Sobre ‘ligatios’ i ‘obligatios’: els vincles en la ciutat oberta

Una parella d'ancians d'esquenes asseguts en un banc miren un estany

L’espai que habitem, l’ambient que ens envolta, condiciona la nostra conducta i, tot plegat, el nostre caràcter, l’ethos. D’això va l’ètica. No va només d’obligacions contractuals, sobretot va de ligatios, dels vincles i lligams que formen l’entramat en el qual escrivim narrativament les nostres vides.

Són conegudes les paraules d’Aristòtil que som animals polítics perquè vivim en ciutats i perquè fora de la polis som bèsties o déus. L’expressió que emprava era zoon politikon; quan parlava, però, d’una vida conscient pròpiament humana feia servir l’expressió de bios theoretikós, vida contemplativa, reflexionada, més enllà de la mera vida comuna amb els altres organismes vius, metabòlics. El món grec assumia que érem naturalment socials, racionals i d’enraonar, és a dir, interdependents i de paraula.

Amb l’adveniment de la filosofia moderna, amb els contractualismes de Locke o Hobbes, és l’individu el qui constitueix la ciutat i ordena la convivència a cop de contracte. Les condicions d’aquest contracte social són d’igualtat i per a benefici mutu; així els individus, mútuament interessats a maximitzar la seva seguretat i propietat des d’una racionalitat estratègica, estableixen les normes del pacte. No té cabuda aquí la dependència, ni la gratuïtat, ni l’hospitalitat d’acollir persones que no podrien aportar mai, ni que volguessin, coses “útils” a la ciutat. Com a molt, els exclosos del pacte podrien “beneficiar-se” de la caritat o de la compassió. Nosaltres, ciutadans del segle XXI en l’aldea global i hereus de la Il·lustració, ens hem cregut l’antropologia, la sociologia i l’economia subjacents a aquells pressupostos com si fossin essències, certament ja no naturals sinó culturals, però igualment universals. D’aquesta forma ens hem assumit com a fongs hobbesians que emergeixen ja adults quasi per generació espontània, éssers autosuficients que no devem res a ningú.

La filosofia contemporània ha fet magnífiques crítiques a aquestes antropologia, sociologia i economia: o bé aquest individu racional, sempre autointeressat, independent, sense carn ni ossos, ni arrels, descontextualitzat, senzillament, no existeix; o bé el creem performativament nosaltres configurant un ésser humà estrany a la condició humana. I és que un tipus així no té vincles, té contractes; no té ligatios, ‘lligams’, i les seves úniques obligacions (ob-ligatios) són fruit de càlculs de conveniències. Quan un individu així té problemes en la convivència, desplega tota l’artilleria jurídica, amb la xarxa burocràtica pertinent, per fer complir els pactes de drets i deures merament jurídics.

Comunitaristes, feministes, postmoderns, també ens han fet veure que el desenvolupament de la persona beu de fonts socials. Les coordenades espacials i temporals ens són transcendentals, als humans: són la nostra condició de possibilitat. Les circumstàncies ens constitueixen, i la nostra identitat s’estructura en forma narrativa. Necessitem ser acollits en una ciutat, amb una llengua i una tradició en què comencem essent més actors d’una trama que ens precedeix que no pas autors autònoms creadors de la pròpia història. Els humans no som d’intempèrie, no ens sostenim sols.

L’espai que habitem, l’ambient que ens envolta, condiciona la nostra conducta i, tot plegat, el nostre caràcter, l’ethos. D’això va l’ètica. No va només d’obligacions contractuals, sobretot va de ligatios, dels vincles i lligams que formen l’entramat en el qual escrivim narrativament les nostres vides. Recordem Aristòtil: “On hi ha amistat, no cal justícia legal”. La ciutat no és una mera circumstància, una mena de complement del qual podem prescindir a caprici. I, si esdevé així, en comptes d’hospitalitat ens trobem hostilitat i crispació, perquè no tenim res de comú i en la indiferència no es reconeixen les diferències. Tot plegat dificulta la cohesió social necessària per dur a terme el projecte de cerca d’una vida bona, tal com cadascú la pugui concebre.

Tres esferes de reconeixement

Axel Honneth troba en el psicòleg George Herbert Mead la corroboració empírica de la idea filosòfica de Hegel: els conflictes socials es poden llegir en clau de lluita pel reconeixement. Segons aquesta teoria, el desenvolupament saludable d’una persona requereix tres esferes de reconeixement. Una primera és l’esfera afectiva; en aquesta es generen les bases socials de l’autoconfiança, fruit de les relacions d’amor que donen les persones properes, aquelles que ens accepten incondicionalment i ens acullen com els subjectes de necessitat que som, sobretot en els primers anys de la nostra vida i, tanmateix, sempre que ens falli l’equilibri (de la salut o qualsevol altre). En aquesta esfera propera a la llar, tots tenim un lloc, una posició en el llinatge, som algú en l’arbre genealògic. En això som tots iguals: nascuts de mare, amb una llengua amb la qual ens parlen i amb la qual ens narrem, amb un nom que ens identifica, amb un lloc d’origen, nom i lloc que no hem triat. Cal insistir-hi: no som animals d’intempèrie, necessitem aixopluc. Som mamífers, som de lligams afectius, de pell amb pell; tenim arrels i les necessitem per florir (ressona de nou Aristòtil): la seva mancança ens desnodreix.

Segons Honneth, no podem assolir l’enteniment de nosaltres mateixos com a portadors de drets si no sabem les obligacions normatives que cal complir davant dels altres. La segona esfera de reconeixement és la jurídica; ara s’acull la persona com a ciutadà igual, lliure i responsable per participar en l’àmbit públic. Aquí es reconeix la persona com a subjecte de drets, i s’alimenten així les bases socials de l’autorespecte. La tercera esfera de reconeixement és la de la solidaritat, perquè en aquesta, des de comunitats que comparteixen valors i projectes, es valoren les diferències, no només allò particular privat, sinó allò singular i únic de cada individu, les seves capacitats específiques. En ella es forgen les bases de l’autoestima.

Quan manca alguna de les esferes de reconeixement, el desenvolupament de la persona es trenca. Però la fractura personal és també social. Per tot plegat, és cabdal una ciutat que tingui cura de les tres esferes, perquè les persones es trobin incorporades i puguin desenvolupar les seves capacitats, les seves agències, el seu poder de ser i de fer, sense escissions de públic i privat, perquè tot interfereix, tot està interconnectat, tots som interdependents. Malgrat que gaudeixi d’una alta renda per capita, una ciutat no serà bona si li fallen les esferes de reconeixement.

Això no és fàcil en les nostres ciutats grans, multiculturals, moralment plurals, accelerades fins al vertigen. En elles valdria la pena practicar el que Seyla Benhabib anomena “universalisme interactiu”, que no és abstracte ni genèric. La cohesió sempre és un equilibri inestable amb dues dimensions cabdals: la vida quotidiana requereix d’estabilitat, assossec, rutina, alhora que dinamisme, ritme, desenvolupament i adaptació. Com que no ho podem fer sols, necessitem confiar els uns en els altres. I la confiança no és cega, però tampoc només contractualista, amb racionalitat estratègica. Té a veure amb afectes i afectacions, amb ferides i vulneracions de l’altre, aquell que sempre sorprèn precisament perquè és diferent i no encaixa.

En comptes de fer una aposta maximalista d’utopies, o ingènua amb festes de primavera, en comptes de continuar mesurant el nostre benestar en clau de màxim nombre de persones, potser és més prudent i humil optar per no humiliar, fer-nos conscients de l’equilibri, sempre precari, que és combatre la precarietat. El mal funda; caldria recuperar, ara sí, del contractualisme de John Rawls, el principi de diferència, que és de solidaritat: els més avantatjats per la loteria biologicosocial no haurien de gaudir del benefici fruit d’aquesta loteria si no ens en beneficiem tots.

La dificultat de les ciutats obertes rau en el fet d’haver d’acollir l’altre defugint la dialèctica amic/enemic. La convivència de les diferències, sense que el comú ho impregni tot amb una homogeneïtzació estàtica on ningú, tard o d’hora, es coneix ni es reconeix, demana atenció a allò singular, allò que no encaixa, perquè ningú no en quedi exclòs i perquè entre els afectats trobem les formes de parlar sobre com respondre adequadament. La ciutat que practica l’universalisme interactiu està contínuament en construcció, fomenta llocs i temps de trobada en què la deferència a la diferència, símptoma de llibertat i de creativitat, és configurada des del respecte a les condicions de possibilitat de la ciutat humana: la conversa inacabable i el deure prioritari de combatre el patiment evitable d’exclusió i opressió.

Cal fer una altra lectura dels drets humans

El món global en què vivim no és el món d’ahir, no és el de sempre; ens toca fer una altra lectura dels drets humans, més humil, entonant el mea culpa. La vida quotidiana de les persones és primer vida orgànica: sense aquesta no es pot pensar; però un cop tots podem pensar plegats caldrà repensar (pensar de nou i intensament) les noves figures d’exclusió i de patiment a les quals condemnem a no ser “nosaltres”, donant un “no” a l’altre que interpel·la les muralles que, de nou, hem aixecat.

Caldrà recuperar conceptes com amistat cívica o fraternitat per canviar les estructures que consoliden l’exclusió amb violència legal, simbòlica i estructural, i que no van a l’arrel de les portes i tanques que posen i imposen. Certament, l’atenció a les noves formes d’exclusió en l’aldea global ens obliga a replantejar el disseny de les nostres ciutats, la seva estructura bàsica, les seves institucions, el disseny dels seus espais, però també el disseny de les mentalitats: perquè s’obrin a diferències que interpel·len les nostres conviccions. D’això va la responsabilitat, de tenir cura del vulnerable, de ser conscients de les nostres capacitats de danyar i ser danyats, fins i tot sense voler.

Una ciutat oberta és una ciutat fraterna i solidària amb la quotidianitat de tota la seva gent. Les coses boniques són senzilles, però arribar a la senzillesa requereix sovint molt de pensament en l’acció: molt lluny, tot plegat, de la simplificació o del convenciment que no hi ha res a fer, perquè això ha passat tota la vida. Les ciutats han estat freqüentment emmurallades per tal de defensar els seus límits. Pensar els límits és pensar també en les possibilitats: però ningú més que l’altre, tots iguals i tan diferents alhora. Pensar el límit és pensar la paradoxa, la contínua fundació com el que Hannah Arendt ens recordava sobre néixer, sobre començar de nou, com a allò específicament humà.

Publicacions recomanades

  • Ética de los servicios sociales.Herder, 2016