Barcelona Metropolis

Ella va pedalar just quan el semàfor es posava vermell, ell va avançar abans d’hora: va resultar-ne un accident de trànsit. El manillar d’ell sobre el tronc d’ella, la roda d’ella sobre la tíbia d’ell; la noia va fer dues passes enrere i va desplomar-se sobre una tanca de ferro i un arbust, molt dramàticament, la barbeta amunt i el dors de la mà al front, com en una òpera.

Era de matinada, a Provença amb Sicília. Ell s’hi va acostar, cautelós, va tocar-li el diafragma i va dir: Somebody please call an ambulance. De darrere els arbustos van sortir tres o quatre barcelonins disposats a salvar qualssevol menys a si mateixos, àvids d’alimentar les ninetes amb una mica de sang i fetge, contents de ser d’utilitat. Els barcelonins van trucar al 112. Ella va dir: Com a mínim m’he trencat les costelles. Ell va acompanyar-la a l’ambulància, un home responsable. Van passar la nit a urgències entre adolescents amb comes etílics, persones amb mals al cos i a l’ànima, i ancians abandonats pels passadissos. Ella no s’havia trencat res de res. Ell tenia unes mans boniques. Van sortir de l’hospital a les sis del matí i a les sis i cinc ja s’havien arrambat ferotgement i s’havien fet un petó amb llengua.

Ell era d’Irlanda. Havia vingut a passar unes setmanes a Barcelona i se’n tornava l’endemà. How original, va dir ella. Ell li va dir que havia vingut, en certa manera, a fer teràpia de xoc. Era d’un poble molt petit i sempre li havien explicat llegendes horribles sobre la vida a ciutat: bojos, bruixots, segrestadors, cartells amb gent desapareguda. Li havien dit que a Barcelona cuinàvem els turistes a la cassola, que els posàvem a les paelles de mar i muntanya i els veníem als restaurants de les Rambles, anglesos menjant anglesos; li havien dit que a Barcelona hi entraves vestit i en sorties despullat; li havien dit que la gent et cridava en idiomes estranyíssims i que estava ple de pintades que convidaven tothom a fotre el camp. A ella tot això li va fer molta gràcia. Va demanar-li més detalls. Feia bo. Van trobar un forn obert. Ella va dir que ell havia de convidar als croissants, que era la taxa turística. El dia es deixondia a la ciutat de Barcelona: els comerciants escombraven i fregaven la seva parcel·la de carrer, els cambrers muntaven la paradeta a la terrassa, la gent es regalava un parèntesi entre família i feina amb un tallat de barra de bar. I de cop tornaven a ser a Provença amb Sicília, la cantonada del sinistre. Teatral, excèntrica, ella va recolzar el cos a la mateixa tanca d’abans i ell va menjar-li la boca amb molta gràcia, amb molta força i amb molta traça, i darrere del cap d’ella encara hi veia un tros de Sagrada Família.

Quan va acompanyar-lo al metro era molt d’hora. Va baixar amb ell fins davant les màquines. Ell va dir-li que sentia una reverència profunda per la nit que havien passat junts i que la convidava al seu poblet de County Clare, a Irlanda. S’alegrava molt de tornar a casa sencer, amb totes les extremitats intactes. Ella va menjar-li la boca amb passió, amb fúria, amb desdeny, i després va marxar sense mirar enrere. Les escales mecàniques s’havien espatllat i no ho va veure fins que ja hi era, i va haver de pujar-les caminant. Anant cap a casa tenia les galtes plenes de rímel, tenia els músculs cansats i va trepitjar un xiclet. La calor començava a estrènyer els cossos i les animetes. Un grup de gent s’havia reunit al voltant d’un gat mort; li havien posat un llençol blanc per sobre; algú parlava. La ciutat de Barcelona s’aixecava, un dia més: gent tirant galledes d’aigua al pixum, bicicletes esbroncant automòbils, comerciants aixecant persianes.