Un regal especial

Il·lustració © Enrique Flores

La mare fa seixanta-cinc anys i li he de fer un regal especial. Començo a notar-me pressionat el dia en què em truca l’àvia des del poble per recordar-m’ho —ella en té noranta-quatre, però el cap i el cos li carburen encara a la velocitat de la llum—. Descarto comprar-li una joia després de voltar pel Born i la Ribera dues tardes senceres.

No hi ha res que em convenci; d’altra banda, la mare en té tantes, de joies, que no fa gaire es va fer instal·lar una segona caixa forta a l’habitació on jo havia dormit fins que vaig tenir la sort —el privilegi, diu ella— d’independitzar-me. Un matí, a l’hora d’anar a esmorzar, comento a una companya d’oficina que m’estic trencant les banyes, sense èxit, per trobar el regal ideal per als seixanta-cinc anys de la mare.

—És normal —respon—. És una edat simbòlica important.

Em demana si coincideix amb la jubilació i dic que no: ha demanat cinc anys de pròrroga a la facultat, on a partir d’ara serà professora emèrita de Llengua i Literatura Sànscrites.

—Sempre diu que quan es retiri es carregaran aquella plaça, i que el sànscrit quedarà mort i enterrat a la Universitat de Barcelona.

—Seria una gran pèrdua?

La meva companya té una visió liberal de l’existència que aplica també a la cultura. Per què caldria mantenir una assignatura així, si no hi ha demanda?

—Hi ha dedicat tota la vida —dic.

En realitat, hauria volgut explicar-li que una universitat pública hauria de poder transmetre coneixements percebuts com a minoritaris, tot i que d’un valor innegable. No ho faig perquè intueixo que el comentari motivaria una discussió que tensaria una mica més els nostres cossos assedegats d’una trobada furtiva fora del banc on treballem. També ens distrauria del tema que ens ocupa.

—De moment he provat l’opció joia, però no em motiva —continuo, per tornar a abordar el regal de la mare.

—Un viatge una mica currat seria més bona idea.

—Tens raó.

Aquell vespre truco el pare per saber què en pensa. Hauríem de marxar els tres. Amb que allarguéssim una mica el cap de setmana n’hi hauria prou. Se m’acuden Praga, Viena i Berlín, tres llocs on estic convençut que ella voldria tornar.

—L’únic viatge que em queda per fer és el de quan la dinyi.

Amb el pare no puc evitar la discussió que amb la companya de feina ens hauria acostat a un abisme, al fons del qual hi hauria un llit enorme i nosaltres dos rebolcant-nos-hi. Per què no pot ser una mica més generós? Que no ho veu, que un viatge li faria il·lusió, a la mare? Li arribo a proposar de fer-li el regal junts, i així s’estalviaria haver de fer l’esforç de comprar —i fins i tot de pensar— res.

—Veig que em tens en molt mal concepte —diu—. Tinc idees.

—Ah, sí? Com quines?

—L’altre dia vaig veure un bolso collonut...

És una proposta pèssima: les últimes bosses que li havia regalat havien acabat a la botiga. Però el pare encara tenia alguna cosa més al pap.

—...i la portaré a sopar el dia de l’aniversari. Aquest any cau en divendres, oi?

—En diumenge.

Detesto haver de sobreactuar en el paper, una mica repel·lent, de fill responsable. Per abaixar una mica la tensió entre nosaltres accedeixo a pensar en alguna alternativa al viatge.

Van passant els dies i no hi ha manera de trobar un regal que em sembli prou singular pels seixanta-cinc anys de la mare. Evito parlar-ne més amb la companya de feina, tot i que continuem esmorzant junts, i tinc la sospita que no trigarà a enganyar el seu marit amb mi, que soc més jove, més fort i potser més intel·ligent que ell. No em vull convertir en el seu segon plat, però alhora desitjo que arribi el proper sopar d’empresa per seure al seu costat i anar-li omplint la copa de vi cada dos per tres, fins que de camí cap al primer karaoke ella se m’emporti per un viarany secret que desemboqui a l’aparcament on ens espera el seu Opel Corsa, del mateix vermell elèctric que ha escollit per pintar-se les ungles.

La meva recerca es comença a orientar en una bona direcció el vespre que se m’acut buscar “noves experiències” en una revista de tendències que Google té el costum de recomanar-me. Hi trobo el primer túnel de vent de la ciutat, un sopar a les fosques —amb un menú de luxe que inclou insectes a cada plat—, una jornada de ràfting, una escape room en una casa del terror i un vol en parapent al Montseny. Cada proposta té punts a favor i en contra. Els vaig dilucidant mentre el dit índex continua fent scroll i descobrint-me noves idees. Quan arribo a la proposta d’un circ itinerant que serà a la ciutat els propers deu dies tinc una petita epifania: acabo de trobar el que buscava. Accedeixo a la web i m’informo del preu, la disponibilitat i la seguretat d’aquella petita extravagància que regalaré a la mare. Hi ha un abans i un després de fer seixanta-cinc anys, per això vull oferir-li una aventura que no té res a veure amb empassar-se un espectacle ple d’acrobàcies i pallassos, sinó amb un dels somnis de la mare: de petit m’havia repetit en diverses ocasions que li agradaria ser un ocell i poder passejar-se pel cel. L’experiència promet un vol de trenta segons, propulsada des de dins d’un canó gegant en una trajectòria ascendent de fins a un centenar de metres que acaba amb la caiguda en una gran xarxa al damunt del mar. La mare, surfista de l’aire. La mare, una magnífica dona bala.

 

El regal li fa tanta il·lusió com havia imaginat. Ens dirigim tots tres cap a la platja de la Mar Bella, on hi ha instal·lada la carpa de circ i l’atracció estel·lar, amb què els seus propietaris es fan un sobresou des que un usuari va caure dins el canó per error després d’un espectacle a França, es va disparar i quan l’home es va descobrir penjat d’un arbre va cridar: “C’est magnifique!”.

—Estàs nerviosa?

Aquesta és la pregunta del pare cada cinc minuts. Ella ha començat dient que no, més tard li ha demanat que es concentrés a conduir bé, i quan entrem a l’aparcament reconeix que sí, una mica.

—No m’estranya —diu ell—. Si a mi em regaléssiu una cosa així quan faci seixanta-cinc anys...

—Saps que no se m’acudiria —replico.

—A vegades, el millor regal és que no hi hagi regal.

Com que tenim una hora pactada per al llançament, deixem enrere la cua dels qui encara no han comprat el tiquet i passem a una sala on hi ha, penjats, una vintena d’equipaments indispensables per poder volar.

—Fill —em diu la mare, just després que li donin un mono de color vermell, les botes i el casc—. T’estic molt agraïda per aquest regal tan original. Sempre t’he dit que m’hauria agradat saber què sent un ocell quan es llança al buit i en comptes de caure pot passejar-se, tranquil·lament, pel cel. Però ara que aquest somni està a punt de fer-se realitat, he pensat que preferiria que siguis tu qui voli en lloc meu.

Al pare se li escapa el riure per sota el nas. Si tinguéssim temps, n’hi diria alguna de grossa, perquè ell no s’ha escarrassat gens amb el seu regal i encara quedarà com el bo de la pel·lícula.

—D’acord —dic.

En cinc minuts porto l’equipament reglamentari i deixo que un home cepat em porti fins a la boca del canó. Em va donant instruccions en anglès, que entenc a mitges. El que sembla més important és que he de mantenir els braços enganxats al cos, també durant el vol, per poder arribar a la velocitat òptima i que tot vagi bé.

L’interior del canó fa olor de pólvora. Em pica el nas. Trec el cap un moment per veure els pares per última vegada abans de la detonació. Ell té el braç aixecat, com si em digués adéu. De debò creu que se’m traurà de sobre amb aquesta facilitat? Si hagués previst que l’experiència era perillosa no seríem aquí. Em sap greu que la mare s’ho perdi, però al final seré jo qui s’enfili al cel, igual que un d’aquells personatges voladors de les llegendes hindús que la mare m’explicava abans d’anar a dormir. Sempre arrencaven a volar en moments decisius de la trama. Jo, en canvi, només he de passar trenta segons enlaire. La meva vida no s’ha de transformar de cap manera. Demà tornaré al banc. Atendré clients amables i d’altres que, de tan mal educats que són, em desesperen. La veuré a ella, esmorzarem junts i li explicaré el meu diumenge.

Al fons del meu abisme no hi ha cap llit, sinó una xarxa flonja que acull el meu cos, tot sol, caient-hi després de mig minut volant, amb l’esperança frustrada que haguessin posat més pólvora del compte i anés a parar molt lluny, a un lloc d’on no pogués tornar.

Publicacions recomanades

  • Llibre: La teva ombra. EdicionsProa, 2019La teva ombraJordi Nopca. Edicions Proa, 2019
  • Llibre: Puja a casa. L'Altra, 2015Puja a casaL'Altra, 2015

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis