Rere les barricades de Barcelona

Violències urbanes

  • jul. 21
  • 14 mins
Il·lustració © Nicolás Aznárez

La crema de contenidors com a forma de protesta als carrers de Barcelona, ¿són flames de revolta social que evoquen l’esperit de la Rosa de Foc? O, per contra, ¿encenen una metxa de nihilisme contra múltiples crisis i són aparador d’un narcisisme escalfat a les xarxes socials, però impropi de la tradició col·lectiva d’uns moviments socials de pau i de barricada?

Una de les fotografies descobertes a la capsa vermella del fotoperiodista Antoni Campañà —amb exposició recent al MNAC i un esplèndid llibre d’imatges sobre la Guerra Civil— retrata un grup de nens puny enlaire rere una barricada de joguina, al carrer de la Diputació, l’agost del 1936.[1] Per a la Barcelona que darrerament ha estat notícia per la crema de contenidors i enfrontaments de joves amb la policia en protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasél o, la tardor del 2019, contra la sentència del judici al procés independentista, la foto de Campañà és útil. Dona peu a una reflexió sobre l’arrelament i les causes de la violència urbana, amb cert infantilisme revolucionari inclòs, en una ciutat que també és exponent de manifestacions i moviments socials de gran maduresa política o d’infantil ingenuïtat però no necessàriament violents.

De fet, algunes d’aquestes manifestacions, moviments socials o revoltes urbanes han tingut el pacifisme o l’antimilitarisme per bandera. Això no atorga certificat de res, com prova la violència de la Revolta de les Quintes a Gràcia, el 1870, o la Setmana Tràgica del 1909. Però en la història més recent —i sense remuntar-se al 1980, 1990 i 2000, dècades dels moviments contra l’OTAN, de l’objecció de consciència i la insubmissió, i del No a la guerra—, es pot concloure que tant el moviment dels “indignats”, que va omplir les places el 15-M, com l’ampli moviment sobiranista de la darrera dècada han estat exemples de civisme. És un tòpic cert que centenars de milers de persones s’han manifestat sense llençar ni un paper a terra. També ho és que durant aquest intens cicle movimentista —des del desallotjament de la plaça de Catalunya, el 27 de maig del 2011, fins a la repressió contra la consulta per la independència, l’1 d’octubre del 2017, i en accions veïnals contra desnonaments—, quan hi ha hagut violència, normalment no ha vingut de part dels manifestants, sinó de la policia. I això sense entrar en les violències estructurals.

Això no treu que la ciutat sigui, per definició i arreu, sinònim de conflicte social i polític, de bullangues i de barricades. De la mateixa manera que Barcelona, en particular, és referent com a ciutat de pau, sense por. Va quedar palès en la resposta ciutadana als atemptats jihadistes de l’agost del 2017, com ja havia quedat clar en les grans manifestacions del 1987 contra l’atemptat d’ETA a Hipercor i del 2000 contra l’assassinat d’Ernest Lluch. Aquestes dues cares de Barcelona, la ciutat de pau i la ciutat de barricada, igual que se l’adjectiva de burgesa i revolucionària alhora, no són de fa quatre dies.[2] Construïda a cops de gent, la història contemporània és plena d’exemples que ajuden a contextualitzar i donar complexitat i solidesa d’anàlisi a una realitat que pot quedar oculta o deformada per la curta memòria, el poc coneixement en ciències socials i les servituds de la societat líquida i la immediatesa comunicativa.

Barcelona és una ciutat que, quan darrerament ha viscut episodis de porn riot retransmesos per televisió i xarxes socials, ha desbordat la noció de societat de l’espectacle encunyada als anys seixanta per Guy Debord. Atès que la història imprimeix caràcter a qualsevol societat, no es poden menystenir raons socials i de memòria col·lectiva o psicologia comunitària en el rerefons de la crema de contenidors a Barcelona. Certament, la fórmula concreta de protesta urbana no és nova. No obstant, tot i que en antropologia de l’espai urbà està estudiat el component ritual de protestes que sovint repeteixen escenaris i tipologia, de l’anàlisi comparada històrica i política sobre els episodis recents es desprenen elements nous. Hi ha un nihilisme impropi de la tradició barcelonina que no es pot despatxar apel·lant al tòpic manipulat de la conspiració anarquista italiana (d’altra banda, una constant amb substrat històric en les bombes Orsini del segle xix i l’atemptat del Liceu del 1893). I s’entreveuen també elements nous de narcisisme individualista, amplificat per les xarxes socials, que no encaixen en la tradició col·lectiva de l’activisme sociopolític a Barcelona, del signe ideològic que sigui. Per això convé discernir bé la mistificació de la barricada.

