El Park Güell i els contes dels germans Grimm

Park Güell. Detall Casa del guarda. © MUHBA (Autor: Pere Vivas)

El Park Güell és l’obra més ambiciosa de Gaudí com a arquitecte de jardins. És un agosarat projecte d’intervenció en la natura en el qual, de manera contínua, es trenquen els límits entre l’acte creatiu de l’artista-arquitecte i la potència de la naturalesa.

Entrem al jardí traspassant els dos edificis de serveis que donen accés a una petita plaça, de la qual parteix la magnífica escala del drac que deixa entreveure, més amunt, la galeria dòrica. En arribar tenim la sensació que entrem en un gran decorat escenogràfic, com d’un conte de fades en què ens rep un drac que somriu flanquejat, a banda i banda, per dues casetes insòlites –una d’elles coronada amb un bolet capriciós que sembla una verinosa amanita. La de l’esquerra estava dedicada a serveis dels propietaris, telèfon, una saleta per acollir les visites, mentre que la de la dreta era la casa destinada a l’habitatge del guarda.

Eusebi Güell havia comprat la propietat Can Muntaner de Dalt el 29 de juliol de 1899 a Salvador Samà i de Torrents, marquès de Marianao, que al seu torn l’havia adquirit a la família Larrad l’any anterior. En aquelles dates, Barcelona era una ciutat què acabava d’incorporar els municipis dels voltants, vivia l’ocupació definitiva de l’Eixample, així com la facilitat del transport que comunicava la ciutat amb la muntanya. Güell volia urbanitzar la Muntanya Pelada al mateix temps que el farmacèutic Salvador Andreu i Grau iniciava la colonització del Tibidabo.

El projecte de Güell era més ambiciós, però no va tenir en compte l’element que va ser primordial pel doctor Andreu: l’accessibilitat i el transport. Això pot ser una de les justificacions del fracàs econòmic del projecte de Güell. Les obres, iniciades el 1900, es van paralitzar el 1914. En aquells moments només s’havien construït dos habitatges: la casa de mostra, segons projecte de Francesc Berenguer, que acabà ocupant el mateix Gaudí, i la que la família del doctor Martí Trias Domènech havia encarregat a l’arquitecte Juli Batllevell. Eusebi Güell, per la seva banda, s’havia condicionat per viure-hi l’antiga casa Larrad, actualment reconvertida en escola, que estava amagada sota la gran esplanada.

Entre els molts possibles punts d’inspiració i de referència que podien haver servit a Gaudí, m’atreveixo a pensar que el Park Güell ens vol transportar al món de la infantesa a través del conegut conte dels germans Grimm Hansel i Gretel. Voldria amb aquesta idea, retre homenatge a Josep M. Garrut, traspassat recentment, que va ser durant molts anys director del Museu Gaudí del Park Güell. Garrut havia fet un petit article sobre les possibles influències que el conte dels germans Grimm podria haver tingut en la construcció dels pavellons de porteria.

La narració era coneguda a Barcelona com a conte infantil, per descomptat, però també perquè se’n havia fet una representació adreçada als infants al Liceu el 27 de gener de 1901, l’època en què es començava a treballar al Park. L’òpera, escrita per Engelbert Humperdinck, un deixeble de Wagner que va ser professor al Conservatori del Liceu de Barcelona, es va representar traduïda al català per Joan Maragall.

Els decorats van ser obra de Maurici Vilumara i sembla que no van agradar als barcelonins, que trobaren a faltar la casa feta amb llaminadures del conte dels Grimm. Joaquim Pena en va fer una dura crítica des de la revista Joventut («Hänsel und Gretel al Liceu», Joventut, núm. 31, 31 de gener de 1901, p. 100): «A on s’ha deixat el senyor Vilumara el palau encantat ple de dolços i de llaminadures de tota mena que ha d’aparèixer al mig de l’escena? No ha llegit el llibre?». Podem deixar anar la imaginació i pensar que els pavellons de porteria del Park Güell simbolitzen la casa del conte dels Grimm que els infants de Barcelona no van trobar a la representació del Liceu el mes de gener de 1901.

Mireia FreixaComissària de la renovació