a prop del senzill i més bàsic no perdrem el contacte amb un fons de realitat que ja és, pròpiament, l’espai espiritual: “Des de Lastènia, deixeble de Plató, fins a Margarita, germana de la caritat, aquell que fa que el pensar transformi la seva vida és una persona espiritual, sense ostentació. Algú que es lleva al matí, fa la feina, té cura de la seva gent, es distreu... Però gairebé en tot això es nota un aire diferent, s’entreveu quelcom d’especial, rar” (Humà, més humà, p. 16).

És això, la humilitat com a punt de partida. I Francesc d’Assís com el seu mestre indiscutible, per la seva disposició a la dolcesa, per la seva disposició al servei. A peu pla i al costat dels altres és l’únic lloc possible lluny de qualsevol tipus de violència. Perquè es tracta justament d’això, de no fer mal; es tracta, just al contrari, de cuidar, de ser metges de nosaltres mateixos i dels altres. Aquest és l’argument principal. No és gens estrany que Josep Maria Esquirol tingui afecció per aquesta professió i pels seus oficiants. Per exemple, per al doctor Rieux, el metge de La pesta d’Albert Camus. Rieux dona aquesta rèplica definitiva al pare jesuïta Paneloux, amb qui manté una polèmica que, aquest últim, volia teològica; diu Rieux: “Nosaltres treballem plegats per alguna cosa que ens uneix més enllà de les blasfèmies i de les pregàries. Només això és important”.

I què seria l’important? No cedir davant les forces i amenaces que malmeten la vida. Diguem: la lluita necessària contra pestes i pandèmies, contra la comoditat i contra el fatalisme, contra la confusió i el desgast… Per contra, mantenir, guardar, generar més sentit, curar. D’aquí la importància que pren la resistència davant la finitud i la mort inevitables, però també la resistència davant d’aquelles desorientacions i degeneracions que provoquem nosaltres mateixos (l’excessiva abstracció, la desconnexió, la banalització, la despersonalització...). Mantenir obert i desbrossat el camí que ens mena a l’experiència, a la proximitat de les coses i dels altres. No parem de parlar del mateix, de procurar-nos una bona orientació. És per això que l’expressió de l’espiritualitat més fonda és cant, però també és pa; sobretot, pa compartit: “Tal vegada la millor lliçó que un filòsof pot aprendre del franciscanisme és arribar a ser, més enllà de tota altivesa, un filòsof menor enmig dels germans menors” (Humà, més humà, p. 126). La filosofia més radical, una filosofia menor, punt de trobada entre pa i cant.

Il·lustració. © Sandra Rilova © Sandra Rilova

Ser i fer al costat de la ferida

3. Perquè la humanitat se sosté precàriament i és vulnerable. Aquesta és la certesa primera, ens diu Josep Maria Esquirol, i el punt de partida de qualsevol comprensió que pretenguem sobre l’humà. A contracorrent d’una concepció d’una humanitat activa i poderosa d’arrel moderna, però també contra una certa visió postmoderna que ha decretat la mort de l’humanisme i del mateix humà. La filosofia de la proximitat es fa resistent en un humanisme que podríem qualificar de concret. Situa en el centre mateix de la realitat l’algú, la persona concreta amb nom propi. Des de cap concepció filosòfica o científica podrem menysprear o dissoldre aquest punt de partida i d’arribada, aquest algú amb nom: l’Anna, el Joan… Sí, la concreció i la singularitat de la persona són el punt de referència bàsic d’aquest pensament.

Parlem, doncs, d’aquest algú singular i vulnerable que és l’humà. Això vol dir que és una concreció oberta perquè partim de la seva passivitat, de la seva capacitat de ser afectada, de ser ferida. D’una prodigiosa capacitat d’afectació oberta als altres, però també a realitats que ens depassen i ens situen: el misteri de la vida que som, la mort que ens sotraga, el món que és la nostra realitat immesurable, l’alteritat —el tu— a qui no puc deixar d’adreçar-me. Aquests són els components de la nostra ànima, i la nostra ànima mateixa, se’ns diu. I això som, aquesta misteriosa configuració, impossible de reduir per la sola raó, d’algú amb nom propi i d’infinit.

I la filosofia de la proximitat, tot seguit i sense floritures, es dirigeix immediatament a l’acció, que és el que compta, es vol subratllar. 

Es tracta de situar-se, d’ajudar a pensar sense ocupar excessivament el pensament, fins i tot d’enretirar-se per deixar passar una mica de llum i de silenci atent per respondre de manera adequada. I l’acció sempre té caràcter de resposta, és fer-se càrrec d’allò que ens arriba dels altres. Si d’aquesta afectació Josep Maria Esquirol en diu ferida és per donar compte de la fondària de l’afectació com, per exemple, fereix l’amor; “de tal manera que viure és, en el millor dels casos, ser a la vora d’aquesta ferida i fer a partir de la seva vibració”.

Ajuntar per crear sentit

4. L’acció és juntura. De fet, la qüestió més important del pensament i de l’espiritualitat és l’ajuntar. El logos ens remet al treball del pensament i del llenguatge que relaciona i lliga; la religió, religatio, és relligament. Com si ja en l’origen patíssim alguna mena de tall dolorós que calgués anar tancant, tot i saber que no es podrà tancar mai del tot. La juntura filosòfica és cura i respecte per cada cosa concreta, és articulació sense confusió, és empara i cerca de sentit (orientació). És no deixar-se seduir per cap comprensió plana i homogènia de les coses (tan habitual avui), ni caure en l’opció contrària, interpretar la realitat com un conjunt d’antítesis radicalitzades sense possibilitat de relació (també tan habitual avui). La juntura és un moviment de creació de sentit a partir de l’articulació de sentit que no deixa de reconèixer la diferència entre les coses; en l’ajuntament mateix rau el sentit.

I és per això que la filosofia de la proximitat és una filosofia dels entremigs, dels límits. Juntura entre el concret i el concret, entre persona i persona, i entre l’humà i els seus infinits. És a dir, el límit no pas com aquell punt on una cosa acaba, sinó com a punt de trobada i d’inici. De nou, inici, perquè la feina és inacabable, atesa la nostra situació d’intempèrie i les nombroses adversitats del voltant. Tanta és la dificultat i tanta la feina pendent que se’ns presenta que cal comptar amb la paciència de l’espera, és a dir, amb l’esperança, amb el misteri d’un nou inici on noves juntures puguin crear nou sentit: “Més món, més vida, més sentit”.

Perquè es tracta d’una espiritualitat combativa que treu forces del més pròxim i que treu forces de la infinitud que misteriosament ens constitueix. Som aquesta juntura entre nom propi i aquesta obertura que ens diu que res no és definitiu ni acabat. La conspiració del desert, en diu Josep Maria Esquirol, dels qui, amb mirada atenta, s’adonen de la situació i poden dir, amb el doctor Rieux: “Nosaltres treballem plegats per alguna cosa que ens uneix més enllà de les blasfèmies i de les pregàries”. Treball menor: una mica de pa, una mica de cant.

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis