Maria-Mercè Marçal en present continu

Al cap de vint anys de la seva mort, l’obra de la poeta i narradora “tres voltes rebel”, segons les seves pròpies paraules, coneix una vitalitat renovada en l’aire polític i cultural dels temps.

Al cap de vint anys de cloure’s, massa jove, l’obra de Maria-Mercè Marçal (1952-1998) és viva i coneix una nova etapa, penetrant. En aquestes dues dècades s’han publicat més materials d’un llegat que toca les fibres sensibles i agudes d’un present continu. El cos, la identitat sexual i la llibertat creativa. L’art de les dones i la seva invisibilitat sistemàtica, però també la continuïtat i l’energia. La maternitat contemporània, d’una consciència renovada i distinta de la de les generacions anteriors al feminisme clàssic. L’amor i les normes que acatem o no en aquest terreny complex. Una obra que té com a eix imaginatiu i de creació la fortalesa i les traves d’una llengua oprimida en paral·lel amb les dificultats de les dones en la vida cultural i política. La resistència a la misogínia, en definitiva, com a clau de volta d’una veritable transformació social i com a eina de creació, la revolta com a instrument creatiu. En aquest any del 8M valent i de vida catalana intensíssima, Marçal ressona.

Radical en l’art i en la vida, en la manera d’entendre l’estar en el món i com actuar-hi, com treballar i a quin preu. Aquella escriptora “tres voltes rebel”, segons la seva coneguda divisa de joventut, ha deixat una obra intensa i sòlida. Torna a sonar l’ensenya entusiasta: “A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i de nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Una divisa que en els últims anys es mirava com si no fos seva; de vegades amb l’orgull de la poesia que deixa de tenir autoria i esdevé poesia popular; d’altres vegades, amb l’estranyesa que projecten els anys sobre el fervor antic i les esperances. El que no va canviar mai en Marçal és la mirada de dona: ella es presentava sobretot com a dona que escriu.

Les abolicions i els silencis de la història de les dones

Va viure quaranta-cinc anys de creació sòlida. La seva poesia, reunida ja el 1989, porta el títol polivalent de Llengua abolida, una expressió que recull de forma precisa unes preocupacions i inquietuds culturals, estètiques i polítiques que es poden formular dient que Marçal és una poeta que s’interroga sobre les abolicions i els silencis amb què es construeix la història de les dones, la personal i la col·lectiva, i com la creació ho reflecteix. La seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien, del 1994, és una indagació extrema i bellament escrita sobre aquestes mateixes abolicions i aquests mateixos silencis en la història literària, una polifonia, una exploració tenaç i valenta que il·lumina el món de la poeta lèsbica Renée Vivien, que va viure entre 1877 i 1909, entre Londres i París, i que també il·lumina el món de Maria-Mercè Marçal, que va viure entre 1952 i 1998, quasi sempre a Barcelona.

En aquests vint anys des de la seva mort han aparegut textos inèdits i s’han publicat els assaigs de crítica cultural i una documentada biografia. La poesia marçaliana viu entre les poetes contemporànies, que sovint la reciten: Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal, Míriam Cano, Maria Cabrera i Maria Sevilla la diuen i la viuen. Tenim la seva obra més ben editada i recuperada. Llengua abolida reuneix ara la poesia completa feta entre 1973 i 1998, és a dir, inclou també el poemari pòstum Raó del cos. Els escrits crítics de literatura, cultura i feminisme estan aplegats a Sota el signe del drac. Alguns altres textos estan reunits als volums col·lectius de Cartografies del desig, recull de conferències del Comitè d’Escriptores del Pen Club. Maria-Mercè Marçal. Una vida, la biografia llargament investigada per Lluïsa Julià, és una bona guia de la personalitat i de l’obra literària, com també de la intervenció política de Marçal en l’independentisme d’esquerres. El dietari pòstum El senyal de la pèrdua recull els escrits inèdits dels anys de malaltia. Hi ha un disc enregistrat de catorze poemes per altres tants músics i intèrprets, i s’ha fet un film, Ferida arrel, coordinat per Fran Ruvira, de curts de vint-i-dues cineastes. La Fundació que porta el seu nom (http://fmmm.cat) té la seu ara a la Biblioteca de Catalunya i organitza de manera bianual unes jornades ben interessants.

En suma, tenim ara més a l’abast la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent en cada obra que publicava, cada conferència que donava, cada escrit crític. Marçal va ser una veu escoltada en un moment significat de la nostra història recent, la transició i els anys vuitanta, quan el feminisme es va apropiar de la seva poètica. Va ser també significativa en el terreny del nacionalisme i l’independentisme d’esquerres en aquells mateixos anys. Quan va publicar la novel·la, l’obra va donar més visibilitat al lesbianisme. Aquests mateixos elements, dits així, tots seguits, indiquen fins a quin punt seria escoltada la seva veu avui si encara hi fos: feminisme - independentisme d’esquerres - raons de gènere i de preferències sexuals. Indagacions i obres creatives sobre la identitat que avui són vives.

Criada a Ivars d’Urgell, va estudiar primer a Lleida amb una beca. Corrien els anys d’alegria econòmica que van seguir a la postguerra i a l’inici de la Guerra Freda i que, en el cas del franquisme, eren alimentats, a més, per l’incipient turisme i les divises de l’emigració. Anar a la universitat es va fer possible fins i tot per a les noies de pagès. Va anar després a Barcelona, a estudiar llengües clàssiques, una decisió que li va donar exigència lingüística i que amb el temps li seria puntal i referència quan, ja en la maduresa, estudia a fons els mites de la feminitat i la seva exclusió de la història cultural.

Franco mor el novembre de 1975 i, l’any següent, Maria-Mercè Marçal guanya el Carles Riba amb Cau de llunes. A partir d’aleshores serà una presència real, una dona que es feia escoltar, prenyada de sentit. Formava part del Grup del Mall, editora de poesia i espai de revitalització cultural on es van donar a conèixer molts poetes joves. També políticament era activa, ho va ser sempre, encara que deixés de militar en els rengles de l’independentisme i del nacionalisme d’esquerra quan, amb els anys, es va decidir per actuar només des d’estructures culturals i en relació amb la cultura de les dones, contra el seu oblit i la seva invisibilització sistemàtica.

Cultures en estat permanent d’autovindicació

La “situació lingüística” la va amoïnar fins al final. Em dolia veure-la patir per un debat que, al meu entendre, està plantejat gairebé sempre de forma farisaica, sense veritables ganes de fer bé les coses. Fins que vaig entendre que les seves enrabiades lingüístiques eren, a més d’un exercici constant d’anàlisi per part d’una intel·ligència sempre activa, la manera de protestar per la malaltia. No n’hi havia prou de lluitar contra tota mena d’intemperàncies editorials i culturals per fer la feina que havia de fer, escriure. Ni continuar en l’ensenyament encara que li tragués tant de temps per escriure. Va suportar el càncer amb enteresa i va lluitar fins al final. La seva ràbia només la deixava anar quan llegia el diari i tot sovint era a causa de la tal “situació lingüística”. “Si me’n surto” –deia–, “em faré eslovena”. Volia dir que no podia suportar que una cultura hagués d’existir un cop i un altre sempre en procés d’autoafirmació, de protesta, de vindicació. Una mica com passa amb la cultura de les dones, en un persistent estat d’autovindicació que impedeix sovint a les seves millors conreadores avançar en l’obra pròpia. No va ser el seu cas. Maria-Mercè Marçal és en aquest sentit remarcable pel temps que va dedicar a rescatar i pensar l’obra d’escriptores del passat, dedicació que va dotar la seva pròpia obra d’una coherència extraordinàriament rica i polivalent.

Les poetes la busquen ara com a interlocutora. S’hi retroben sobretot en els dos últims poemaris, Desglaç Raó del cos, també en els poemes sobre la maternitat. És la Marçal més fonda. El poema “Triar”, que la poeta dedica a la filla per dir-li que ella, la mare, ha triat tenir-la, és un dels que em cita Blanca Llum Vidal, que s’empara també en la condició política de tota la poesia marçaliana, “poesia compromesa amb la llibertat i amb la humanitat; poesia política des del cos i des de les pròpies experiències de vulnerabilitat, d’exclusió i de valentia”, m’escriu. Maria Sevilla està centrada en la novel·la sobre Renée Vivien i serà un gust llegir-la quan arribi el moment, és una novel·la encara poc estudiada. Maria Cabrera, Mireia Calafell i Míriam Cano també la segueixen. I els poetes, pregunto? Sembla que la llegeixen menys. No així els lectors comuns, que no són tots dones. Marçal va curar amb generositat l’expressió amorosa, els adjectius i les imatges, de manera que puguin ser dits per dones i per homes. Les sextines més eròtiques poden ser dites per tots i cadascun dels gèneres. Els seus poemes d’amor són d’una intensitat poderosa que es perllonga en un gènere universal i múltiple, polièdric.

Enguany faria els seixanta-sis anys i estaria molt bé debatre amb ella el present. S’enrabiaria sovint i hi posaria molt d’humor. L’humor que també conrea, irònica, en tants dels seus versos i escrits.

Publicacions recomanades
Poesia
Cau de llunes, 1977. Premi Carles Riba 1976
Bruixa de dol, 1979
Sal oberta, 1982
Terra de mai, El Cingle, 1982
La germana, l’estrangera 1985
Desglaç, 1997
Raó del cos, 2000

Narrativa
La passió segons Renée Vivien, 1994. Premi Carlemany 1994
Uf, quin dissabte, rateta Arbequina! 2012

Reculls i antologies
Llengua abolida. Poesia completa, 1989
Contraban de llum. Antologia poètica, 2010