Repensar la ciutat intel·ligent

Ciutat digital

Il·lustració d'un senyor i una bossa, sembla la figura del Monopoly

Les infraestructures de les grans urbs ofereixen noves oportunitats de benefici i poder que les fa molt desitjables per a les plataformes privades com Google, Uber o Baidu. El resultat del creixement dels models de negoci basats en l’extracció de dades és el disseny d’un espai urbà pensat per als interessos lucratius dels monopolis de les plataformes actuals. Barcelona i Preston fan un interessant esforç per repensar la ciutat intel·ligent des d’una perspectiva ciutadana.

El 2007 es va produir un esdeveniment transcendental: per primera vegada en la història de la humanitat, més del 50 % de la població mundial vivia en un espai urbà.[1] Les ciutats s’han convertit en l’entorn primordial de l’existència humana, a mesura que la migració de l’àmbit rural a l’urbà ha anat agafant embranzida arreu del món. Aquesta tendència va acompanyada de l’arribada d’un nou model de negoci cada cop més dominant: la plataforma. Mentre que la primera dècada del nou mil·lenni es va omplir d’esperances sobre les oportunitats que oferia la Web 2.0 i la seva nova relació amb els usuaris, en els anys posteriors s’ha vist que aquests somnis d’un internet obert s’han anat limitant cada cop més a les plataformes privatitzades.

Aquestes plataformes són un nou model de negoci basat en la intermediació, que reuneix diferents grups de persones i els permet interactuar de diverses maneres. Facebook, per exemple, reuneix usuaris, anunciants, desenvolupadors i empreses que poden utilitzar la plataforma per crear perfils, anuncis, aplicacions i pàgines, i per interactuar entre si d’una infinitat de maneres. Igualment, la plataforma Uber connecta passatgers i conductors. Un aspecte important d’aquests models de negoci és que, en posicionar-se entre diferents grups, ocupen un lloc privilegiat per registrar i extreure dades sobre els comportaments d’aquests grups. Tot el que passa a la plataforma està subjecte a l’extracció, i en una economia cada vegada més impulsada per les dades, aquesta posició ofereix un avantatge competitiu important. Però, per mantenir-se al capdavant, aquestes empreses han d’extreure cada vegada més dades. I, com que mai no saben quines dades poden arribar a ser importants en el futur, les seves ambicions de xuclar dades coneixen pocs límits. Aquest desig insaciable de més dades és bàsic per a aquestes empreses i fonamental per entendre les seves accions.

Els darrers anys s’han ajuntat les tendències cap a una urbanització més i unes plataformes més expansives. Unes plataformes que ja fa temps que ofereixen diversos serveis urbans: aplicacions de mapes, trajectes en cotxe compartits, bicis compartides i sistemes logístics, entre d’altres. Les empreses tecnològiques comencen a establir acords per utilitzar les ciutats com a bancs de proves dels seus programes de cotxes sense conductor. Uber, per exemple, ha arribat a acords amb Arizona i Pittsburgh per operar-hi amb cotxes sense conductor, mentre que Baidu ha establert acords per experimentar amb la nova tecnologia a Pequín. A més, s’estan implementant sistemes de vigilància basats en l’aprenentatge automàtic a tot el món. Recentment, els Sidewalk Labs de Google s’han associat amb la ciutat de Toronto per redissenyar experimentalment la zona de la vora del llac seguint el model de ciutat intel·ligent. Tots aquests experiments són les primeres estratègies de la guerra territorial entre plataformes pel futur urbà.[1]

Com que és el projecte més ambiciós i conegut, la col·laboració entre Toronto i Sidewalk Labs és la iniciativa més reveladora de l’estratègia de fons d’aquests projectes. La revitalització de la zona de la vora del llac que proposa Google incorpora carrers dissenyats expressament per a vehicles sense conductor, amb la connectivitat integrada des d’un principi, habitatges modulars i tot un seguit de serveis basats en les dades.[2] La meta final en aquest cas és, com assenyala Evgeny Morozov, ni més ni menys que aconseguir que companyies com Google esdevinguin la plataforma digital de la resta de la ciutat.[3] Les ciutats s’estan reimaginant, literalment, com una extensió de l’aparell d’extracció de dades de les grans plataformes.[4] L’objectiu en aquest cas és posicionar-se dins del paisatge urbà d’una manera que els permeti obtenir dades dels ritmes i fluxos de la vida quotidiana. D’altra banda, les inquietuds en l’àmbit local al voltant de les característiques i l’abast d’aquesta extracció de dades s’han rebut majoritàriament amb reticència per part del projecte.[5]

[1] Aquí també podem afegir l’enfrontament que Amazon ha provocat entre ciutats, quan les autoritats municipals intenten desesperadament endur-se la segona seu d’Amazon, o també podem fixar-nos en les ciutats totalment noves de la Xina que es construeixen des de zero per ser intel·ligents.

[2] Sidewalk Labs, “Project Vision”.

[3] Morozov, “Google’s Plan to Revolutionise Cities Is a Takeover in All but Name”.

[4] GoogleTechTalks, Sidewalk Labs.

[5] “More Info Sought on Sidewalk Labs’ Proposed Waterfront Neighbourhood”.


La cursa pel predomini mundial

Els avantatges per a Google com a empresa centrada en les dades (que, a més, ara prioritza explícitament la intel·ligència artificial o IA) són obvis. Com que l’aprenentatge automàtic actual requereix grans quantitats de dades i, de fet, millora com més dades hi ha disponibles, qualsevol empresa que vulgui competir en IA avui dia necessita accés al màxim nombre de dades possible. Més dades permetran a Google crear nous serveis i productes, millorar els serveis existents i entrenar els seus algoritmes perquè superin els seus competidors. Es tracta d’una cursa en què tot s’hi val per convertir-se en la companyia d’IA dominant del món.

Un aspecte crucial és que també existeix un imperatiu geopolític, ja que les plataformes xineses tenen un avantatge competitiu important sobre els seus homòlegs nord-americans. Mentre que les plataformes nord-americanes s’han construït a partir de serveis basats en internet i s’han expandit des d’aquí, les plataformes xineses tenen una integració molt més profunda i prèvia amb les interaccions fora de línia.[1] A la Xina, per exemple, els pagaments per mòbil són gairebé omnipresents i tenen una taxa d’adopció molt més gran que als EUA o Europa. El resultat és que plataformes com Alipay i Ten Pay registren les transaccions financeres quotidianes d’una manera que Apple Pay i Android Pay només poden somiar. Igualment, les anomenades súper-aplicacions com WeChat connecten pagaments mòbils, reserves de restaurants, cites mèdiques, menjar a domicili, bicis compartides, etc., en una única aplicació, cosa que ofereix a empreses com Tencent un accés inigualable a la vida fora de línia dels ciutadans xinesos. Per contra, les plataformes nord-americanes no disposen de la profunditat i l’extensió d’aquest tipus de coneixements. La digitalització de serveis fora de línia tot just està començant en el món occidental i l’adopció és lenta en molts casos. En canvi, les plataformes occidentals es basen en les xarxes socials o en els motors de cerca en línia per reunir els perfils dels usuaris. La plataformització de la ciutat promet canviar tot això, incrustant en el teixit urbà el mateix aparell extractiu que es troba a les plataformes en línia.

Però hi ha un tercer motiu, més enllà de l’extracció de dades i la competència geopolítica, pel qual les plataformes d’avui busquen l’accés a la infraestructura de la ciutat. La infraestructura de la ciutat ofereix unes noves oportunitats de benefici i poder molt importants. Encara que empreses com Google i Facebook avui dia semblin poderoses, la veritat és que depenen del sector de la publicitat (Google devia el 86 % i Facebook el 99 % dels seus ingressos totals a la publicitat en el tercer trimestre de 2018),[2] i el sector publicitari és relativament petit en comparació amb la resta de l’economia mundial. Per contra, la infraestructura immobiliària i energètica de la ciutat ofereix uns nous sectors immensos perquè les companyies de plataformes s’hi impliquin.[3] Si Google pot obtenir diners d’aquests sectors i dels seus grans agents actuals, la fràgil dependència dels capricis d’un mercat publicitari petit pot començar a desaparèixer.

El resultat final de tot això és un espai urbà que no està dissenyat per i per a la gent, sinó que està dissenyat per i per a les dades i els interessos lucratius dels monopolis de les plataformes actuals. Com pregunta Jamie Powell, “la planificació urbanística satisfà les necessitats d’una població diversa o serveix per obtenir la millor informació de comportament?"[4] Lluny de ser una millora de la llibertat de baix a dalt, es tracta d’una estratègia dirigida per les plataformes (i facilitada pels governs) per convertir els habitants de les ciutats en fàbriques de dades.

Quina alternativa hi ha? Una solució podria ser simplement rebutjar del tot l’ús de tecnologies digitals i dades massives. En comptes de transformar les ciutats amb l’última tecnologia, podríem mantenir enfocaments més senzills i tradicionals. Aquesta solució té la virtut d’oferir una resposta senzilla: rebutjar totalment la tecnologia. Però també implica renunciar a les oportunitats que ofereixen aquestes noves tecnologies. No hem de deixar que el capitalisme de les plataformes monopolitzi els nostres imaginaris sobre com es pot utilitzar la tecnologia. No només s’ha d’utilitzar per a l’acumulació de capital i l’extractivisme de dades.


[1] Lee, AI Superpowers, 56.

[2] Font: documentació presentada a les autoritats dels EUA (formulari 10-K)

[3] La sanitat és l’altre gran sector en què s’estan introduint plataformes com Google, Amazon i Microsoft. Amazon ha mostrat un gran interès per obtenir una part dels grans contractes públics d’adquisició per a finalitats militars, com ara proveir l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) de computació al núvol i proporcionar eines de vigilància per a l’Agència d’Immigració i Duanes (ICE).

[4] Powell, “Embracing Waterfront Google-Fication in Toronto”.

Il·lustració amb bosses que contenen monedes © Albert Tercero

Repensar la ciutat intel·ligent

Barcelona presenta una alternativa diferent, amb els esforços del projecte DECODE per repensar la ciutat intel·ligent des d’una perspectiva ciutadana. Aquí veiem uns esforços impressionants per donar veu a la gent sobre les seves dades, però també per construir projectes que influeixin i beneficiïn la seva vida quotidiana de maneres significatives. Sens dubte, hi ha molt a aprendre d’aquest experiment. Però també hi ha un model intrigant, encara que potser més tradicional, que sorgeix de la ciutat britànica de Preston i que recorda els ideals del socialisme municipal. Podria ser profitós concebre conjuntament els dos models, Barcelona i Preston, per pensar com podria ser una ciutat intel·ligent per a les persones orientada cap a canvis estructurals més grans.

Al cor del model Preston hi ha la idea de la creació de riquesa comunitària, amb l’objectiu d’utilitzar i desenvolupar recursos locals en comptes de dependre de grans monopolis com Google. En aquest cas, és crucial la contractació des del govern i les “institucions d’ancoratge”, és a dir, aquelles grans institucions locals que difícilment abandonaran la ciutat (hospitals, universitats, museus i altres centres culturals, etc.).[1] El pas inicial del model Preston és aconseguir que aquestes institucions destinin una proporció més gran de la seva contractació als proveïdors locals. D’aquesta manera, en comptes d’enviar diners a les butxaques de Larry Page o Sergey Brin, el poder adquisitiu d’aquestes institucions es pot utilitzar per ajudar a desenvolupar alternatives locals. La ciutat de Preston ha utilitzat aquest model per revitalitzar-se (i de pas convertir-se en la ciutat que més ha millorat de la Gran Bretanya),[2] tot i que fins ara s’ha centrat en negocis força tradicionals. És fàcil, però, imaginar una versió d’aquest procés dirigida a la ciutat intel·ligent, encapçalada pels habitants de la ciutat, i destinada a desenvolupar alternatives a la visió extractivista de dades que té Google de la ciutat intel·ligent. Això podria permetre que els proveïdors de serveis intel·ligents de la ciutat cresquessin molt més ràpidament i anessin més enllà dels projectes petits.

El risc de tot plegat és fetitxitzar allò local (i hi ha literatura sobre la construcció de riquesa comunitària que ho fa, invocant la comunitat local com una virtut exempta de problemes): una postura que intenta efectivament construir un enclavament aïllat del capitalisme global, al mateix temps que esborra o nega els seus propis vincles constitutius amb l’exterior.[3] Per aquest motiu, qualsevol projecte d’àmbit municipal també s’ha d’orientar més enllà de l’àmbit local, cap al regional, estatal i internacional (i no necessàriament en aquest ordre). Les millores assolides a escala local s’han d’utilitzar no només com un fi en si mateixes, sinó també com a passos cap a un canvi de consciència i, finalment, un canvi social i econòmic més ampli. Això significa establir connexions amb ciutats afins del món, compartir recursos, crear béns digitals comuns i planificar estratègies contra les absorcions per part dels monopolis de les plataformes. Si més de la meitat del món viu ara a les ciutats, aquestes s’han convertit en un instrument de poder crucial i en un espai des del qual construir un món millor. Barcelona i Preston ofereixen lliçons essencials de com podem començar.


[1] Hanna, Guinan, i Bilsborough, “The ‘Preston Model’ and the Modern Politics of Municipal Socialism”.

[2] Partington, “Preston Named as Most Improved City in UK”.

[3] Srnicek i Williams, Inventing the Future: Postcapitalism and a World Without Work.

 

Bibliografia

GoogleTechTalks. Sidewalk Labs: Reimagining the City as a Digital Platform.

Hanna, Thomas; Guinan, Joe, i Bilsborough, Joe. “The ‘Preston Model’ and the Modern Politics of Municipal Socialism", openDemocracy, 2018.

Lee, Kai-Fu. AI Superpowers: China, Silicon Valley, and the New World Order. Boston: Houghton Mifflin Harcourt, 2018.

“More Info Sought on Sidewalk Labs’ Proposed Waterfront Neighbourhood”. Toronto Sun, 2 de maig de 2018.

Morozov, Evgeny. “Google’s Plan to Revolutionise Cities Is a Takeover in All but Name", The Observer, 21 d’octubre de 2017, Sec. Technology.

Partington, Richard. "Preston Named as Most Improved City in UK". The Guardian, 1 de novembre de 2018.

Powell, Jamie. “Embracing Waterfront Google-Fication in Toronto”. Financial Times, 12 de març de 2018.

Sidewalk Labs. “Project Vision”, 17 d’octubre de 2017.

"Urban Population (% of Total)". World Bank.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Capitalismo de plataformas. Nick SrnicekCapitalismo de plataformasCaja Negra, 2018
  • Llibre: Inventar el futuro. Nick SrnicekInventar el futuroMalpaso, 2017
  • Llibre: Inventing the Future: Postcapitalism and a World Without Work. Nick SrnicekInventing the Future: Postcapitalism and a World Without WorkVerso, 2015

Temàtiques relacionades