Precarietat i tap generacional a la cultura

La crisi de l’any 2008 va ser devastadora per a la cultura. Les retallades van deixar molts projectes sense finançament i els equipaments públics van haver de reduir o congelar la contractació. La precarietat del sector s’ha agreujat amb l’externalització de serveis i el tap generacional, que dificulta el relleu dels professionals. La digitalització ha contribuït a una emprenedoria cultural que sovint desemboca en l’autoexplotació entusiasta i en la renúncia a una veritable cultura del treball.

La cultura del nostre país es beneficia més que mai d’una creativitat desacomplexada i d’un cert marge per a les iniciatives contraculturals. En canvi, pateix un desequilibri greu entre els recursos humans de què disposa (abundància de joves creadors entusiastes amb ganes de treballar) i els recursos materials i legals per tirar endavant projectes o reforçar equipaments públics. Les retallades del 2008 van afectar tots els sectors de la cultura. El Govern va intentar compensar-les amb la llei 35/2010, que va facilitar l’externalització de serveis a empreses de treball temporal (ETT). La precarietat resultant ha condemnat molts joves treballadors culturals a fer tasques de perfil molt inferior a la seva capacitat i formació, inferior també a la tasca que han acabat fent dins els equipaments públics. És simptomàtic i preocupant que ens hagi resultat impossible trobar per al nostre debat el testimoni d’algun jove subcontractat que estigués disposat a denunciar aquesta precarietat a cara descoberta.

Hi ha tota una nova generació nascuda a partir dels anys vuitanta estancada laboralment per culpa de la precarietat, però també a causa del tap generacional que ha provocat la manca de relleu dels professionals de la cultura. Hem recollit veus de l’àmbit dels museus, els arxius, el doblatge o el teatre, que detecten o pateixen aquesta falta de renovació, un nou desencadenant de la precarietat en què estem instal·lats des de fa massa temps. Ara, el quadre s’agreuja amb l’abús de l’entusiasme i dels drets dels creadors, tal com denuncien en l’obertura d’aquest debat tres veus autoritzades: Remedios Zafra, Simona Levi i Ingrid Guardiola.

Remedios Zafra © Pere Virgili Remedios Zafra © Pere Virgili

REMEDIOS ZAFRA. Escriptora i professora d’Art, Estudis Visuals, Estudis de Gènere i Cultura Digital a la Universitat de Sevilla. Autora d’El entusiasmo, Premi Anagrama d’Assaig del 2017, treball en què tracta de les condicions en què actualment es produeix i gestiona la cultura.

En cert moment de la nostra història parlar de diners quan algú escriu, pinta, compon una cançó o crea es va convertir en una cosa de mal gust. La precarietat en el treball creatiu es camufla amb altes dosis de motivació i voluntarisme; de vegades es reben pagaments immaterials o simbòlics que fan sentir als treballadors que ja han obtingut un guany. Aquesta naturalització de la precarietat en l’era digital es recolza, a més, en vides en línia on cada cop dediquem més temps a gestionar les nostres xarxes i a “nosaltres” al seu si. Nosaltres som com el gran producte creatiu d’ara.

Les formes de crear estan canviant amb internet, fet que té diverses lectures, tant descriptives i encara més antropològiques, com polítiques i crítiques. Sota aquest últim enfocament podríem dir que la creació també és ara més precària. Diversos pensadors parlen de la precarietat que imatges i obres tenen a les xarxes com a conseqüència de la celeritat, la vulnerabilitat, el remix i la caducitat; obres condemnades a ser substituïdes ràpidament per les més noves i vistes, i que es fan i s’emmagatzemen sense que gairebé ningú les vegi. Així, la creació es torna ràpida i excedentària, amb titulars que busquen resumir-ho tot, emocionar i no fer pensar, i fa prevaler l’acumulació i la quantitat per sobre de la profunditat.

El sistema cultural es val de persones creatives desarticulades políticament. La precarietat en els treballs creatius funciona com a forma de domesticació.

Simona Levi © Ester Roig Simona Levi © Ester Roig

SIMONA LEVI. Artista i activista. Directora de l’espai de creació Conservas, del Raval, i fundadora de Xnet.

El gremi de la cultura i la creació és esquizofrènic: aconsegueix que el protegeixi qui li roba. Nosaltres defensem que els drets han de ser dels autors i, en canvi, la majoria d’autors estan defensats per qui els roba els drets. Per què passa això? És un problema psiquiàtric. Els creadors som treballadors amb molta precarietat, però ens sentim superiors i mai lluitem al costat de la resta de treballadors, encara que estem defensant els mateixos drets. És pràcticament impossible organitzar sindicalment els artistes. Cadascú es creu un geni a part que podrà trobar el seu camí i resoldre el seu problema per la seva banda. I acabem sent els més precaris, els més arrogants, els més narcisistes i, finalment, els més servils. És un gremi que no té cap solució, un col·lectiu masoquista que es fa mal tot sol.

Els drets han d’estar en mans dels autors i no de qui els els furta per raons econòmiques. Amb internet no cal que els drets d’autor els gestionin aquestes empreses, com la SGAE, que ja hem demostrat tantes vegades que no funcionen, que són corruptes i que no donen garanties. Si això no s’entén malgrat totes les proves que hem reunit i tot el que hem explicat sobre aquest fenomen, no sé què més s’hi pot fer.

Ingrid Guardiola © Ester Roig Ingrid Guardiola © Ester Roig

INGRID GUARDIOLA. Professora, realitzadora, assagista i productora cultural. Doctora en Humanitats per la UPF. Coordina el MINIPUT (Mostra de Televisió de Qualitat) i col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), com a coordinadora del projecte Soy cámara i coproductora d’alguns programes de Pantalles CCCB a BTV.

En un context de tecnologia digital connectada i producció de capital a través del coneixement, s’han perdut les antigues feines. Hem passat de la fàbrica als serveis i dels serveis a la xarxa. I la xarxa és un sistema difós i arborescent que permet a la gent produir des de casa seva, formant així un cos productiu molt atomitzat. Aquests treballadors de la xarxa ni tan sols es reconeixen com un cos unitari, cosa que dificulta el manteniment de la cultura del treball pròpia del segle xx, esvanida a causa de tot això que anomenen capitalisme cognitiu.

Ara, en lloc de ser explotats pel patró de torn, ens acabem explotant a nosaltres mateixos. Ens quedem sense instruments per controlar la disciplina que s’imposa en el treball i tot s’acaba convertint en autodisciplina. Com diu el filòsof Byung Chul-Han, en una societat del rendiment que premia l’explotació a tota costa, quan assumim la responsabilitat sobre nosaltres mateixos no ens posem límits. I aquesta explotació és pitjor que quan ens explotaven altres.

Elena Vozmediano Elena Vozmediano

ELENA VOZMEDIANO. Crítica d’art a “El Cultural” d’El Mundo.

Assistim a una ocupació progressiva d’un ampli espai laboral que abans era públic per part d’empreses de treball temporal (ETT). Només una de les empreses que proporcionen “força de treball” en aquest sector, MagmaCultura, té prop de nou-cents empleats. L’escassetat pressupostària de les institucions culturals no és l’única causa d’aquesta transformació. Les lleis l’han afavorit. Fins al 1994, les ETT eren il·legals a Espanya. Durant els anys en què la dotació dels museus i els centres d’art era (quan ho era) adequada, els seus responsables haurien d’haver elaborat organigrames o relacions de llocs de treball ben argumentades i adaptades a les necessitats de cada institució. Això gairebé mai no es va fer. Amb la crisi, les plantilles van començar a minvar i quan el 2012 el Govern va promulgar el Reial decret llei 20/2012, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària, el control de la despesa en matèria de personal va provocar una reducció dràstica d’ocupació pública al sector cultural. Abans del 2010 les administracions no podien firmar contractes amb ETT més que per a tasques eventuals i mai per a més de sis mesos; aquestes limitacions van desaparèixer amb la Llei 35/2010, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball. Segons les últimes taules salarials publicades (per a l’any 2012, Butlletí Oficial de l’Estat de febrer de 2014), els titulats haurien de cobrar 1.148 euros bruts mensuals, però si es tria l’epígraf de “controlador de sales” (tot i que s’hi facin tasques educatives), s’hi assignen els habituals 750 euros bruts mensuals. Algunes empreses tenen convenis propis, que s'escamotegen als empleats, i és bastant difícil trobar-los als llocs web respectius.

Antoni Laporte Antoni Laporte

ANTONI LAPORTE. Director de la consultora ARTImetría.

Si hi hagués gent més jove al capdavant dels museus i en els seus equips estables, segurament es connectaria més amb el públic jove. Ara hi ha un tap generacional. Abans algú començava treballant com a guia per acabar sent cap d’àrea. Era un recorregut habitual: de monitor de visites guiades a treballs estables. Arran de la subcontractació de serveis a empreses externes, aquest ascensor s’ha interromput.

L’externalització del monitoratge i les activitats educatives va començar als anys noranta, quan unes institucions amb pressupostos molt justos es van marcar l’objectiu d’estalviar. La crisi va portar una congelació de les contractacions i ningú ha pogut contractar nou personal des de 2011. Qualsevol contractació s’ha de fer pel capítol 2.

La gent que està més en contacte amb el públic és personal subcontractat per empreses externes. Eren llocs de treball en què la gent s’hi estava d’un a tres anys, de manera precària. Ara s’hi han anquilosat durant vuit o nou anys, i alguns en fa més de deu que hi treballen cobrant menys de 1.000 euros al mes. Aquesta és una de les raons de les vagues que hi ha hagut en alguns museus de Barcelona: treballadors que fa molts anys que realitzen una feina de molta visibilitat per als museus amb unes condicions laborals de precarietat.

Jaume Munera Jaume Munera 

JAUME MUNUERA. Vocal de treball en l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya. Arxiver de Matadepera.

Es pot parlar de precarietat laboral en el sector de l’arxivística i la gestió documental tant a l’esfera de l’administració pública com de l’empresa privada. Són realitats diferenciades però amb punts en comú. 

Al sector públic trobem, tot i els canvis normatius favorables, una manca de consolidació de la figura del tècnic d’arxiu i gestió documental a les corporacions. Hi ha processos d’interinitat no resolts, en gran mesura afectats per les retallades arran de la crisi. Les limitacions en la creació de nous llocs de treball han portat a abusar de contractes temporals, plans d’ocupació i altres fórmules que consoliden la precarietat laboral, especialment dels joves. Tot i així, la situació s’està revertint en part: es permet la creació de noves places per a necessitats estructurals i estabilització de treball temporal.

Cal no oblidar que la precarietat també es genera en contractacions de serveis externs, quan no es prenen mesures per assegurar un sou adequat segons les tasques i l’especialització requerida. I que hi ha una manca d’efectius si es pretenen assolir els reptes en gestió de documents electrònics. Hi ha un tap generacional, que només se solucionarà si s’incrementen recursos i personal.

L’àmbit privat es presenta com una oportunitat, però manca una concreció dels perfils professionals: el de tècnic arxiver i gestor de documents es confon habitualment amb altres perfils. Sovint, són llocs de treball precaris i poc adequats per a un professional de la gestió de documents, i que evidencien aquesta manca de coneixement de la realitat tècnica, professional i laboral.

Roger Isasi Roger Isasi

ROGER ISASI. Actor de doblatge. Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC).

Fa quatre anys que els actors de doblatge treballem sense conveni, després que el darrer conveni esgotés totes les pròrrogues de renovació. Se n’hauria de signar un de nou amb la patronal, que justament es va dissoldre, i ara parlem amb una pime que engloba diversos estudis, no tots. Hi ha una demanda interposada, però el Tribunal Superior de Justícia diu que no hi té potestat i ara esperem la resolució del Tribunal Suprem.

El fet de no tenir conveni fa que qualsevol pacte sigui verbal. És o caixa o faixa. Les nostres tarifes estan estancades des de fa anys. Cobrem un cànon (CG) de 36,99 euros per assistir a una sessió de doblatge i 4,06 euros per take. Cada take són sis línies de guió. No hi ha tap generacional, perquè es necessiten veus per a totes les edats, però els més veterans pateixen un greuge comparatiu. Al meu pare, que és doblador jubilat, li toca pagar si ha d’assistir a una sessió de doblatge de menys de dotze takes, perquè li descompten 70 euros de la pensió cada vegada que va a treballar.

Temps enrere podies viure de doblar en català. Ara ja és una quimera.

Andreu Gomila © Maria Dias Andreu Gomila © Maria Dias

ANDREU GOMILA. Periodista teatral. Va ser director de la revista Time Out (2010-2017).

Mai cap director català nascut als anys vuitanta no ha dirigit una obra a la sala gran del Teatre Lliure o a la del Teatre Nacional. Estem parlant de gent de fins a trenta-vuit anys. Si reculem fins a la temporada 2012-2013, només set directors nascuts als anys setanta han gaudit d’aquest privilegi.

Si parlem de dansa, la cosa canvia, ja que són precisament els coreògrafs dels setanta i els vuitanta els que estan de moda. Ens referim a Pere Faura, Lali Ayguadé, Roser López Espinosa o El Conde de Torrefiel. El Mercat de les Flors fa temps que n’impulsa les carreres amb coproduccions internacionals. Tots ells convivint amb la generació d’Àngels Margarit i Cesc Gelabert.

I aquí, en la comparació amb la dansa, hi tenim la clau. Tots aquests coreògrafs, grans i joves, es mouen força per Europa i Amèrica. El seu mercat és més gran i, mentre que un Gelabert o uns Mal Pelo exportaven les seves peces, els joves tenien espai per fer-se visibles i poder mostrar-se en el petit món de la dansa local per, alhora, seguir les passes dels veterans i trobar aliances fora. I això, llevat del cas d’alguns dramaturgs, ha passat molt poc en el món del teatre.

Si als joves no els deixen fer el salt és perquè els grans surten poc. O, dit més clarament, perquè han fracassat com a directors d’escena internacionals. A Europa, el relleu generacional es produeix de manera natural quan, entre d’altres factors, les grans figures són contractades per teatres de fora del seu àmbit.

I no oblidem el factor “patata calenta”: sovint, els dels setanta i els vuitanta se la juguen a vida a mort. Si se’ls presenta una gran oportunitat i fallen, han de tornar a començar."

Illona Muñoz Illona Muñoz

ILLONA MUÑOZ. Actriu i educadora. Membre de Col·lectiu Mut.

Quan treballo (cobrant; ja sé que per a altres sectors aquest aclariment deu sonar estrany, però en l’escena, no) normalment em contracten per bolo, tret que estigui fent temporada o en un procés d’assajos on, en el millor dels casos, hi ha un contracte més llarg. Si la probabilitat de disposar d’una baixa ja és complicada, imagineu com ho és en el cas d’una baixa de maternitat. Això sempre que no facis una carambola: que et posis de part un dia de funció o durant els assajos. Una bona opció és demanar una “baixa comuna” no relacionada amb l’embaràs (grip, esquinç, voltadits). Llavors fas una peregrinació per metges de capçalera, ginecòlogues, llevadores, la Seguretat Social i les seves cues interminables, gestories que no saben com lidiar amb contractes de dos dies amb règim d’artista o toreros.

Subsisteixes durant els últims dos mesos d’embaràs amb la baixa comuna, que arriba un cop ja has parit, i després amb la de maternitat, molt més tard, que també s’ha de tramitar. I un cop s’ha acabat, doncs s’ha acabat. El desert i un bebè de quatre mesos. Tot això si tens la sort de disposar d’una baixa. Puc entendre que moltes dones, després de tenir un fill, deixin la professió.

Carla Rovira © Ester Roig Carla Rovira © Ester Roig

CARLA ROVIRA. Actriu i dramaturga. Ha estat l’encarregada d’obrir el Festival Temporada Alta. Va obtenir el Premi FAD Sebastià Gasch 2016 d’Arts Parateatrals.

El problema més gran de tots no és el tap generacional: és la precarietat. Treballar, treballem; la qüestió és que la gent sàpiga en quines condicions. Sempre he odiat profundament aquell tòpic que diu: “El teatre català no pot assumir la quantitat d’actors i actrius que surten cada any de les escoles”. Això és mentida. Si això passa, és per culpa del mercat, que és constrenyent i genera unes dinàmiques horroroses. El tap generacional existeix perquè els llocs on es cobra són molt pocs, i tota la resta del sistema teatral és molt precari. Ara bé, som moltes que treballem. Quina visibilitat tenim? Gairebé nul·la. El tap generacional està lligat a la precarietat econòmica. Els diners no estan ben distribuïts: que Lluís Pasqual cobrés 254.000 euros a l’any és vergonyós. Amb aquests diners es poden crear molts projectes, amb molts sous dignes. El tap generacional és, bàsicament, una qüestió de redistribució de la riquesa. Hi ha gent molt rica i hi ha una gran bossa de pobresa. Fa anys, amb un espectacle de LAminimAL vam fer càlculs i ens va sortir que havíem cobrat la nostra feina a quaranta-quatre cèntims l’hora. Això és una cagada.