Quanta democràcia urbana aguanta el capitalisme global?

Ciutat oberta

Tres dècades de neoliberalisme desregulador pel costat salvatge del mercat han obturat i desfigurat les possibilitats democràtiques urbanes i han desacoblat la ciutat de la gent. Algunes experiències municipalistes recents, malgrat la inferioritat de forces, estan entestades a donar un nou protagonisme a les ciutats per combatre les desigualtats i redemocratitzar l’esfera pública.

Ciutat i sobiranies, ciutat sobirana, sobirania ciutadana; mots que porten a preguntes del tot persistents per continuar pensant en els dilemes del segle xxi. En un context de degradació social i desdemocratització global on la sobirania dels estats i la sobirania dels mercats —diguem-ho així— poc o res tenen ja a veure amb la dignitat de les persones i la sobirania dels pobles. Menys encara en absència i buit de qualsevol dispositiu de governança global que no sigui l’acceleració neoliberal; ni tan sols el miratge de la UE —que tant presumeix dels valors fundacionals que tant s’encarrega de demolir cada dia— és cap espai democràtic formal. El Parlament hi pinta poc, el BCE és fora de control públic i en l’escenari grec, italià i espanyol de 2011 va deixar ben clar de què anava una partida essencialment antisobiranista: va deposar un president grec per convocar un referèndum, va col·locar —cop d’estat tècnic— un govern a Itàlia sense passar per les urnes i —miracle miraculós— va reformar la irreformable Constitució espanyola una nit d’agost. Tot en nom de la cessió de sobirania als mercats, que tant retallen drets socials i civils com segresten la capacitat de decidir, precisament, sobre com protegir i eixamplar drets, llibertats i garanties.

En estats intervinguts o cooptats, afeblits o semifallits, pot el municipalisme protegir per sota el que es vol desmantellar per dalt? Poden les ciutats, com diria Saskia Sassen, desplegar un nou protagonisme, combatre la metàstasi de les desigualtats en les zones urbanes i redemocratitzar l’esfera pública? Aquest és l’intent desigual en què estan entestades algunes experiències municipalistes recents, que van topar en primera instància i des del primer moment amb un llarguíssim tallafoc: el sistema està més pensat per autoreproduir-se que per ser transformat, fins i tot des de dins. Hi ha un segon element advers: l’acceleració mercantilista —quan el capital ha entès que en les ciutats pivota el negoci global— pren velocitat sideral de creuer, les alternatives van a vela i sense motor. Sense oblidar, a més, que en tot sistema de poder elitista i classista hi ha una realitat translúcida i paral·lela: que hi ha qui mana molt més i cada dia, fora de les institucions locals i sense passar per les urnes, sense retre comptes de res.

En perspectiva, qui mana a les ciutats i qui en mou els fils? Qui les acaba configurant de debò, qui les desiguala i qui les desequilibra? Algú mana més que el poder del diner? Si la ciutat que fa temps que ja no és dels prodigis continua sent una marca global, quin preu en paga en segregació i exclusió socials per jugar a la lliga de la globalitat? Quina factura —quins desplaçaments, quantes precarietats, quines substitucions— abonen els seus ciutadans i les seves ciutadanes? Si fa una dècada parlàvem d’una dissortada “democràcia deslocalitzada” —en la mesura que moltes decisions cabdals es prenien de facto des de fora—, si fa anys que el moviment veïnal analitzava el poder a l’ombra del G-16 de Barcelona —l’elit de grups de poder barceloní que gairebé sempre se sortia amb la seva des de l’ortodòxia econòmica—, què n’hauríem de dir avui? Hem avançat o hem retrocedit? Quant i com de sobiranes són realment les nostres ciutats? Qui les configura, qui les planifica, qui les decideix? Qui pot més, Uber o el taxi en lluita? Consumidors fallits i espiral de preus, què ens pesa més, el poder global de la boutique o la supervivència precària del topmanta? I per què s’imposa, novament i com a metadona, la ficció del discurs de la modernitat, el miratge del creixement il·limitat i el mite del progrés lineal contra cada nova resistència?

Potser la primera reflexió necessària seria abandonar el decorat que convida a creure que vivim sota un model democràtic de poder polític i civil representatiu i socialment redistribuït, com ens volen fer creure cada dia i com gairebé cada dia queda desmentit. No hi ha gaire democràcia quan la realitat desdibuixa que estem sota règims —europeus, estatals, autonòmics, locals— fonamentalment plutocràtics a redós d’una poliarquia gens encoberta. Mana qui més té, ens deixen triar quina fracció de les elits ens disciplina la vida i votem només cada quatre anys, quan democràcia —en plenitud i plenament declinada— vol dir alguna cosa més —i algun esforç addicional major— que dipositar una papereta cada mil cinc-cents dies. Tres dècades de neoliberalisme desregulador pel costat salvatge del mercat —directe o subtil, encobert o camuflat— han obturat i desfigurat les possibilitats democràtiques urbanes i han desacoblat la ciutat de la gent. I sense aquest vincle, res no és possible. O més aviat, tot —tota distòpia mercantilista de l’acumulació per despossessió— és materialitzable en l’smart city, meitat aparador, meitat caserna. Pulsió mercantilista i pulsió autoritària, ben juntetes.

Barcelona sí, és clar, però quantes Barcelones i sota quines segregacions polítiques, elitismes culturals i exclusions socials? Quantes altres cares de la lluna? Barcelona serà capital global en els parquets mundials i en el paper cuixé de cada prospecte de l’esdeveniment de torn. Però, com que mai no hi ha història sense contrahistòria, no es podria explicar el Mobile sense l’esclavitud moderna de les subcontractes de les grans companyies i l’abassegadora llei del silenci sobre l’extracció del coltan o la sobreexplotació de les factories de Shenzhen. És possible explicar la indústria turística sense les Kellys o els impactes tòxics socials, laborals i ecològics? Podem menjar de tot en la ciutat smart al preu de la precarietat sobre rodes? Quin nivell adquisitiu cal per consumir a les catedrals de la cultura? Per a qui es dissenya la ciutat del disseny?

Capital de la precarietat, de l’especulació i de les desigualtats

En el tauler, crònica anunciada d’una despossessió política —si per política entenem l’art civilitzat d’evitar el canibalisme—, sura la contradicció més evident i dolorosa quan avui, més que ahir, menys que demà, i sense haver après res de la devastació del darrer tsunami immobiliari, no hi ha major transferència de renda de baix a dalt que la que es perpetra cada hora a través del vulnerat dret a l’habitatge. Difícil esquivar i mirar a una altra banda respecte del poc poder democràtic existent per revertir, aturar o desinflar la nova i desesperant bombolla especulativa. Mana més el diner que la gent, i això no és cap fatalitat: ha estat una continuada decisió política, en la vasta sonata del perpetuum mobile neoliberal, desapoderant les institucions públiques comunes de la seva capacitat sobirana. Capital global, doncs: sí. I en la mateixa factura és on paguem el preu gentrificat de ser capital de la precarietat, de l’especulació i de les desigualtats. Cultura popular revisitada de l’exclusió: només és bona si la bossa sona.

En el temps de descompte del 15M, un dels columnistes més habituals de La Vanguardia va anunciar que l’impossible somni democratitzador de la indignació era que la política prevalgués sobre l’economia, que l’urbanisme social limités la cobdícia de l’especulació, que la democràcia frenés l’hybris insadollable del capitalisme. No ho deia irònicament, ho deia a cara descoberta i diria que amb una elevadíssima dosi de resignació oficial. Que ho preguntin a Agbar quan, enganyant el veïnat, ha invertit una milionada per evitar la recuperació democràtica de la gestió municipal de l’aigua, l’or blau del futur, en l’argot de les altes esferes dels voltors econòmics i els fons d’inversió. Des d’aquesta perspectiva, la incompatibilitat manifesta entre democràcia urbana i capitalisme global s’acreixerà en el futur i les ciutats seran el territori, camp de batalla, en disputa. Fonamentalment perquè ja hi ha una incompatibilitat major i ja irresoluble: la que avui fa irreconciliables estat de dret i capitalisme voraç. El segon sempre acaba trinxant el primer, com ens recorda Santiago Alba Rico des de la cada cop més necessària apologia dels límits: “El capitalisme és absolutament incapaç de posar-se límits a si mateix, i és per aquest motiu pel qual el capitalisme és incompatible amb el dret; amb aquesta combinació de democràcia i de dret que anomenem estat de dret; la llei de la natura, la llei de la guerra, la llei de la fam, la llei dels processos permanentment destituents, és incompatible amb l’establiment d’allò que els xais reclamen als lleons, d’allò que els febles exigeixen als forts.” Càl·licles contra Sòcrates, enmig de la ciutat i un cop més: l’aristòcrata grec deia que el dret era un intent dels febles i la multitud per posar límits a les hybris dels poderosos. Per això les batalles per les sobiranies —la necessitat de recuperar-les, el compromís per desplegar-les, les iniciatives per protegir-les— remeten directament a aquell vell debat. Aquesta és la tensió —avui, ara, aquí— entre democràcia urbana i capitalisme metropolità. Qui posa el morrió —i com i amb quins estris i amb quina eficàcia— a la fera insadollable que tot ho vol? Qui pot construir ciutats habitables, sostenibles, suportables i sostingudes per a qui les habita? El mercat desbocat o la democràcia local?

Ara que es parla tant d’identitats, tancaments i regressions, valdria la pena demanar-se per la qualitat —i la quantitat— d’identitat democràtica compartida —és a dir, i mirant molt lluny, de la prevalença del projecte il·lustrat de Kant fonamentat en l’estat de dret. Fins i tot caldria anar amb compte d’estigmatitzar qualsevol demanda de retorn a la sobirania popular com un replegament autoritari, una ucronia retrotòpica o una regressió democràtica, quan sovint es tracta d'iniciatives orientades a aturar la irrefrenable pulsió capitalista. El reclam sobiranista, en un context d’erosió constant i impotència acumulada de l’estat de dret, és replegament xovinista autoritari o impuls democratitzador i transformador? Tancament o obertura? Cova a les fosques o refugi compartit? Restricció o exigència democràtica? Contracció identitària o resposta rehabilitadora? O està sent les dues coses alhora des de posicions tan antagòniques, oposades i desiguals com les que distancien l’abisme del populisme de dretes i les fràgils alternatives democràtiques?

Entre la gestió de la por i la construcció d’esperances

En qualsevol dels casos, les ciutats ja són l’escenari predilecte d’aquestes dues tensions, entre la gestió de la por o la construcció d’esperances. L’obsolescència anunciada dels estats nació vuitcentistes —decretada pels mercats i legislada en nom de la competitivitat— ens situa fa dècades en un nou paradigma i en un cicle brutalment regressiu que anuncia que, sota els actuals eixos de dominació, no hi haurà sortida pacifista, ni democràtica, ni feminista, ni ecològica. Avui, com diria Rafael Poch, el programa del Consell Nacional de la Resistència —escoles, hospitals, biblioteques— de De Gaulle seria titllat de radical per qualsevol centre de poder. I aleshores, què fer? Dibuixar esbossos i construir matrius —smart cities o ciutats cooperatives?, com diria el sociòleg Ivan Miró— per poder sortir de la perversa trampa que ens obliga a triar entre Hillary o Trump, entre Macron o Le Pen, entre neoliberalisme progre o populisme autoritari de dretes.

Contra tot plegat, un diria que qui millor ha reflexionat sobre el col·lapse i ha actuat contra els dèficits i perversions de l’estat nació ha estat el moviment de resistència kurd a través de la proposta de confederalisme democràtic, on municipalisme, feminisme, ecologisme i cooperativisme comunal esdevenen pràctica quotidiana per garantir la democratització de la interdependència i la convivència. Però, sigui com sigui, els processos de canvi requeriran una triple contradicció: ser alhora revolucionaris, reformistes i conservadors. Revolucionaris en l’econòmic, reformistes en l’institucional i conservadors en l’antropològic. Revolucionaris en l’econòmic, perquè, com diria Walter Benjamin, cal posar el fre d’emergència davant la voracitat del capital global —i en això també consisteixen les revolucions, a dir que ja n’hi ha prou. Reformistes en l’institucional perquè ens calen més que mai institucions comunes que ens permetin autogovernar-nos i perquè en tota comunitat humana, com diria Jorge Riechmann, hi ha dos tipus de llestos: els tirans, que ho volen manar tot, i els lladres, que s’ho volen quedar tot; i contra això només tenim dos fràgils estris, democràcia política i ètica de la decència. I conservadors antropològicament per preservar les opcions d’una vida digna per a totes i tots, perquè, com diria l’activista ecofeminista Yayo Herrero, “política, economia i cultura han declarat la guerra a la vida”.

En aquest debat sobre quin paper poden desplegar les ciutats, caldrà recordar altra volta Italo Calvino a Les ciutats invisibles: “L’infern dels vius no és alguna cosa que serà: si n’hi ha cap, d’infern, és el que ja és aquí, l’infern en què vivim cada dia, que formem entre tots. Hi ha dues maneres de no patir per aquest fet. La primera resulta fàcil per a molts: acceptar l’infern i esdevenir-ne part fins al punt de deixar de veure’l. La segona és arriscada i exigeix una atenció i un aprenentatge continus: buscar i saber reconèixer quines persones i quines coses, enmig de l’infern, no són infern, i fer-les durar, i donar-los espai.”

Des de sensibilitats molt distintes s’han emprat nombrosos adjectius per qualificar la depurada irracionalitat del capitalisme al segle xxi: “suïcida”, per l’economista liberal Miquel Puig; “senil”, per la crítica Miren Etxezarreta; “zombi”, per Anton Costas, del Cercle d’Economia. I fins tot “sàdic”, en paraules de Kaurismäki: “Ja no hi ha capitalisme, ara hi ha sadisme.” “Tots estem en perill”, escrivia Passolini. La corrosió de la democràcia avança i corca les poques coses bones que cal preservar. Fet i desfet, han anat tan lluny que ja no es tracta d’anar a un lloc millor, sinó, i sobretot, sortir del lloc pitjor on ens volen mal ficar. I les ciutats haurien de ser els dics de contenció que, sobiranament, ho permetin. En aquest estrany mentrestant —sense governabilitat global, amb estats de dret jivaritzats— les resistències seran locals. N’hi haurà prou i hi arribarem a temps? No queda clar, però afrontar, desmuntar i capgirar la regressió antidemocràtica, el retrocés antisocial i la involució autoritària requerirà múltiples esforços, lluites compartides i sobiranies recuperades. Abans que el concepte de ciutat oberta només remeti, en els termes bèl·lics d’una severa derrota, a la ciutat que ja no oposa resistència, que ja no té forces ni estris ni sobiranies per defensar-se i que ha decidit lliurar-se en harakiri a la voracitat dels seus botxins.

Publicacions recomanades

  • Foc a la barraca. Lo Diable Gros, 2013
  • Cop de CUP (amb Julià de Jodar)Editorial Labutxaca, 2012