Sense recórrer ni al tòpic de la Rosa de Foc ni a la mitificada Barcelona resistent del 1714 o revolucionària del 1936, molts exemples certifiquen l’agitació als carrers de la capital catalana. En una memòria del 1873 sobre revoltes socials a Espanya, Friedrich Engels va escriure que a Barcelona es comptabilitzaven “més combats de barricada que en cap altra ciutat del món”. Un segle llarg després, el 25 de març del 2003, l’expresident dels Estats Units George Bush pare, amb referència a la gran manifestació del No a la guerra celebrada tres dies abans al passeig de Gràcia, va dir: “Ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona”.[3]

 

[1] Campañà, Antoni. La capsa vermella, Comanegra, 2019. L’edició del llibre és de Plàcid

Garcia-Planas, Arnau Gonzàlez Vilalta i David Ramos, i la foto esmentada està reproduïda a la pàgina 76. Garcia-Planas i Gonzàlez Vilalta són comissaris, juntament amb Toni Monné i Roser Cambray, de l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà, programada al MNAC del 19 de març al 18 de juliol del 2021.

[2] Dues bones obres divulgatives que sintetitzen i recullen aquest esperit són: Huertas, Josep Maria, i Fabre, Jaume. Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle xx, Flor del Vent, 2000. I, en un format més visual: Adam, Roger; Antebi, Andrés, i González, Pablo. Cops de gent. Barcelona 1890-2014. Crònica gràfica de les mobilitzacions ciutadanes, Ajuntament de Barcelona, 2016.

[3] Aquestes referències i una aproximació al caràcter de Barcelona, segons definició de Josep Fontana, com a subjecte històric amb personalitat pròpia i propici a promoure canvis, singularment per l’acció dels moviments socials, es poden trobar i ampliar a: Andreu, Marc. Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986), L’Avenç, 2015.

 

Al tombant del segle xxi, amb el moviment altermundialista en eclosió, qui portava pancartes contra l’Europa del capital i la guerra en manifestacions multitudinàries pel centre de Barcelona era el desaparegut Arcadi Oliveres, i altres homes i dones de la seva generació. Tenien una sòlida formació sociopolítica, pacifista i anticapitalista, no tant per formació acadèmica o activisme partidista com pel bagatge d’anys de militància cristiana, sindical, veïnal o internacionalista. Eren gent madura capaç tant d’acompanyar una protesta transversal però eminentment juvenil i antisistema com de negociar-ne marges o pactar-ne desacords amb les autoritats governatives: alcaldia socialista, Generalitat de Jordi Pujol i Govern espanyol de José María Aznar. Bo i sabent-se referents, els líders socials de la pasta d’Oliveres no exercien per ego o individualisme, sinó recolzats en l’autoritat moral col·lectiva i el capital democràtic acumulat per entitats com Justícia i Pau, la FAVB o la Federació d’ONG. De fet, eren nexes entre mons tan allunyats com el moviment okupa i el sindicalisme de CCOO i UGT, l’esquerra de sempre i l’independentisme incipient, els immigrants sense papers i els estudiants d’Erasmus.

Marxes altermundialistes com la del 15 de març del 2002, per la cimera de la UE a Barcelona, van acabar amb incidents violents, corredisses i repressió als carrers. Se’n va culpar a provocadors d’entre els manifestants i, sobretot, a infiltrats policials. Si aquell dia la cosa no va acabar tràgicament és perquè el president de la FAVB, Manel Andreu, i la presidenta de la Federació d’ONG, Gabriela Serra, al timó de la plataforma convocant, van negociar amb la Delegació del Govern, in situ i entre ràtzies d’antidisturbis i agents infiltrats, que la policia no fes acte de presència al concert de Manu Chao que, a Montjuïc, posava fi a la protesta. Un any després, en un altre concert per la pau, en ple conflicte a l’Iraq i només cinc dies més tard que Bush critiqués el No a la guerra de Barcelona, Manuel Vázquez Montalbán va dir, davant de 30.000 persones: “Som molts, tenim raó, conservem la força de la paraula. Recordeu que Espriu ens va dir que una llengua perseguida pot sobreviure quan es refugia en les coses, és a dir, en la realitat”.

El 2019, els actors i les coordenades eren uns altres. I la realitat catalana, barcelonina i dels moviments socials, també. Durant el llarg procés sobiranista iniciat el 2010 es va anar veient que l’ANC i Òmnium movien masses com mai s’havia vist a Europa, però promovien la dissonància cognitiva amb la realitat i no actuaven transversalment, per moltes apel·lacions a l’esperit d’un sol poble i a les lluites compartides que fessin. I quan l’exemplar pacifisme independentista va saltar pels aires, arran de la presó i la sentència als líders del procés, ni l’ANC i Òmnium ni l’independentisme governant van saber estar a l'altura i canalitzar políticament la indignació. Tampoc l’enigmàtic i original Tsunami Democràtic, plataforma virtual i semiclandestina creada ex professo per coordinar la reacció de protesta a la sentència, que es va esfumar en el trajecte que va de l’ocupació de l’aeroport del Prat a la batalla de la plaça d’Urquinaona.

Els CDR sí que van animar la revolta urbana independentista de la tardor del 2019, però tampoc van ser capaços de dirigir políticament el que va acabar en simple nihilisme de crema de contenidors. Aquelles flames van revifar, el febrer del 2021 i en plena tensió pandèmica, arran de l’empresonament del raper Pablo Hasél. Però el darrer episodi de revolta urbana a Barcelona, amb rèpliques en altres localitats catalanes i espanyoles, s’ha donat ja sense cap direcció política coneguda. Amb tot, sectors de l’esquerra independentista i grups autònoms van intentar orientar la protesta amb el hashtag “fins que caiguin” i reconduir-la amb el manifest Per la majoria (signat per 250 entitats, però sense la transversalitat d’altres iniciatives), que es va presentar el 13 de març, al parc de les Tres Xemeneies, amb el suport encara d’Arcadi Oliveres.

Il·lustració © Nicolás Aznárez © Nicolás Aznárez

En discursos d’aquell acte (la filòsofa Marina Garcés i el secretari general de la CGT, Ermengol Gassiot, entre d’altres) i en la iconografia del cartellisme i la comunicació per xarxes d’aquesta revolta urbana, com en alguns mitjans, s’ha volgut lligar la Barcelona actual amb la mística de la Rosa de Foc. “Reconèixer que el conflicte existeix ens fa ser vius, ens fa ser una eina de lluita i ens possibilita canviar-lo. I això ho veiem en l’oposició al feixisme, en les flames, en les barricades i en els caixers trencats, que també són la nostra acció col·lectiva”, va dir Gassiot, entre aplaudiments, després de referir-se a la vaga de la Canadenca del 1919 i a la Comuna de París del 1871.

Però res té a veure la Barcelona on avui cremen contenidors amb aquella ciutat que Engels va situar el 1873 al capdamunt del rànquing dels combats de barricada (i que també era la ciutat dels cors de Clavé, on la música era un altre factor de socialització de la classe obrera). Tot i governar-hi els Comuns, Barcelona tampoc és la Comuna de París (que, per cert, sobta que fos relegada per Barcelona en el rànquing d’Engels; encara més quan Karl Marx va revisar-ne la intensa història de barricada escrita per Prosper-Olivier Lissagaray).[1] Als 150 anys de la Comuna de París, l’historiador Roberto Ceamanos, que l’ha estudiada a fons, diu que “la barricada, símbol de la resistència popular, va culminar la seva edat d’or en l’episodi de la Comuna”.[2] Això referma acadèmicament una conclusió a la qual ja va arribar, per experiència pròpia, la periodista i comunista russa Larisa Reisner, el 1923, a Hamburgo en las barricadas: “La vella i romàntica barricada ja fa temps que ha passat a la història. Avui la lluita és diferent”.[3] Tot i això, la mística de les barricades perviu a Barcelona pel juliol del 1936 i gràcies a autors estrangers com l’historiador Chris Ealham[4] o els testimonis de George Orwell, Mary Low, Hans Erich Kaminski o Axel Österberg, que va escriure justament Tras las barricadas de Barcelona.[5]

La historiografia va resoldre fa temps la categorització de les insurreccions i els moviments de protesta contemporanis al capitalisme. A les tradicionals revoltes contra les quintes, les caresties o l’especulació urbana, que esclataven quan es vulnerava el que Edward P. Thompson va anomenar “economia moral de la multitud”, s’hi van afegir nous models de protesta que anaven des del ludisme, que destruïa les màquines que deixaven els treballadors sense feina, fins al cartisme anglès, que reivindicava democràcia política i social. I a partir d’aquí, un ampli mostrari: des de la propaganda pel fet i la gimnàstica revolucionària (molt important en l’anarquisme de casa nostra) fins a les vagues clàssiques (com les de Comissions Obreres durant els anys seixanta i setanta o la de la Canadenca del 1919, que Salvador Seguí va saber desconvocar a temps per fer valer el triomf de la jornada de vuit hores); i des dels boicots a mitjans de transport (com la vaga de tramvies que el 1951 va suposar un punt d’inflexió en la protesta urbana, obrera i social, a Barcelona) fins a les performances del segle xxi.

La tipologia és variada, però per molta ideologia o antropologia del conflicte urbà que posem en l’anàlisi, en història política dels moviments socials no és el mateix una protesta espontània o nihilista que una amb direcció, organització i objectius definits, independentment del seu èxit o legitimitat. No es pot oblidar la doble ànima de ciutat de pau i de barricada que, sota formulacions diferents, es va repetint al llarg de la història de Barcelona. Però cal rigor en la contextualització i precisió en les analogies. No és el mateix una bullanga que una revolució, ni una revolta que uns aldarulls. El juliol del 1909 no va significar el mateix que el juliol del 1936. No és el mateix tipus de vaga la de la Canadenca que la de tramvies o la de Nissan. I el context en què va sorgir el 15-M o que va omplir massivament molts 11-S no és igual una dècada després.

Sempre es pot jugar a les barricades, com feien els nens de la foto de Campañà. Però també és útil agafar altres imatges per a l’anàlisi comparada. Posats a suggerir-ne algunes, són prou conegudes les fotos que va fer Manel Armengol i el metratge que Pere Portabella va enregistrar, el febrer del 1976, de les manifestacions unitàries de l’Assemblea de Catalunya reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. No hi ha barricades ni contenidors cremant, però sí gent mobilitzant-se als carrers de Barcelona amb una direcció política clara de canvi històric.

[1] Lissagaray, Prosper-Olivier. Historia de la Comuna de París de 1871, Capitán Swing, 2021. Escrita el 1876 per un periodista comunard, és en la introducció a l’edició anglesa del 1886, traduïda per Eleanor Marx, on ella mateixa diu que el seu pare “va revisar i corregir exhaustivament” l’obra.

[2] Ceamanos, Roberto. La Comuna de París (1871), Catarata, 2021, p. 166.

[3] Reisner, Larisa. Hamburgo en las barricadas y otros textos, Dirección Única, 2017, p. 82. La citació original, molt més llarga, és una preciosa definició literària del concepte de barricada a partir del qual va viure i escriure clandestinament l’autora durant la insurrecció comunista d’Hamburg d’octubre del 1923.

[4] Ealham, C. La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937, Alianza, 2005. Aquesta visió d’hispanista anglès, ben documentada en fonts hemerogràfiques però un punt idealitzada, mereix ser contrastada amb el relat d’un historiador urbà local amb obra tant o més de referència basada en altres fonts primàries: Oyón, José Luis. La quiebra de la ciudad popular. Espacio urbano, inmigración y anarquismo en la Barcelona de entreguerras 1914-1936, Ediciones del Serbal, 2008.

[5] Österberg, A. Tras las barricadas de Barcelona, La Linterna Sorda, 2018; Low, M. Cuaderno rojo de BarcelonaAgosto-diciembre 1936, Alikornio, 2001; Kaminski, H. E. Los de Barcelona, Parsifal, 2002; Orwell, G. Homenatge a Catalunya, disponible en múltiples edicions.

Publicacions recomanades

  • Llibre: Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona. Marc Andreu Acebal. L’Avenç, 2015Barris, veïns i democràcia. El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona. Marc Andreu Acebal. L’Avenç, 2015
  • Llibre: Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Marc Andreu Acebal. L’Avenç, 2016Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Marc Andreu Acebal. L’Avenç, 2016

Temàtiques relacionades

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis