Paisatge borrós. L’estira-i-arronsa de la dispersió
- Dossier
- abr. 24
- 13 mins
Malgrat la seva història de ciutats compactes, Europa ha evolucionat fins a convertir-se en un continent de paisatges urbans en dispersió, mosaics complexos caracteritzats per una varietat d’usos incongruents del sòl. La divisió ordenada entre ciutat, suburbi i camp esdevé cada cop menys significativa. En canvi, apareixen “paisatges desdibuixats”, fruit de tota mena d’estirades urbanes i arronsades rurals.
Fa trenta anys, a l’assaig “Whatever Happened to Urbanism?” (1994), Rem Koolhaas va definir la dispersió —sense fer servir explícitament aquest terme— com un símptoma i una causa de la ineficàcia de l’urbanisme, del qual va proclamar-ne la fi justament quan els urbanistes intentaven rescatar la seva disciplina tornant a la urbanitat de la ciutat europea tradicional: “Per als urbanistes, el redescobriment tardà de les virtuts de la ciutat clàssica quan ja era definitivament impossible podria haver estat el punt de no retorn, el moment fatal de la desconnexió, la desqualificació. Ara són especialistes en el dolor fantasma: metges que discuteixen les complexitats mèdiques d’un membre amputat”.[1]
Sobre el mateix tema, a S, M, L, XL, Koolhaas va pintar, amb grans traços, un quadre desolador que representava “un món sense urbanisme, només arquitectura, cada cop més arquitectura… En els moments més permissius ens hem rendit a l’estètica del caos, del ‘nostre’ caos… Si hi ha d’haver un ‘nou urbanisme’, no es basarà en la doble fantasia de l’ordre i l’omnipotència; serà l’escenificació de les incerteses”.[2]
En retrospectiva, tant el moment que va narrar Koolhaas com la seva descripció es poden veure com a indicis d’un triple canvi: un canvi d’atenció, del centre de la ciutat a la perifèria; un canvi de la confiança en la possibilitat d’aplicar les lliçons apreses de la ciutat europea tradicional a la resignació indiferent a un urbanisme “qualsevol”, que implica reconèixer que el disseny urbà és incapaç de “resoldre” res fora del context de la ciutat tradicional, i un canvi des del disseny urbà compromès a les observacions urbanes desapassionades.
Mentre que la ciutat europea tradicional ha servit d’inspiració per a projectes postmoderns, tant construïts com per construir —des de la mostra Roma Interrotta de l’any 1978 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, passant per The International Building Exhibition 1987 (IBA) a Berlín—, els paisatges desdibuixats en dispersió no han estat capaços d’inspirar esforços similars. No han generat cap proposta de disseny específica, només perspectives, des del no-lloc de Marc Augé (1992) fins al terrain vague d’Ignasi de Solà-Morales (1995), des de la città di latta de Paolo Desideri (1995) fins als paisatges híbrids de Mirko Zardini (1996), i des del Zwischenstadt de Thomas Sieverts (1997) fins a l’Annähernd perfekte Peripherie de Mario Campi, Franz Bucher i, novament, Zardini (2001).
Tots aquests eren conceptes teòrics adreçats a entendre millor, en paraules de Zardini, “el vast territori urbanitzat” que “anomenem perifèria, ciutat difosa, afores, suburbi…”.[3] En cap s’hi proposa la dispersió com una plantilla de disseny exemplar, i sembla que hi ha poques esperances que es pugui incloure o canalitzar en un format més desitjable.
Dispersió agrícola
Aquestes noves maneres de veure (i etiquetar) la dispersió marquen un moment cultural a finals del segle passat, però ni el fenomen ni l’atenció que se li va parar eren totalment nous. Un exemple d’això és l’article escrit per l’arquitecte i planificador germanobritànic Gerhard Rosenberg el 1952 per a la publicació The Town Planning Review. L’obra de Rosenberg “The Pattern of a ‘civilized’ Countryside” tracta de la transformació del món rural anglès. L’ús del terme dispersió en aquesta peça implica que els lectors de la revista devien estar força familiaritzats amb el fenomen: “No hi ha cap dubte que els pobles de les terres baixes són bells i vitals, ni tampoc que el creixement lineal va ser, en molts casos, letal tant socialment com estèticament, ni que el creixement dispers ha contribuït enormement a arruïnar el camp i ha generat demandes exagerades dels recursos del país en interès d’una minoria molt reduïda que reclama insistentment el subministrament d’aigua, electricitat i telèfon. Així i tot, no hauríem de sobrepassar el poder de la nostra imaginació per emular els nostres avantpassats en la cerca d’un patró que segueixi —i no tan sols esporgui— tendències tan sòlides i orgàniques com el creixement en taca d’oli i el creixement lineal, d’una banda, i el desenvolupament de la dispersió agrícola, de l’altra”.[4]
El punt de vista de Rosenberg sembla antiquat en la idea que el disseny podria resoldre la situació, però la seva opinió és sorprenentment avançada, ja que no tan sols considerava la dispersió com un fenomen urbà sinó que, de manera prescient, també identificava una dispersió agrícola com una mena d’“agriculturització”, una densificació, intensificació i urbanització del camp a través d’activitats agroindustrials.
En aquest sentit, la seva interpretació és anterior al concepte d’urbanització planetària de Neil Brenner, que és la conseqüència última de la desaparició de la distinció entre la ciutat i el camp.[5] Brenner afirma que gairebé no hi ha cap lloc a la Terra que no estigui connectat funcionalment al sistema urbà. Una urbanització planetària que esborra les distincions artificials entre la ciutat i el camp, entre l’entorn urbà i el rural, entre el nucli i la perifèria, i entre les ciutats formalment planificades i la dispersió caòtica menys controlada.
Suburbi i dispersió
Encara que el creixement en taca d’oli no tingui aspecte de ciutat, no vol dir que tots aquests entorns construïts, que aparentment no tenen un principi ni un final, no adoptin un caràcter urbà. Certament, acostuma a haver-hi menys densitat que a les parts centrals de moltes ciutats, i és possible que s’hi mostrin menys signes evidents de vida pública i que ni tan sols hi hagi voreres, i encara menys una plaça o un petit parc. Pot ser que aquests suburbis no tinguin comunitats ni teixits urbans units estretament, ni l’estructura i la forma que reconeixem a les ciutats. Però, així i tot, s’anomena creixement en taca d’oli o dispersió urbana per algun motiu, per molt inferior que es consideri en comparació amb la urbanitat de les ciutats “reals”.
Seria un error pensar que no hi ha cap sistema en la disbauxa de la dispersió. Sens dubte, té formes i patrons, a més d’una lògica pròpia.
Seria un error pensar que no hi ha cap sistema en la disbauxa de la dispersió. Sens dubte, té formes i patrons, a més d’una lògica pròpia. Si algú diu que la dispersió no té forma, probablement vol dir que les formes urbanes que hi veu no li agraden. En el pensament de moltes persones amb mentalitat urbana, el creixement en taca d’oli és comparable al dels suburbis que, sovint, ha superat. De la mateixa manera que considerem que els suburbis —si interpretem el prefix literalment— són només una mica urbans (en el millor dels casos), la dispersió rarament es veu com a “realment” urbana.
Però la dispersió i el suburbi són animals diferents. En primer lloc, hi ha una diferència d’apreciació. A una part important de la població sembla que realment li agraden els estils de vida suburbans, i que no voldria viure al mig de la ciutat ni al mig del no-res. En canvi, sembla que ningú no es deleix per viure en un espai dispers. A més, hi ha —o potser hauria de dir hi havia— una idea clarament identificable en el concepte de suburbi, encara que no tots els desenvolupaments suburbans en siguin un reflex reeixit. De la mateixa manera que en el model original de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard, el suburbi estava perfectament pensat per combinar els avantatges de la ciutat i del camp.
En canvi, la dispersió és urbanització sense cap idea clara. O potser és millor dir sense una idea clara. És el resultat de moltes idees diferents, l’efecte inadvertit però inevitable de centenars, milers de decisions individuals, contradictòries, de vegades fins i tot irreconciliables. És una espècie de ciutat urbana, però no tradicional; pot tenir una densitat suburbana, però és molt diferent dels paisatges residencials emblemàtics d’habitatges unifamiliars idèntics, amb gespa impecable al davant i amb garatges dobles i triples. Bàsicament, mentre els suburbis depenen de les ciutats —per feina, oci o cultura—, la dispersió no necessita una ciutat per se. Encara que soni tautològic, només necessita espai per dispersar-se, i no es tracta només del procés unidireccional de la dilució urbana, sinó que, d’acord amb l’observació predictiva de Rosenberg, també pot comportar la concentració agrícola.
Densitats cel·lulars
Les estadístiques de l’Eurostat s’abstenen d’utilitzar el terme dispersió. Com en gairebé tots els altres camps, els buròcrates europeus tenen una perspectiva independent fascinant del que podria implicar el territori urbanitzat. Per a ells comença amb el grau d’urbanització, o DEGURBA, una de les moltes sigles de la nomenclatura comuna d’unitats territorials estadístiques (que també té la seva pròpia sigla, NUTS). El classifiquen en tres categories bàsiques: densitat urbana, rural i intermèdia; aquesta última, etiquetada oficialment com a ciutat i suburbi. Si bé la forma urbana d’una ciutat difereix de la d’un suburbi, des del punt de vista estadístic tots dos són llocs de densitat intermèdia, on “menys del 50% de la població viu en cel·les rurals i menys del 50% de la població viu en centres urbans”.[6]
La cel·la és un altre exemple meravellós de separació euroburocràtica. Independentment de la topografia, la cultura i les fronteres nacionals, Europa es divideix en cel·les d’un quilòmetre quadrat, de les quals s’ha establert el grau d’urbanització. Per descomptat, no és tan senzill. La urbanitat requereix un “clúster d’alta densitat” de cel·les, amb 1.500 habitants per quilòmetre quadrat com a mínim i una població total d’almenys 50.000 habitants. De la mateixa manera, les ciutats i els suburbis requereixen cel·les d’un quilòmetre quadrat cadascuna amb un mínim de 300 persones, que sumin un total mínim de 5.000 habitants. Tot el que hi ha per sota d’aquest llindar és rural, tret que no visqui absolutament ningú en una cel·la. Per exemple, quan es tracta d’un paisatge natural, o bé d’una indústria, un port, un aeroport o qualsevol altre tipus d’infraestructura.
Seguint la lògica de les quadrícules de densitat de població, el 2021, el 38,9% dels ciutadans de la Unió Europea (UE) vivia en una ciutat gran; el 25,2%, en zones rurals, i el 35,9%, en ciutats petites i suburbis.[7]
El diagrama de Venn
Els clústers de densitat i les quadrícules són només una part de la història. Eurostat també analitza les àrees urbanes funcionals (FUA), la fusió de nuclis urbans —de 50.000 habitants o més— i les seves zones de desplaçament, que es consideren com a tals si almenys el 15% de la població es desplaça per anar a treballar. Les FUA mostren com n’és de generalitzada la urbanització europea, amb unes 800 ciutats a tota la UE on viu el 40% de la població, envoltades de nebuloses de zones de desplaçament, on resideix un altre 20%.[8]
Això no obstant, les FUA no revelen res sobre la seva forma urbana, que sovint no es pot reduir a les cel·les ternàries d’Eurostat, que són urbanes, suburbanes o rurals (o buides). Per exemple, poc més de la meitat dels Països Baixos són terres agrícoles (54%). Tanmateix, les àrees urbanes funcionals abasten aproximadament el 70% del territori del país. Això vol dir que, en un diagrama de Venn de l’ús del sòl del país, al voltant del 30% del territori neerlandès és alhora urbà o suburbà, i rural. Aquest territori de dispersió rural, que creix majoritàriament en taca d’oli, no és el camp de tranquil·litat, vida senzilla i proximitat a la natura que sovint s’ha idealitzat. Més aviat, és l’hàbitat de persones, quantitats impressionants d’animals per al consum humà i una agroindústria altament contaminant, però també activitats com ara plantes industrials, granges solars i centres de distribució.
Estira-i-arronsa
Si bé és una idea preconcebuda que l’Amèrica del Nord presenta el creixement en taca d’oli més gran, la realitat contradictòria situa Europa com a líder en aquest sentit. L’Agència Europea de Medi Ambient va concloure, a l’informe Urban Sprawl in Europe del 2006, basat en dades del projecte Monitoring Land Use Dynamics (MOLAND), que “les tendències històriques, des de mitjans de la dècada del 1950, mostren que les ciutats europees s’han expandit de mitjana un 78%, mentre que la població només ha crescut un 33%. Una conseqüència important d’aquesta tendència és que aquestes urbs s’han tornat molt menys compactes. Els densos barris annexos han estat substituïts per blocs d’apartaments independents i cases adossades i unifamiliars”.[9] L’informe continua així: “A la meitat de les zones urbanes estudiades en el projecte MOLAND, més del 90% de totes les àrees residencials construïdes després de mitjans dels cinquanta eren de baixa densitat, amb menys del 80% de la superfície coberta per edificis, carreteres i altres estructures”.[10]
Investigacions recents de Martin Behnisch, Tobias Krüger i Jochen Jaeger subratllen aquesta dispersió, en descobrir que el creixement en taca d’oli havia augmentat a escala mundial gairebé un 100% en 25 anys, des del 1990 fins al 2014. I encara més sorprenent: que “el creixement en taca d’oli a escala continental el 2014 va ser més gran a Europa que a l’Amèrica del Nord”.[11] Desglossat per regions, les parts del món que han experimentat una expansió més gran són l’Europa occidental, el sud d’Europa i el nord d’Europa. L’Amèrica del Nord és la quarta, seguida directament per l’Europa de l’Est.
Europa està cada cop més definida per una doble tendència d’estirada urbana i arronsada rural, el resultat net de la qual és un seguit de fenòmens que es desenvolupen als límits dels pobles i les ciutats, continuen als suburbis veïns, afecten la perifèria circumdant, determinen les zones periurbanes i exurbanes i transformen les terres agrícoles. És possible que aquest paisatge borrós no agradi a molta gent i que les seves formes urbanes desafiïn qualsevol categorització convencional, però, sens dubte, ha arribat per quedar-se.
[1] O.M.A. Koolhaas, R. i Mau, B. S, M, L, XL [Small, Medium, Large and Extra Large], 963. 010 Publishers, Rotterdam, 1995.
[2] Ibíd., p. 967-969.
[3] Zardini, M. “Premessa”. Paesaggi ibridi: Un viaggio nella città contemporanea, 17. Skira, Milà, 1996.
[4] Rosenberg, G. “The Pattern of a ‘Civilised’ Countryside”. The Town Planning Review, 23, 1, 61. Abril del 1952.
[5] Brenner, N. J. (ed.). Implosions/Explosions: Towards a Study of Planetary Urbanization. Jovis, Berlín, 2014.
[6] Eurostat, Urban Europe: Statistics on cities, towns and suburbs, 25. Oficina de Publicacions de la Unió Europea, Luxemburg, 2016.
[7] “Urban-rural Europe: Introduction”. Eurostat. via.bcn/7hFl50Qzuz1
[8] La zona de desplaçament es fa ressò de la vella idea del suburbi com a comunitat dormitori, per als treballadors que tenen la feina en un altre lloc, a la ciutat. Això no obstant, segons les xifres del 2019, més del 40% de la població activa a la UE treballa ocasionalment o sempre des de casa.
[9] Urban sprawl in Europe. The ignored challenge, 11. Oficina de Publicacions Oficials de les Comunitats Europees, Luxemburg, 2006.
[10] Ibíd.
[11] Behnisch, M., Krüger, T. i Jaeger, J. A. G. “Rapid rise in urban sprawl: Global hotspots and trends since 1990”, PLOS Sustainability and Transformation, 1, 11, 8. Novembre del 2022. via.bcn/72OY50QzuA2
Publicacions recomanades
- Modern Architecture: A Planetary Warming History The Architecture Observer, 2023
- Make It Anew Hans Ibelings i Diederendirrix Architects The Architecture Observer, 2018
- Rise and Sprawl: The Condominiumization of Toronto The Architecture Observer, 2016
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis