Trencar la barrera del so

Llibre: Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals

Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals, és un llibre cridat a descol·locar i a hipnotitzar. El conjunt respira poètica, sonoritat lírica, idees, revelació constant de llenguatge, amb paraules triades al mil·límetre per aconseguir una música que s’emporta el lector més enllà de les fronteres a què està avesat. Aquest és un enorme artefacte —i no només per les seves 615 pàgines— dedicat amb abnegació a la llengua, l’experimentació, el joc, les possibilitats d’estireganyar el llenguatge, la ficció, la fantasia, el pensament.

Els límits del Quim Porta, de Josep Pedrals, és un llibre cridat a descol·locar i a hipnotitzar. Primer, perquè sota l’aparença de llibre de poesia fa passar un corrent de gèneres que van canviant a mesura que avança la trama. Segon, perquè també és una novel·la que conté aventures, assaig i molts diàlegs a través dels quals els personatges es burxen, s’interpel·len i es busquen. I, finalment, perquè hi ha, en efecte, repartits entremig de la narració, com a llocs on aturar-se dins d’un llarg camí, com a indicadors d’on continuar o com a proves de l’estat de la qüestió, prop de dos-cents poemes recognoscibles en la seva forma. Però és que el conjunt respira poètica, sonoritat lírica, idees, revelació constant de llenguatge, amb paraules triades al mil·límetre per aconseguir una música que s’emporta el lector més enllà de les fronteres a què està avesat. Aquest és un enorme artefacte —i no només per les seves 615 pàgines— dedicat amb abnegació a la llengua, l’experimentació, el joc, les possibilitats d’estireganyar el llenguatge, la ficció, la fantasia, el pensament.

Amb Els límits del Quim Porta, Pedrals tanca la trilogia de Bolló, formada, a més, per El furgatori i El romanço d’Anna Tirant, tots dos de dimensions més reduïdes que aquest. L’autor, reconegut rapsode i bèstia d’escenari, amb un peu al món del teatre i un altre al de la música, en aquest volum fa desaparèixer la figura del Quim Porta —guia cabdal, és a dir, “el qui em porta” i “el que importa”. El personatge Pedrals, acompanyat dels seus amics, tots amb noms evocatius que es transformen al llarg del llibre —Carmina, Ventura Astruc (Astructura) i Maties Galí (Galimaties)—, s’esforça a buscar el Quim Porta, alhora que persegueix la seva pròpia poètica i els secrets de la catalanitat i d’unes obres perdudes de la tradició literària (amb un to meitat enciclopèdic, meitat humor desbridat, arriba a crear un hilarant mercat negre de llibres soterrats). Els personatges es troben immersos en una cerca contínua, alimentada per beuratges i substàncies diverses que certifiquen l’humor que amara l’obra, en un constant interrogar-se, pessigar-se i posar-se en dubte.

Estirant aquest humor, l’autor es riu molt obertament de si mateix, i el joc s’arrodoneix amb la presència de l’Ull de la Providència: així és com anomena el lector i s’hi adreça, a través d’unes anotacions que resulten ser un contrapunt ajustat per fer respirar tots els fragments de text (narració, diàlegs, poemes, peces teatrals, novel·letes, esquemes...) i oferir alguns apunts enciclopèdics —juganers o reals, tant se val; la qüestió és que el joc mai s’atura i flueix en una música torrent d’efectes hipnòtics. L’aposta fragmentària fa pensar —i anima— el lector a acostar-se a aquest artefacte de la manera que vulgui. Si els límits aquí s’han trencat, com una barrera del so, i a l’Ull de la Providència li ha estat atorgada la potestat de fer-ne el que li plagui, pot agafar el llibre com si es tractés d’un “tria la teva aventura”, i llegir-lo a glops, a través dels poemes o començant pels misteris que li vinguin de gust. L’artefacte ho permet.

L’estructura és una obra d’enginyeria dividida en dues parts i deu misteris, “Misteris del dolor” i “Misteris del goig”, inspirats en els misteris del Roser. Un artefacte travat, impregnat de referències del món de la teologia —que Pedrals coneix directament per via paterna. L’estil que li és propi, el barroc, volgudament carregat, esprem el llenguatge fins a terrenys inimaginats, fins i tot quan sembla fer-ho en forma de narració. Aquí fa l’efecte d’haver fet un salt, de ser més assentat que als dos llibres anteriors, tant en el sentit estilístic com en la profunditat reflexiva. El joc, les rimes i la ironia —o la posada en escena més festiva en recitar els poemes— no han d’amagar que hi ha pensaments de gruix —sobre la pròpia veu, la multiplicació del jo, sobre la literatura, sobre el sentit de tot plegat— que valdria la pena no passar per alt. L’humor actua com una via per fer més fonda l’esquerda que obre el pensament. A partir de composicions de tradició tan arrelada com el sonet, l’estil s’ha esmolat —Pedrals assegura haver fet una feina de depuració, tot i les 615 pàgines. Malgrat això i que alguns ginys de farciment poden resultar encara excessius, la veu sona més sòlida, la veu sona —perquè sona— virtuosa. El seu gust per retorçar el llenguatge ens pot fer venir al cap Foix i podem establir-hi paral·lelismes diversos, però el fet és que és difícil trobar res igual en la literatura catalana. Justament perquè si alguna cosa fa aquest volumàs és trencar límits i cotilles.

Els límits del Quim Porta
Autor: Josep Pedrals
Edita: LaBreu Edicions
615 pàgines
Barcelona, 2018