Vestits Lali
- Relat
- jul. 22
- 7 mins
Na Remei i na Maria havien nascut amb dos anys de diferència, una a Gràcia, l’altra, a Horta, i el més probable és que els seus camins haguessin transcorregut en paral·lel, sense creuar-se mai, si no hagués estat perquè na Remei havia decidit fer-se càrrec del negoci de la seva tieta fadrina, la senyora Eulàlia, a qui tots anomenaven Lali, quan un càncer d’úter imprevist l’havia enviat al cementiri massa d’hora, tot just als setanta anys, i de manera tan fulminant que la pobra Lali de Vestits Lali ni tan sols havia pogut decidir-se pel conjunt —groc pàl·lid o verd romaní— amb què volia ser enterrada.
Na Remei, òrfena de pares, germans i cosins, als trenta-un anys acabats de fer havia calculat que a Vestits Lali li podien quedar vint anys de vida ben bons; vint anys de bruses i pantalons de lli a començaments de primavera, de banyadors i sandàlies amples a l’estiu, d’abrics gruixuts i gavardines lleugeres.
Vint anys, vaja, d’ingressos regulars i previsibles que només haurien de començar a decaure quan la generació de dones nascudes a finals dels anys trenta comencés a morir-se de mort natural, és a dir, de vellesa, és a dir, per mil motius possibles que tanmateix confluirien en la percepció generalitzada que aquelles senyores, talment com els vestits i les sabates que les havien precedit, havien de deixar espai a la nova temporada.
La mare de na Maria havia estat assídua a Vestits Lali i ho va continuar sent quan na Remei va agafar el relleu de la tieta, obligant de retruc la filla a substituir els afectes infantils que reservava a la senyora Eulàlia per la complicitat generacional que l’unia a na Remei des que hi havia parlat per primera vegada. Aleshores na Maria tenia vint-i-nou anys i començava a festejar-la en Josep, Pep per als amics, amb qui s’acabaria casant per l’església de Sant Vicenç de Sarrià al cap de vuit mesos d’intensitats desactivades.
Feia trenta anys que na Maria i en Pep havien assentit damunt d’un altar per tot seguit desfermar un enfilall de preguntes més o menys gracioses, més o menys impertinents, que durant els següents deu anys se succeirien regularment en els àpats familiars: “Quan tindreu canalla?”, “que no seria ben divertit, posar-li Jesús i formar la Santíssima Trinitat?”. En Pep i na Maria havien après a somriure i a acotar el cap: així verbalitzaven certa impaciència ambigua mentre, en silenci, pregaven perquè els emissors dels comentaris tinguessin una descendència plena de caps rodons i peus xatos, de llavis massa fins i celles de traç ininterromput.
Sense fills ni possibilitats d’encarregar-los, el matrimoni havia trobat la manera d’omplir-se les absències sense retrets explícits: tots dos havien après a recordar-se íntimament que el fet de tenir fills no sempre atenuava la buidor de les tardes esmorteïdes de diumenges i festius, sinó que, massa vegades, la buidor simplement es tornava més sorollosa quan hi havia nens.
Després de trenta anys de quotidianitats dedicades l’un a l’altra, na Maria encara s’estimava en Pep, a la seva manera. Amb aquest home de bon enteniment i de posat afable, na Maria només hi havia discutit dues vegades al llarg de tres dècades de convivència analògica, i havia valorat aquesta tebiesa d’esperit d’en Pep fins que s’havia adonat que la tebiesa d’esperit era un atribut que no sonava tan bé quan se l’elogiava en veu alta.
Na Remei havia estat una de les persones que havien animat na Maria a celebrar els trenta anys de vida conjugal. Unes setmanes enrere, quan na Maria havia entrat a la seva botiga per comprar-se una camisa nova, na Remei, amb la ment avesada a cercar pretextos per anar mudat, havia recordat que les noces de na Maria s’havien celebrat dos anys abans que les seves amb en Narcís, i, si ella i en Narcís complien vint-i-vuit anys a l’agost, no podia faltar gaire per al trentè aniversari de noces de na Maria i en Pep.
Na Maria no podia entendre que na Remei encara fos capaç de deixar-la sola amb en Narcís.
Quan na Maria va confirmar aquells càlculs, na Remei li va mostrar un vestit lila preciós, elegant, que na Maria va trobar massa esplèndid per a la celebració d’un matrimoni que l’escassetat de sobresalts i d’emocions fortes havia acabat aigualint plàcidament. Na Remei va convidar na Maria a repensar-s’ho i la va emplaçar a tornar-hi la setmana següent: ella, va dir, es comprometia a tenir preparada una petita tria de vestits amb la condició que na Maria considerés la possibilitat de quedar-se amb el vestit lila. Una setmana després, tal com havien acordat, na Maria va acudir a l’antiga Vestits Lali i se la va trobar pràcticament buida de clients, i potser fou per això que la presència d’en Narcís al costat del mostrador, calculadora en mà, la va trasbalsar més que de costum. Na Remei va saludar na Maria amb l’efusivitat habitual, després va dirigir-se al magatzem per buscar els vestits que havia seleccionat per a ella.
Na Maria no podia entendre que na Remei encara fos capaç de deixar-la sola amb en Narcís: al cap de tants anys de presenciar l’altivesa d’ell en presència d’ella i l’insòlit desdeny d’ella si el tenia davant, qualsevol hauria esperat que na Remei s’esforcés per evitar la incomoditat que es produïa quan aquelles dues persones normalment cordials i funcionals coincidien en un mateix espai. Na Maria va observar en Narcís amb deteniment: d’ençà que l’havia conegut, havia perdut densitat de cabellera, els dits gruixuts amb què solia ajudar na Remei a fer inventari se li havien tornat més esquifits i els anys li havien arrabassat també tres o quatre centímetres d’alçada fins a atenuar-li l’aire arrogant que ella, en un principi, havia pressuposat en un cos tan alt i estirat, tan irritantment ben vestit que, al seu costat, els maniquins de la botiga semblaven poca cosa.
Na Maria havia sentit una cosa tan intensa per en Narcís que només va saber catalogar-la com antipatia o menyspreu o disgust, és a dir, com estats d’ànim antagònics als que li provocava en Pep. Na Maria no sabia dir si la recol·locació dels afectes entre ella i en Narcís havia tingut lloc el primer dia de veure’s, el segon o el tercer, i per tant no podia situar amb exactitud de calendari la data concreta en què l’antipatia mútua havia començat a ser fingida, impostada: l’escenificació esperpèntica amb què l’un i l’altra procuraven dissimular un vincle que, al cap de molt poc temps, ja s’hauria tornat imprescindible.
Na Remei va tornar del magatzem amb cinc o sis peces de roba, i na Maria va decidir que es quedaria amb el vestit lila i també amb un altre vestit blau marí que es posaria per celebrar l’aniversari de noces amb en Pep. Havent pagat, na Maria es va acomiadar de na Remei amb una abraçada i d’en Narcís amb un simple moviment de cap; llavors es va encaminar cap a casa tot demanant-se si na Remei havia arribat a presenciar l’instant precís en què el menysteniment incipient i recíproc d’en Narcís i na Maria havia esdevingut tota una altra cosa. Abans d’obrir la porta i de saludar en Pep, na Maria encara va tenir temps de preguntar-se si en Narcís es faria el sorprès en veure-la vestida amb aquell vestit lila durant l’encontre fixat per al cap de dos dies, quan soparien junts per celebrar que feia vint-i-vuit anys que en Narcís li havia llevat per primera vegada un vestit comprat a Vestits Lali.
Publicacions recomanades
- El món es torna senzillEmpúries, 2022
- La cosina granLleonard Muntaner, 2019
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis