On són els blancs?

Ciutat oberta

Per primer cop des de fa molts anys, als Estats Units es parla de feixisme per referir-se a la reviscolada retòrica del supremacisme blanc i a l’amenaça que suposa per al país. És una visió del món on l’odi cap a “l’altre” fomenta la violència verbal i física. El meu pare i la seva família van viure els pogroms de Rússia de principis del segle i jo soc una jueva blanca casada amb un afroamericà. Ara que amb Trump tornen les polítiques de segregació, reconec que els temors d’infància tornen a ocupar els meus somnis. Sento angoixa pels meus fills negres quan van pel carrer de nit.

D’ençà de les eleccions dels Estats Units de 2016, com en moltes ciutats d’Europa, estem vivint una època esfereïdora. Els espectres del racisme i el feixisme ens amenacen un cop més. Al meu país, des de la frontera de Texas i en gran part del territori fins a la ciutat de Nova York, on visc —en general, una ciutat molt progressista i certament diversa, que acull milions d’immigrants—, les persones de color de tots els orígens pateixen una horrible violència verbal, institucional i física. La situació notòria més recent és la separació de nens, entre ells alguns de molt petits, dels seus pares a la nostra frontera del sud, on es detenen, deporten, criminalitzen i, literalment, s’engabien persones que fugen de l’opressió. Hem vist nadons plorant desconsolats, nens petits cridant els seus pares mentre se’ls ignora, adolescents asseguts en postures de desesperació. Alguns d’aquests nens els han traslladat a ciutats llunyanes mentre els seus pares romanen en centres de detenció. N’hi ha que potser no es retrobaran mai.

Soc filla d’un pare immigrant que va emigrar aquí amb els seus pares i un germà més petit a principis del segle xx des de Kishinev, Romania, actualment Chisinau, Moldàvia. El 1968, quan encara era il·legal en molts estats, malgrat la decisió del Tribunal Suprem del 1967 de legalitzar l’anomenat matrimoni interracial, jo, una jueva blanca, em vaig casar amb un afroamericà i amb ell vaig criar dos fills negres, vivint la meva vida més íntima en una família negra. Com a dona i mare, vaig esdevenir profundament conscient de la meva condició de blanca, amb els seus privilegis i zones de seguretat, i al mateix temps vaig sentir ràbia, tristesa i angoixa pel benestar dels meus fills i el meu marit als carrers dels Estats Units. Com a professora universitària d’escriptura creativa i literatura afroamericana durant molts anys, vaig aprendre, estudiar i ensenyar la història racial dels Estats Units, vaig participar en la conscienciació racial, vaig treballar per la diversitat institucional, pel que fa a la justícia tant de gènere com racial. Vaig aprendre aquests valors a la infància. El meu pare havia estat comunista des de jove a la “mare pàtria”, havia combatut amb la Brigada Abraham Lincoln a la Guerra Civil espanyola i és la figura central de les meves memòries més recents.1 De fet, a causa de la meva experiència vital, tota la meva vida com a escriptora de ficció, assajos i memòries ha incorporat de manera central el que Toni Morrison ha anomenat la “història profunda”2 en matèria racial, una expressió que exigeix una exploració i una anàlisi personals, a més d’un un compromís amb l’activisme. Soc una dona jueva amb familiars assassinats a l’Holocaust, tot i que no vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los. El meu pare i la seva família van viure els pogroms de Rússia de principis del segle xx. Veig els nens plorant desesperats a la nostra frontera del sud amb l’horror que molts nord-americans senten ara, i espero que finalment puguem derrotar les ideologies malvades que han obert les cicatrius del racisme i la intolerància arrelades en dos-cents anys d’esclavitud humana, seguits per més de cent anys d’un apartheid a l’americana conegut al Sud com a lleis de Jim Crow, i la segregació generalitzada que encara existeix arreu del país i que, tot i ser il·legal, caracteritza les nostres institucions educatives, judicials, professionals, empresarials i artístiques. Tot això forma part de mi, i jo vinc de tot això. En els primers mesos de l’administració Trump, vaig començar a utilitzar la veu per escriure i els peus per manifestar-me tan sovint com vaig poder, per protestar i descriure els esdeveniments que hem d’afrontar de cara, si no en volem patir les conseqüències, com a persones preocupades per la justícia i la igualtat, com a éssers humans en un món cada vegada més amenaçador.

Procuro alçar-me cada vegada que m’enfonsen la ràbia i la por que genera Trump. Molta gent parla de com s’entrellacen temors antics i nous, dels temps passats traumàtics que s’escolen i embruten l’època actual, com els colors barrejats d’una aquarel·la mal feta, de l’estrès líquid que enterboleix allò que, sobretot en aquest moment, hauria de ser cristal·lí. Els amics diuen que no poden llegir el diari, veure els telenotícies o entrar a les xarxes socials. Escolto música, llegeixo un llibre, passejo, diuen. Jo faig el mateix, però després ens en desdiem: hem d’estar informats. Si no, com ens podem preparar per a les lluites que ens esperen?

Mirant enrere per buscar models i lliçons de la resistència passada, recordo els temps i les maneres en què la gent va lluitar, entre nosaltres mateixos i als carrers. En totes les memòries d’escriptors afroamericans hi ha un moment —a la primeria, potser quan l’escriptor té cinc o sis anys— de consciència racial; què significa el color de la pell, a més de ser una tonalitat de bronzejat o marró: soc negre. I, a partir d’aquest moment, s’instal·la fermament una necessitat: lluitar contra els atacs a la dignitat i la llibertat. “Estic disposada a lluitar contra tots els assassins externs tant com calgui”3, va escriure Alice Walker; una batalla per evitar la invasió, tant fora com dins. “Hem viscut coses pitjors”, ha dit reiteradament el meu marit afroamericà des que els resultats de les eleccions ens van deixar a molts en un estat primer de xoc, i després d’un horror creixent durant l’últim any i mig. Recordant els anys d’infància en la segregació total al Sud de la legislació de Jim Crow, diu: “Va ser dur, va ser molt opressiu, però ho vam superar. I també superarem això”, afegeix. Amb dubtes? Amb coratge: es refereix a les amenaces diàries a la democràcia, a la campanya salvatge basada en odis salvatges, reiterats en la presa de possessió i, ja des de la presidència, a través de nombrosos discursos, piulades i polítiques.

L’esperit del moviment dels drets civils

Ain’t gonna let nobody turn me around [No deixaré que em faci girar cua ningú].4 El moviment dels drets civils, tant en filosofia com en estratègies, va engendrar tots els nostres moviments d’alliberament, aquí i arreu del món, i Obama va capturar aquest esperit en el lema de la seva primera campanya: “¡Sí se puede! Yes we can!” El compromís és lluitar malgrat la gran dificultat i l’oposició, i la lluita sempre és tant fora de nosaltres com entre nosaltres mateixos. La fe és que hem de tirar endavant i que d’alguna manera sobreviurem. És una fe ben arrelada en la història afroamericana, des de l’esclavitud, passant per la segregació de Jim Crow, fins a la reclusió massiva de persones negres a les nostres presons actuals.

Ara és el moment que tots els ciutadans, ja siguin nascuts als Estats Units, o fills i nets d’immigrants o nord-americans naturalitzats, prenguem com a model els grans patriotes que van lluitar als carrers i dins de les seves pròpies ànimes, “like a tree that’s standing by the water” [com un arbre al costat de l’aigua],5 per la justícia, per les llibertats recollides en la nostra constitució durant dos segles, però que per a molts nord-americans encara no s’han materialitzat.

El fill d’un familiar, un noi negre de divuit anys que conec i estimo des que va néixer, va tenir problemes amb la justícia arran de diverses detencions provocades per una addicció. No hi va haver violència en cap dels casos, però van ser delictes de diversa gravetat, i finalment va passar gairebé dos anys a la presó, de primer al famós complex penitenciari de Rikers Island de la ciutat de Nova York, mentre esperava el judici, i finalment a dues presons estatals novaiorqueses, fins que se li va concedir la llibertat condicional. A l’última vista, la jutge que prèviament li havia imposat presó provisional, per motius que només podem especular, es va repensar la duració de la pena i la va reduir dels set anys íntegres originals a la possibilitat de sortir en llibertat condicional després d’un any i mig. Potser sabia què es trobaria un jove negre, força innocent malgrat el seu historial recent, en una presó de l’estat de Nova York. Potser la van influir els informes de bona conducta durant els mesos que va passar a Rikers Island, o potser li va agafar afecte després de les diverses vistes. L’acompanyament constant de la família, uns “ciutadans honrats”, demostrant el nostre suport amb la nostra presència, la sort de trobar un advocat excel·lent d’una organització que ofereix serveis legals gratuïts; sens dubte, tot això va ser una ajuda que molts joves que s’ho mereixen tant com ell no tenen. Alguns d’ells, en realitat, són encara nens que han comès errors, que han pres camins equivocats, que necessiten suports de tota mena per tenir una altra oportunitat a la vida. En qualsevol cas, la jutge, després que el noi es declarés culpable, el va enviar a presó, però la llibertat condicional ja l’ha permès tornar a casa, cosa que hem rebut amb un gran alleujament.

Quan el vam visitar en diversos centres, gairebé tots els reclusos eren negres o de pell fosca. Aquestes “comunitats de color”, gairebé sempre envoltades de comunitats blanques més grans i més lliures, són un reflex de la majoria dels nostres barris, escoles, centres culturals, actes cívics i artístics: les nostres vides nord-americanes majoritàriament segregades.

Quan van traslladar el noi a l’última presó, havíem assistit a diverses vistes al centre de Manhattan, procurant causar una bona impressió a la jutge tan bé com sabíem: “Aquest noi no està sol, aquest noi té família, aquest noi és estimat.” Un dia, asseguda allà, agafant-me les mans, suplicant en silenci, vaig sentir una altra visitant, membre d’un grup de persones blanques que havia anat al jutjat en el marc d’una visita guiada a la ciutat de Nova York, que deia en veu baixa a la persona del costat: “On són els blancs?” Perquè, per descomptat, tots els detinguts que compareixien davant de la jutge eren negres o de pell fosca, igual que la majoria de les famílies que s’esperaven. Les úniques persones blanques, a banda de mi mateixa, eren alguns advocats, la majoria dels guàrdies de seguretat i els policies i la jutge. Quan la mare del noi el va anar a visitar a Rikers Island, la va acompanyar una amiga sud-africana per donar-li suport. “Em pensava que no teníeu apartheid, als Estats Units –va dir l’amiga–. On són els blancs?”

Reapareix el feixisme, comença la resistència

Tot això va ser més d’un any abans de l’elecció de Trump a la presidència, després d’una campanya carregada del llenguatge de la supremacia blanca, les amenaces i els insults explícits i implícits que han marcat les eleccions i les polítiques dels Estats Units durant segles, ara en veu alta i obertament, de nou. Encara que fins ara, en la nostra història, no se l’ha vençut mai del tot, ni ha desaparegut, per primer cop des de fa molts anys els comentaristes parlen de feixisme per referir-se a la retòrica, als oradors i a l’amenaça que suposen per al nostre país. És un procés i un resultat que hem vist abans, a Europa als anys trenta i quaranta, al període de McCarthy dels anys cinquanta als Estats Units, i ara, el 2018, als Estats Units i molts altres països europeus. Aquesta visió del món la integren molts aspectes mediambientals, econòmics i globals, però, com en els anteriors ascensos al poder del feixisme, l’odi cap a “l’altre” fomenta la violència verbal i física, i permet les polítiques assassines que l’administració Trump implanta cada cop més.

Anys enrere, en una classe de tradicions literàries afroamericanes amb un alumnat majoritàriament blanc, vaig ensenyar la lletra de l’Himne Nacional Negre, Lift every voice and sing [Alceu totes les veus i canteu],6 una cançó que saben tots els afroamericans que he conegut, però que molts blancs desconeixen. L’última vegada que la vaig sentir va ser l’any passat, el dia de Martin Luther King, al Cos de Bombers de Nova York. Juntament amb altres afroamericans veterans, el meu marit, que aleshores era el sotsdirector del cos, va rebre un homenatge pels seus serveis. Havia treballat amb un equip durant anys, amb el suport d’una ordre judicial, per diversificar una institució fins aleshores formada gairebé exclusivament per blancs enmig d’una ciutat multiracial i multicultural. Tots els bombers i els funcionaris de color es van aixecar i van cantar, i alguns blancs també, o es van quedar dempeus, en silenci, però amb respecte, sentint-se honorats, igual que jo —espero—, de cantar o escoltar aquelles paraules.

Lift every voice and sing, til earth and heaven ring,
ring with the harmonies of liberty.
let our rejoicing rise, high as the glistening skies,
Let it resound, loud as the rolling sea […]
Stony the road we trod
Bitter the chastening rod
felt in the day that hope unborn had died.
Yet with a steady beat, have not our weary feet
come to the place on which our fathers sighed.

[Alceu totes les veus i canteu, fins que ressonin la terra i el cel
amb les harmonies de la llibertat.
Que s’elevi la nostra joia fins al cel resplendent.
Que soni forta com l’onatge del mar (...)
El camí pedregós
La vara de càstig amarga
sentida el dia que l’esperança va morir abans de néixer.
Però amb un ritme constant, no han arribat els nostres peus fatigats
al lloc on van sospirar els nostres pares.]

Em va ensenyar la cançó el 1953 una mestra blanca a classe de sisè, en una escola pública. La majoria érem d’origen jueu, italià o irlandès. Un solitari noi negre, que es deia George, destacava enmig de la nostra blancor. Eren els anys cinquanta i escampats entre la població escolar hi havia un petit grup de “nens de bolquers rojos”, fills de pares comunistes, entre ells jo mateixa. Ens havien ensenyat a témer els homes de l’FBI que sovint ens seguien fins a l’escola, ens preguntaven sobre els nostres pares, trucaven a casa al vespre. Els riscos eren grans: detenien i empresonaven els nostres pares. Els que teníem un pare immigrant, com era el meu cas, sempre temíem l’amenaça de la deportació. En van citar molts a declarar davant del Comitè d’Activitats Antiamericanes, acusats de traïció, i els van pressionar perquè donessin el nom de camarades i amics, si no volien entrar a la llista negra nacional i quedar-se sense feina. El petit grup dels “nens comunistes” sortíem a l’avinguda a l’hora de dinar i discutíem amb els altres sobre McCarthy, sobre un sistema de valors que, com insistien els nostres pares, era l’autèntic cor de la seva filosofia política d’igualtat social i econòmica, separada durant anys, d’alguna manera, de les il·lusions i el coneixement de les tiranies dels anomenats governs socialistes. “Els negres haurien de tenir els mateixos drets que els blancs”, cridàvem. “Els treballadors haurien de beneficiar-se del seu treball. Els escombriaires són tan dignes com els metges”. I els nens nord-americans normals ens cridaven que ens en tornéssim a Rússia.

La mestra que ens va ensenyar l’Himne Nacional Negre era una “simpatitzant”, una “companya de viatge”, com anomenàvem la gent que compartia les nostres creences però que no era membre del Partit Comunista. També era la mestra de música i tocava el piano en els actes en què, després de cantar l’altre himne, tots alçàvem les veus i cantàvem Lift every voice.

Aquells dies em ressonen fortament al pensament, actualment: la por que deportessin els nostres pares, els amics i parents detinguts, tancats, per desafiar l’ortodòxia política. “Tanqueu-la!”, cridaven els simpatitzants de Trump en auditoris i estadis —i podis— quan s’esmentava el nom de Hillary Clinton. Paraules aterridores, records espantosos que desemboquen en una època esgarrifosa.

Ara, com molts han escrit i continuaran escrivint, ha començat la resistència, per preservar la fe i l’esperança, i recordo el crit dels espanyols que van resistir el feixisme franquista el 1936: “¡No pasarán!”

Un llegat que hem d’aprendre a compartir

M’assalta un record molt recent. Una tarda de principis de desembre, camino per una avinguda d’un barri de Manhattan famós per la seva política progressista, encara que també per una creixent riquesa i unes profundes bosses de pobresa. És conegut per la seva diversitat, encara que en moltes de les seves illes i blocs de pisos hi ha tanta segregació com en la majoria de ciutats i pobles d’aquest país. He anat a comprar regals a un carrer ple de gent, i passo al costat de rengleres d’arbres de Nadal, amb una aroma de pi que em porta records de trobades familiars durant les festes d’anys passats. A la cantonada, un taxi s’atura per permetre que els vianants travessin. Un home blanc alt i atlètic travessa davant meu, i quan arribem a la vorera es dirigeix cridant a la seva filla d’uns sis o set anys. La té al costat, però crida perquè tots ho sentim: “S’ha d’anar amb compte amb els imbècils que condueixen taxis avui dia. Són tots estrangers, males persones, que no haurien de ser aquí. Si poden, et maten”. Miro el taxista, preguntant-me si l’ha sentit. Com molts taxistes de la ciutat avui dia, té la pell fosca, és un immigrant, un ciutadà naturalitzat o un nord-americà descendent d’una família que viu aquí des de fa generacions.

I així recordo que, fins i tot a Nova York, molts votants van estar disposats a votar un home que utilitza la intolerància de tota mena per mobilitzar els seus simpatitzants i que ha nomenat al seu govern una colla de persones així.

We have come, over a way that with tears has been watered.
We have come, treading our path through the blood of the slaughtered.7

[Hem vingut per un camí regat amb llàgrimes.
Hem vingut obrint-nos pas enmig de la sang dels sacrificats.]

Veus alçades en càntics i en restaurants, cadàvers als carrers, gent travessant ponts, artistes fent art. La lluita dels afroamericans per la justícia social, la dignitat i la llibertat és un llegat que nosaltres, musulmans, dones i homes de tots els colors i creences, persones de totes les preferències i identitats sexuals, tots hem d’aprendre a compartir. Des dels abolicionistes i els activistes de les revoltes d’esclaus fins als freedom riders dels autobusos segregats; des de les segudes del Sud i les marxes a Washington DC reclamant llibertat i justícia per a tothom fins a les manifestacions de Black Lives Matter contra els assassinats de joves i nens negres, i la separació de nens immigrants dels seus pares que demanaven asil a un país que havia donat la benvinguda als “fatigats, els pobres, les masses atapeïdes que desitgen respirar amb llibertat"; en aquesta història trobem un model per resistir. Persones de tots els orígens es manifesten, camarades de pell fosca i de pell clara, amb pancartes que diuen: “Aquí estamos y no nos vamos”; “Soc filla d’un immigrant i n’estic orgullosa”; “No és el meu president”. La nostra herència comuna.

I reconec que els temors d’infància d’anys enrere em tornen a ocupar els somnis; l’angoixa pels meus fills negres adults quan van pel carrer de nit. Homes forts, sí, homes valents, però vulnerables, si no sempre en cos, sí en esperit, amb una sensació de seguretat substituïda per una sensació d’amenaça.

No vaig respondre a aquell home del carrer que va cridar aquelles obscenitats a la seva filla, però em vaig jurar que la pròxima vegada recuperaria la veu.

“Alceu totes les veus i canteu...”

Sempre que escolto aquestes paraules sento la promesa, el clam:

“On són els blancs?” És el moment de respondre a aquesta pregunta. Aquí, amb vosaltres. A primera línia.

Publicacions recomanades

  • El nudo maternoLas afueras, 2018
  • The Communist and the Communist's Daughter: A Memoir. Duke University Press, 2017

Notes
1. Jane Lazarre, The Communist and the Communist’s Daughter; Duke University Press, 2017.
2. Toni Morrison, Playing in the Dark, Whiteness and the Literary Imagination; Harvard University Press, 1992.
3. Alice Walker, “Good Night Willie Lee, I’ll See You In The Morning,” poema inclòs en una col·lecció del mateix títol. The Dial Press, 1975.
4. Cançó gospel de principis del segle xx que es va cantar al moviment pels drets civils dels EUA.
5. Cançó gospel de principis del segle xx que es va cantar al moviment pels drets civils dels EUA.
6. Lletra de James Weldon Johnson i música de John Rosamond Johnson.
7. Lletra de Lift every voice and sing.