Després de Franco. Barcelona 1975 [cicle de conferències]

Imatge: Llibert Teixidó, publicada a La Vanguardia el 18 de desembre de 2011.

Coordinació científica: Jaume Claret i Marc Gil Garrusta (Estudis d’Arts i Humanitats – UOC)

Ara fa cinquanta anys la mort del dictador feia impossible la supervivència de la dictadura i obria un horitzó barreja d’esperances i incerteses sobre la futura transició política. Des de Barcelona estant, els diferents protagonistes ja havien començat a posicionar-se amb anterioritat i a generar un clima singular. D’una banda, alguns membres de les elits locals i regionals persistien en la seva lleialtat al règim agonitzant, mentre d’altres ja es trobaven en plena resignificació dels seus passats pensant en l’endemà. De l’altra, l’oposició democràtica mostrava una sèrie de trets distintius: unitària –amb l’Assemblea de Catalunya–, decantada cap a l’esquerra –amb una preponderància de l’activisme progressista–, diversa –amb moviments sindicals, veïnals, estudiantils, etc.– i oberta a Europa.

Aquest cinquantè aniversari se’ns apareix com l’excusa ideal per reconstruir la Barcelona d’aquell moment i per analitzar-ne l’evolució a partir de la celebració de sis conferències, centrades en qüestions clau d’aleshores i, per extensió, de la ciutat d’ara i demà. Els diferents ponents reflexionaran sobre els reptes encarats per la capital catalana d’ara fa mig segle a partir de les seves pròpies vivències, recerques i experteses. La dinàmica es concep com una exposició de vint a trenta minuts per ponent sobre el subjecte a discutir i un posterior diàleg moderat amb el públic assistent.

Els diàlegs, agrupats en parells, tindran lloc els dijous 13, 20 i 27 de març a la sala Martí l’Humà de Barcelona (Museu d'Història de Barcelona), de 17 a 20 hores. 

Flyer Cicle de conferències "Després de Franco. Barcelona 1975"

1a SESSIÓ: SOTA L'OMBRA DEL FRANQUISME. 13/03/2025

El règim franquista. Una revisió de la dictadura per posar al dia allò que sabem del període tant pel que fa a la seva concreció general com en relació amb la ciutat. D'una banda, trobem l’evolució pròpia de l’autocràcia que genera noves dinàmiques i, de l'altra la incertesa i les oportunitats d’una Transició on s’oposen models i aspiracions no sempre convergents.

Amb la participació de Carme Molinero, Universitat Autònoma de Barcelona, Catedràtica d’Història Contemporània de la UAB; i Nicolás Sesma, Universitat de Grenoble-Alps, professor titular d’Història d’Espanya a la Universitat Grenoble-Alps.

Governar la ciutat. Després del llarg mandat de Josep Maria de Porcioles, se succeeixen al front de la ciutat diversos alcaldes de nomenament governamental i que s’allarguen fins al 1979, ja que les eleccions municipals (pel record de l’adveniment de la República) seran les darreres a celebrar-se durant la Transició política. Aquest impàs polític genera dinàmiques particulars on, per exemple, l’oposició serà partícip fins a cert punt del govern de la ciutat abans de la crida a les urnes.

Amb la participació de Maria Favà, periodista, i Joan Fuster-Sobrepere, Universitat Oberta de Catalunya.

2a SESSIÓ: LA CIUTAT ÉS LA GENT. 20/3/2025

La construcció de Barcelona. El desenvolupament urbanístic ha estat condicionat per les diferents transformacions socioeconòmiques i les successives onades migratòries. A més, també ha incidit la gestió que, des del poder públic, s'ha fet de la planificació i l'ordenació, per una banda, i de la demanda i l’oferta, per l’altra. La Barcelona de 1975 s'enfrontava a unes necessitats urgents i s'heretaven vells problemes com ara les relacions amb l'entorn immediat i les altres administracions. 

Amb la participació d'Oriol Nel·lo, Universitat Autònoma de Barcelona, geògraf especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori; i de Mariona Tomàs, Universitat de Barcelona, professora agregada de Ciència Política i membre de Grup de Recerca en Estudis Locals a la Universitat de Barcelona.

Els moviments socials. La llunyania respecte del poder central, l’erosió del règim franquista, l’evolució de la societat a redós del reformisme econòmic franquista i les dinàmiques pròpies de la ciutat van afavorir el sorgiment d’una sèrie de reivindicacions articulades –de baix a dalt– a partir dels moviments veïnals, sindicals o feministes, entre molts d'altres. Paral·lelament, també veiem com el catolicisme de base va tenir un paper important i també ressorgia un catalanisme, articulat més enllà dels partits polítics.

Amb la participació de Marc Andreu, historiador i periodista, director del Centre d’Estudis i Recerca Sindicals (CERES) de CCOO de Catalunya; i Mariona Lladonosa, Universitat de Lleida, llicenciada en Ciències Polítiques i doctora en Sociologia.

3a SESSIÓ: QUAN LA CULTURA MULTIPLICA. 27/3/2025

La cultura a Barcelona. El pes econòmic i demogràfic de la capital també es traduïa en l'àmbit cultural. La ciutat era seu dels grans museus, d'iniciatives governamentals i de projectes privats, però al mateix temps també acollia tota una sèrie de moviments vinculats a un renaixement de la cultura pròpia i de connexió amb les tendències europees, impulsat sovint des de postures dissidents amb la dictadura. En paral·lel, Barcelona també exercia l'hegemonia editorial en castellà i, fins a cert punt, liderava la renovació artística espanyola.  

Amb la participació de Jordi Amat, periodista, filòleg i escriptor; i Marta Vallverdú, professora i assagista.

Dissidències. La Barcelona dels setanta és un nucli de dissidències contraculturals i de grups divergents amb perspectives econòmiques, socials i sexuals alternatives. En aquest sentit, Barcelona és també a l’avantguarda d’Espanya. La fi de la dictadura i l’arribada de la democràcia no representaran, per a alguns d’aquests grups, l’assoliment de les seves demandes o formes de vida. Per a d'altres, permetrà l’accés a les institucions i a la política des d’on configurar un nou context que permeti l’ampliació del perímetre d’allò possible.

Amb la participació de Germán Labrador, Universitat de Princeton, catedràtic del Departament d’Espanyol i Portuguès de la Universitat de Princeton des del 2008; i d'Isabel Segura, historiadora, assagista i curadora d’exposicions, va ser directora de les col·leccions de literatura Clàssiques Catalanes, a l’editorial feminista laSal, i de les col·leccions Clàssiques i Contemporànies, a Edicions de l’Eixample.