Un volt per Can Fanga

Portada del llibre Diumenges a Barcelona de Xavier Theros

Escriure sobre Barcelona és una manera de recuperar-la. Aquesta forma de resistència ha inspirat molta literatura, ja siguin recopilacions d’històries orals, memòries o articles sobre zones concretes de la ciutat. Un daquests últims intents és Diumenges a Barcelona (Comanegra), un llibre que recull les cròniques que Xavier Theros ha estat escrivint els diumenges al diari Ara.

“Mirar és sempre una mica trist, i per a fer-ho es necessita un cert valor. Caminar, barrejar-se amb el món, és més fàcil i alegre”, escriu Josep M. Espinàs a Carrers de Barcelona (Selecta, 1961), i el motor que l’inspira s’acosta a la idea del flâneur, el passejant, l’individu que es dedica a errar pels carrers de la ciutat sense rumb ni meta. Passa sovint que la pròpia ciutat es recorre amb menys compte que l’estrangera. Carretejant papers per aquí o fent tard allà, apressats, reticents a moure’ns massa o a topar amb turistes, molts autòctons oblidem on vivim.

Entre altres empreses nobles i necessàries, escriure sobre Barcelona és una manera de recuperar-la, de salvar-ne relats concrets. Aquesta forma de resistència ha inspirat molta literatura, ja siguin recopilacions d’històries orals, memòries o articles sobre zones concretes de la ciutat. Un d’aquests últims intents és Diumenges a Barcelona (Comanegra), un llibre que recull les cròniques que Xavier Theros ha estat escrivint els diumenges al diari Ara i que incorpora il·lustracions del fotògraf Jordi Nebot.

Theros ja ha publicat diversos llibres sobre Barcelona, i en aquesta ocasió ofereix articles curts sobre trams concrets (el passeig Maragall, una via que canvia de nom cinc vegades), iniciatives veïnals (la clandestina Ràdio Pica) o objectes oblidats. Altres peces són més aviat itineraris guiats, i fora bo poder-los retallar del llibre i dur-los a la butxaca. Theros posa una atenció curosa en les cicatrius i marques de les parets i presenta estris com el llevafangs, que encara es conserva en algunes façanes i servia per espolsar-se el fang de les sabates quan els carrers no estaven asfaltats —al tombant del segle xx caminar fora de Ciutat Vella et deixava tan brut que Barcelona va rebre el malnom de “Can Fanga”.

Documentat, rigorós, Theros es mou lliurement per la geografia barcelonina, llegeix els edificis i en mostra la càrrega històrica. Les seves cròniques adquireixen un aire més humà quan s’allunyen de la documentació excessiva i se centren en anècdotes particulars, com quan analitza el dia a dia d’un jove enterramorts de Montjuïc, acompanya un grup de devots del necroturisme o parla amb un dels participants de l’antiga cursa de cambrers, en què els professionals de la restauració competien amb les safates a la mà. Theros en parla amb Albert Figueras, un cambrer que va participar-hi per primer cop el 1983, l’últim any que la competició es feia en obert, Rambla avall, en què els cambrers havien d’exhibir destresa i córrer esquivant els vianants.

La ciutat apareix aquí com una acumulació caòtica d’èpoques i significats, tots estampats en la pell dels edificis i en els records de les generacions. I, com que la geografia i la memòria són permeables, als articles es filtren àmbits com la pedagogia, l’urbanisme o la religió. És així com descobrim que Barcelona va ser un dels primers llocs d’Europa a obrir una escola de sordmuts (la primera va inaugurar-se l’any 1800), que es va nomenar la Mercè patrona de Barcelona per haver-nos salvat d’una plaga de llagostes o que la idea d’emmagatzemar i transportar sang refrigerada va néixer aquí, gràcies al doctor Frederic Duran i Jordà.

La línia entre els relats del passat i la nostàlgia és fina i sí que es troben a faltar articles que s’apropiïn de la Barcelona d’avui, ara que ens és tan necessari. D’això ja en parlava Espinàs a la recopilació de Carrers de Barcelona. Al pròleg, Espinàs defensa la mirada nova i afirma que “si el cronista del 1800 hagués estat un historiador, ara no tindríem cap notícia escrita de la Barcelona del 1800”. Les cròniques d’Espinàs se centren en la Barcelona dels seixanta, i entre la seva prosa i la de Theros es copsa, també, el canvi de ritme de la ciutat. Espinàs es posa al centre de la crònica i passeja amb calma, assaborint adjectivament tot el que veu. Al seu llibre els carrers són sanguinaris, les botigues palpiten, els rètols animen: tot convida a passejar i aturar-se a prendre un beure. La veritat queda en segon pla.

Ambdues necessàries, la serenitat documental i reivindicativa de Theros contrasta amb l’alegria quasi infantil d’Espinàs. Però en ambdós casos apareix aquesta relació ambigua amb Barcelona, un vaivé entre posseir la ciutat (saber-la pròpia) i desprendre-se’n (deixar-la fer).

Ambdós llibres inciten a reapropiar-se de la ciutat, a batallar-hi. Si en algun moment cal donar-se a la providència, sempre es pot pregar com Espinàs va pregar (ja el 1961!) pel pobre carrer Escudellers: “Déu tingui pietat d’aquest carrer, que un dia acollí les passejades dels marquesos de Castelldosrius, que hi tenien el seu palau, i avui vibra agudament, patèticament com una guitarra i fa olor d’oli fregit i vi vessat, fatigat i fastigós”.

Diumenges a Barcelona
Autor: Xavier Theros
Edita: Comanegra
272 pàgines
Barcelona, 2018

Temàtiques relacionades