Rosalía a la plaça del Dubte

La cantant Rosalía © Berta Pfirsich

Va estudiar a les aules del Taller de Músics, i també al pati, al carrer, amb artistes, professors i alumnes. Sempre va tenir clar el seu objectiu allí: mirar i escoltar.

El novembre de 2018 es va publicar el segon disc de Rosalía, El mal querer, un torrent d’una potència enorme que ha tingut un impacte global. Per a aquest projecte, Rosalía ha sabut escollir uns col·laboradors de primera com són C. Tangana i El Guincho, sense oblidar altres joves que han treballat en la producció audiovisual, en la fotografia i en la tria d’objectes d’art, com ara Tomás Peña i Tama Rindo.

Abans, a finals de maig, un tema de títol premonitori, “Malamente”, havia engegat la projecció internacional de Rosalía, la qual ja havia brillat amb el seu primer disc, Los ángeles, enregistrat amb Raúl Fernández, Refree.

I de ben segur que Rosalía en té un, d’àngel. Un àngel amb uns quants valors: talent musical, tenacitat, intuïció, intenció, inquietud i ganes, moltes ganes d’aprendre. Això vol dir hores i hores de dedicació escoltant, estudiant i preparant-se amb personalitats artístiques de diversos terrenys.

Recordo Rosalía entrar i sortir de les aules del Taller de Músics del barri del Raval. El creixement especial i embullat de l’escola des de 1979, que va ocupar diversos locals del garbuix que formen els carrers de Requesens, Príncep de Viana i Cendra, va donar com a resultat que el pati del taller fos el carrer mateix. Durant l’etapa en què Rosalía hi va estudiar, va aprendre dins del recinte acadèmic però també a còpia de fer preguntes i departint al pati amb artistes, professors i alumnes. La seva actitud participativa l’empenyia a apuntar-se, més enllà de les assignatures del programa d’estudis, a altres activitats paral·leles: seminaris, tallers, conferències, debats i presentacions. I en aquestes sessions també feia preguntes, de vegades de manera molt incisiva.

Desconec els motius pels quals Rosalía i els seus pares van decidir que una adolescent de setze anys podia avançar i créixer per consolidar les bases de la seva carrera musical matriculant-se al Taller de Músics. La trajectòria d’aquest centre d’ensenyament, pel fet de difondre i promoure la música popular, potser n’avala la decisió. Es constata que el mateix nom de “taller” ha definit les particularitats que han prevalgut des de la seva fundació: pràctica musical en grup (combos), flexibilitat, barreja de gèneres musicals, consciència del fet que primer aprenem a parlar i després a escriure, i creació de plataformes, cicles i festivals per tal que els joves estudiants complementin la seva formació musical contrastant-se davant del públic. I de Rosalía, en aquella època, en destacaria les actuacions al JazzSí Club; al Teatre Grec com a cantaora d’un espectacle inspirat en Carmen Amaya, amb coreografia de María Rovira i música de Chicuelo; al Palau de la Música com una de les protagonistes de Flamenkid, un projecte ideat per Gemma Candell que narra la història del flamenc amb tant d’encert que la poden entendre els grans, els no tan grans i els petits; i també la seva intervenció en l’homenatge a Maruja Garrido dins del Ciutat Flamenco, dut a terme al Mercat de les Flors. De tots aquests vaivens, Rosalía, malgrat la seva jovenesa, en va sortir més que airosa.

Possiblement Rosalía havia intuït que, si bé al llarg del temps el Taller s’havia consolidat i el seu plantejament pedagògic havia reeixit, va ser perquè es continua considerant un espai embrionari, el qual es projecta amb naturalitat i esforç i perquè continua treballant per acollir en el seu si artistes que aspiren a esdevenir professionals i d’altres que trien l’art musical com a sospir que equilibra la pulsió de la vida. Doncs bé, si el Taller de Músics és una realitat avui, és possible que sigui per una raó: els seus impulsors, que, des de les beceroles, van saber rebutjar la trona sobre la qual se solia pontificar.

Rosalía en una actuació en els seus inicis

Rosalía va anar desenvolupant la seva idea artística adobant el terreny des de la senzillesa, sense postures altives. En la formació musical de Rosalía ha estat tan important el que es va anar coent a l’interior de les aules com a l’exterior, al carrer al qual em referia abans. Ella sabia mirar i escoltar, cosa que demostren les seves contínues preguntes a tothom qui estava vinculat al Taller. Admiro Rosalía perquè ha sabut aprendre de les mirades, les mirades exteriors, les que treuen el cap per les cantonades, les cantonades de la cruïlla dels carrers. De vegades, a l’interior del recinte acadèmic costa mirar i costa trobar el camí de les respostes. Com també costa molt transmetre la importància d’escoltar els altres, perquè escoltar-se un mateix pot amagar supèrbia, i aquesta pot menar al fracàs. Al seu torn, el Taller de Músics ha après del tracte amb Rosalía. Perquè, com deia Enrique Morente: “No hi ha mestres, hi ha deixebles”. I, com a deixebla, Rosalía va ser exemplar perquè la seva inquietud innata ens posava contínuament entre l’espasa i la paret. Calia respondre les seves preguntes, els seus dubtes, les seves cavil·lacions i aquelles immenses ganes d’amarar-se de totes aquelles connexions que hi ha en la música o en les músiques. Les paraules de Chicuelo també ho defineixen: “Al Taller s’hi aprèn música d’una manera diferent”.

És que potser Rosalía havia intuït que el Taller li podia oferir coneixement sense limitar-li la imaginació? Si hem estat capaços d’estar a l’altura en aquest aspecte em sentiria immensament feliç. El que sí que puc assegurar és que aquest lema l’hem intentat aplicar amb ella així com amb cadascun dels estudiants que al llarg de quaranta anys ens han fet confiança. Som conscients que les plataformes artístiques van per la corda fluixa, aquella on s’aferren els qui dubten. Dubtar és la base de l’evolució i de la renovació. Si no dubtéssim estaríem picant sempre la mateixa pedra i fent voltes a la mateixa era.

Rosalía coneix els codis del flamenc sense que això signifiqui que ella vulgui ser cantaora. Rosalía coneix les claus del jazz sense que això signifiqui que ella vulgui ser cantant de jazz. Des que vam fundar el Taller de Músics, els del grup impulsor, músics de jazz, flamenc, música cubana, pop-rock, vam voler que l’eclecticisme fos la nostra insígnia. Un eclecticisme ben entès i que els diferents gèneres musicals fossin un mitjà (el mètode pedagògic), no pas un fi.

No estic en condicions de saber si Rosalía tenia clar, des que va decidir dedicar-se a la música, quin art volia defensar. El que sí que puc assegurar, però, és que Rosalía tenia clar el que no volia fer. I aquest balanceig, l’acte de descartar, és tan precís com apuntar i fer diana.

El passat 9 de gener a la tarda vaig tenir el plaer de participar en un intercanvi d’opinions sobre la meteòrica carrera de Rosalía. Va ser en el programa MagaSIN, de Radio Primavera Sound, presentat per Alicia Álvarez, Sergi Cuixart i Juanjo Zambrano. Hi vaig assistir com a convidat juntament amb Ben Carden, Tomás Peña i Tama Rindo. Tomás i Tama han participat en la gènesi d’El mal querer. Tots dos joves van reconèixer amb vehemència que tota la feina duta a terme en aquest disc es va forjar amb total naturalitat, sense pressions de ningú i sempre sota la supervisió de Rosalía. Tomás Peña va assenyalar que, quan ell proposava alguna idea, Rosalía sabia dir “no” si no la veia clara. És a dir, descartar es presenta com a agafador que et porta a avançar en el procés de creació d’una obra. Tama va fer referència a la gràcia amb què Rosalía aixeca els braços de manera tan flamenca. I és cert, en aquests ascensos hi té molta gràcia. No és casual que Rosalía estudiés dansa flamenca a l’acadèmia de la Tani, una bailaora molt arrelada, mare del guitarrista i compositor Edu Cortés. Altra vegada ens trobem amb la formació artística com a eix rellevant en el desenvolupament de Rosalía.

El gener de 2010 Rosalía es va matricular per primera vegada al Taller de Músics del barri del Raval. El juny de 2012 va acabar la formació professional després d’haver cursat estudis de piano, llenguatge musical, cante flamenc, cant de jazz, tècnica vocal i guitarra. Durant aquest període va tenir com a professors Chiqui, Jaume Gispert, Errol Woiski, Diana Palau, Xevi García, Joan Marcet, José Alberto Medina i Carlos Uguet.

Un cop conclosa aquesta etapa, Rosalía va iniciar estudis superiors de música al nostre centre situat a Can Fabra, districte de Sant Andreu —Taller de Músics Escola Superior d’Estudis Musicals. El curs 2012-2013 va cursar primer i, al següent, segon. Una àmplia gamma de matèries van anar reforçant la seva vasta preparació: història general de la música, història de la cultura, percepció auditiva, harmonia flamenca, cant com a instrument principal, piano com a segon instrument, conjunt instrumental, transport i acompanyament, història del flamenc, pensament musical, informàtica aplicada, formes del flamenc, llengua i comunicació, llengua estrangera i fonaments de composició. En aquesta etapa els seus professors van ser Cristina Canet, Ana Rosa Landa, Santi Galán, Chiqui, Juan Carlos Gómez, Alba Guerrero, Enric Marin, Xavier Casellas i Enric Palomar. 

Primer pla de Rosalía cantant © Martin del Busto © Martin del Busto

Finalitzat el segon curs superior de música, Rosalía va proposar a la nostra direcció pedagògica un canvi d’expedient per continuar tercer, quart i redactar el treball final de titulació a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Davant de la seva sol·licitud, la meva actitud va ser d’assumir la seva decisió i comprendre que ella continuaria estudiant amb el seu mestre de cante, Chiqui (José Miguel Vizcaya Sánchez), ja que ell imparteix classes en tots dos centres. Un bon dia, Chiqui em va comentar: “Aquesta noia és molt especial, modula d’una manera que, de tant recordar els antics, la seva expressió és d’ara. Rosalía aixecarà polseguera”.

L’aura de Rosalía arrossegava al Taller una gran quantitat de joves de la seva generació que l’admiraven, l’adoraven i se l’estimaven, però ella necessitava aires nous i un ambient renovat. Els estudiants de l’ESMUC ja la coneixien, perquè havien coincidit en diferents espais comuns de Barcelona. Vaig trobar que el canvi li aniria bé, però qui podia imaginar que la jove artista volaria tan amunt fins al punt de convertir el seu treball de final de titulació en El mal querer?

Rosalía té una estrella que brilla molt. Potser el trajecte l’hauria pogut fer per si mateixa. Si ho hagués fet així, és probable que per arribar a les mateixes conclusions li hagués calgut més temps. I, sobretot, no hauria tingut l’oportunitat de contagiar-se d’un ambient dens en idees i de compartir-les amb tants músics i artistes. Rosalía va consolidar la seva carrera al Taller, el qual havia sorgit ara fa quaranta anys al barri del Raval, en un enclavament de carrers fronterer amb la plaça del Dubte. Des d’aleshores, Rosalía no ha deixat de preguntar per saciar la seva immensa curiositat. Perquè aprèn aquell qui dubta i pregunta. Espero que continuï preguntant, que dubtar i descartar li permetin tirar endavant i que, com fins ara, toqui de peus a terra.