Barcino i ‘Neobarcino’. La primera guia urbana del MUHBA

Al llarg del segle XX, la investigació arqueològica dels vestigis de Barcino i la tasca de monumentalització de les restes exhumades han incidit decididament en el coneixement històric de la ciutat i en la fesomia monumental del seu nucli antic. La consigna llançada el 1911 per Ramon Rucabado, en plena obertura de la via Laietana, de crear un barri estilitzat, un «barri gòtic», com a operació de legitimació històrica enfront d’una modernització socialment convulsa, es va haver de confrontar ben aviat amb la presència creixent de vestigis romans. A mesura que avançaven les intervencions arquitectòniques i urbanístiques per reforçar la fesomia medieval del barri a l’entorn de la catedral, apareixien dins dels edificis i a sota seu nous testimonis de Barcino.

El barri de la catedral, que començà a ser designat com el barri Gòtic, va passar a ser cada cop més neogòtic, sí, però també més romà o, millor dit, més neoromà (a banda d’algunes intervencions que apel·laven a altres períodes, com el barroc). Els treballs de Duran i Sanpere, Serra Ràfols, Balil i altres arqueòlegs no tan sols aportaven dades sobre els primers pòsits urbans d’una ciutat bimil·lenària, sinó que fornien elements que podien incorporar-se a la monumentalització del cor simbòlic de la ciutat. Entre els anys trenta i els anys seixanta del segle passat es van refer una bona part de la muralla, la plaça del Rei i el seu subsòl, amb les excavacions de la ciutat romana i altmedieval, i altres espais, entre els quals cal destacar la via sepulcral de la plaça de la Vila de Madrid, inaugurada per la Mercè de 1958. L’arquitecte municipal Adolf Florensa va tenir un paper molt destacat en tot aquest procés.

Amb posterioritat, durant el darrer terç del segle XX i el principi del XXI, s’han incorporat al paisatge de Ciutat Vella nous trams de muralla, com el de la casa Gualbes, en el conjunt conegut com a Pati Llimona, i alguns altres elements, com el fragment d’aqüeducte vora el carrer dels Capellans, per bé que en llur monumentalització s’han seguit criteris diferents als de l’època de Florensa. També han prosseguit les excavacions. En alguns casos, com a la plaça de Sant Miquel, les troballes romanen sota terra. En d’altres, es troben a l’espera de fer-les visitables, com és el cas de la domus de l’Arxiu Administratiu o la del carrer de Sant Honorat, que aviat s’obrirà al públic.

El coneixement de Barcino i la formació d’una monumental ‘Neobarcino’ com a part del paisatge urbà contemporani han anat, així, en paral·lel. Fins i tot podria dir-se que la monumentalització i la museïtzació d’espais arqueològics han avançat, fins ara, més que el coneixement històric de l’època. I és una monumentalització que varia en les formes però que és tostemps ben conscient.

Fa quinze anys, l’artista Joan Brossa, reblant el clau, remarcava amb Barcino, un poema visual urbà de lletres monumentals, l’entrada al recinte romà per la plaça Nova. Barcino i ‘Neobarcino’ mantenen entre si la tensió dialèctica entre història i patrimoni tan característica del centre històric de les ciutats europees des que en el romanticisme es planteja la intervenció, primer arquitectònica i més endavant també urbanística, en el nucli antic d’unes ciutats que creixien, amb vista a realçar-ne la historicitat, com tan bé ha estudiat Françoise Choay.

La inauguració del nou centre del MUHBA a la plaça de la Vila de Madrid era una bona oportunitat per proposar una innovació de la mirada, que permetés mostrar de manera conjunta i alhora diferenciada el valor documental i el tractament monumental dels elements patrimonials, sense oblidar de presentar el com i el perquè de la decisió de conservar-los i, de vegades, realçar-los.

El plànol guia Barcino/BCN permet, a més, posar en relació tots aquests elements historicopatrimonials. De les vies i aqüeductes a la muralla, el temple i el fòrum, l’àrea de botigues i tallers del soterrani del Museu, les domus excavades fins ara… Es tracta, en suma, de crear una guia urbana de Barcino que sigui, alhora, la guia dels monuments de genealogia romana incorporats al paisatge urbà contemporani o, dit d’una altra manera, la guia urbana de Neobarcino. Neo perquè en el paisatge de 1900 l’herència de Barcino en l’espai públic es limitava a poc més que les torres semicirculars de la muralla a la plaça Nova. Les columnes del temple mateix tan sols començaren a ser recuperades per Lluís Domènech i Montaner l’any 1903.

Aquest ha estat el primer assaig del MUHBA amb vista a integrar les seves seus, en tant que polaritats patrimonials denses, en diferents perspectives d’apropiació del patrimoni urbà. És una aposta que ha de permetre diferents modalitats d’acostament a l’espai barceloní des d’una perspectiva històrica i patrimonial. Actualment s’estan preparant altres guies, com Barcelona en Diagonal, amb una mirada al potencial de representació urbana d’una avinguda de l’Eixample que s’ha anat estenent sempre com a carrer de frontera; Güell, Gaudí i Barcelona, que «urbanitza» la relació entre ambdós personatges i la situa en la trajectòria de la ciutat, o L’aigua de Barcelona, que traça les fases històriques i la cartografia dels elements del proveïment hídric. Esperem que tinguin tan bona acollida com la primera guia, la de Barcino/BCN.

Joan Roca i AlbertDirector del MUHBA